Diari de Girona

Cada any, a l’estiu, quan arriba el primer incendi forestal a Catalunya em ve al cap el gran incendi del mes d’agost de 1928 a les Gavarres. És el que va inspirar Entre flames de Joaquim Ruyra, una narració que expressava la preocupació i la implicació directa de l’autor que va viure els efectes de l’incendi en els espais que li eren propis i estimats. Ruyra va avançar algun dels temors que ell sentia per aquest territori agrícola i forestal immens i recòndit entre Girona i la Costa Brava: el despoblament i l’abandonament de les masies que mantenien als inicis del segle XX un mosaic d’activitats que garantien la diversitat de conreus i bosc.

Ruyra també va ser un dels meus primers pensaments els dies 16 , 17, 18 i 19 de juliol de 1983, ara ja fa trenta-vuit anys quan un incendi, també a les Gavarres, amenaçava Girona de prop i anunciava una devastació forestal considerable. Vaig viure amb impotència, ràbia i desesperació la força incontrolada de les flames i la negativa del Govern espanyol, un govern amic en aquells moments, a autoritzar l’entrada en territori espanyol dels hidroavions francesos. L’autorització que finalment va arribar va permetre l’entrada dels avions francesos el dia 19 al matí amb l’incendi camí de ser control·lat. Aquesta negativa va originar un episodi de tensió amb el Govern espanyol amb trucades diverses a molt alt nivell en un intent de fer veure la gravetat de la situació i la incongruència de la pruïja de les sobiranies estatals sobretot quan sabíem que els francesos només esperaven la corresponent autorització per enlairar-se.

Un cop superada la negativa se’ns va dir que l’episodi havia servit per aclarir els termes de la col·laboració transfronterera i per generar els protocols que asseguressin un cert automatisme recíproc cada vegada que es produís una emergència.

Aquest estiu de 2021 ha començat amb dos grans incendis a Catalunya: el del Cap de Creus a l’Alt Empordà i el de Santa Coloma de Queralt, les Piles i Bellprat a la Conca de Barberà i l’Anoia.

Constato en primer lloc que la reiteració de l’episodi dels hidroavions trenta-vuit anys més tard de la meva dolorosa experiència em va trasbalsar profundament i vaig entendre la indignació continguda d’en Joan Delort ara al capdavant dels serveis de prevenció i extinció d’incendis. Les autoritats estatals haurien d’haver après ja que amb el foc no s’hi juga i que la immediatesa de la intervenció és un valor. He resseguit atentament els arguments que s’han donat per avalar la negativa espanyola però em costa d’entendre que la clau sigui la suposada autosuficiència de mitjans si la força dels fets ho desmentia. És del tot imprescindible establir els protocols amb claredat i estalviar a tothom les suspicàcies que traslladen a l’àmbit dels incendis arguments de l’agenda política més directa.

M’he mirat amb deteniment moltes imatges dels efectes dels dos incendis esmentats i he seguit algunes de les declaracions que s’han fet en dies posteriors a un i altre. He de subratllar els arguments de científics que diuen que la periodicitat dels incendis és positiva pels boscos i a la llarga n’estimula el seu creixement i salut i la reiteració dels arguments d’alguns pastors i pastores en el sentit que els seus ramats són la millor eina per a la prevenció dels focs forestals.

He llegit també els arguments d’aquells que creuen que els focs han posat en evidència una sobreocupació del territori i l’excessiva tolerància amb els creixements urbanístics en les zones del litoral. No seré jo qui desmenteixi els excessos que s’han comès en els pendents i els penyassegats de la costa, ni tampoc en els casos d’aiguats les ocupacions impròpies de lleres que posen en risc vides i béns.

Però els dos incendis de Cap de Creus i Queralt ens plantegen d’altres evidències:

La primera de totes que l’efecte del foc ha posat al descobert estructures preexistents que evidencien un alt nivell d’ocupació i explotació del territori. Els camins rurals, els murs de pedra seca, les feixes ordenades i esglaonades en els pendents de les muntanyes progressivament abandonats acrediten que aquests dos incendis al segle XIX no s’haguessin produït.

La geografia i la geometria de les feixes i dels desguassos dels antics conreus de vinya que ara s’han posat al descobert, coberts de cendra, són com el negatiu del positiu de la mateixa geografia i geometria de vinyes que s’enfilen fins els cims més alts dels territoris de Banyuls, Port Vendres i Cotlliure, amb els ceps verdejants i els raïms en lenta maduració.

En segon lloc hem de dir que els espais urbanitzats, en un cert sentit, que van estar en risc real es corresponen no pas a les urbanitzacions més recents, en general, sinó a edificacions en alguns casos mil·lenàries, com és el cas del Monestir de Sant Pere de Roda i com a mínim de molts segles endarrere com en el cas dels castells de Queralt amb la seva capella de Sant Jaume, o els de Miralles i la Roqueta.

Finalment, és evident que l’impacte paisatgístic més cru, el territori recremat, en tres o quatre anys haurà regenerat la seva aparença i els pitjors efectes dels incendis hauran desaparegut.

Ara bé, com sempre, la lliçó és una altra. Reitero la necessitat d’objectivar la col·laboració terrestre (com ja es fa) i aèria en territoris fronterers. I cal insistir un cop més en la necessitat d’unes polítiques forestals que atenguin les neteges d’un sotabosc espesseït i impracticable que en temps de sequera esdevé esca per cremar. La clau de tot és assegurar el manteniment dels boscos en una època que ni la llenya ni la fusta no valen el que costen i el conjunt de les activitats forestals no garanteixen encara utilitzacions alternatives. Els camins per a la plena utilització de la biomassa són encara massa simbòlics i testimonials.

En definitiva ens hem d’allunyar de la sobreactuació espasmòdica dels moments àlgids de la crisi i situar les fórmules en el terreny de la prevenció i intervenció forestals com s’ha reiterat sempre un cop s’ha produït l’extinció dels focs.

Cal afegir que la gran preparació i l’enorme professionalitat dels bombers i dels agents forestals són un dels béns més preuats del nostre sistema de seguretat i el valor de la seva capacitat i de les seves vides són els que reclamen una vegada i altra que amb el foc no s’hi juga.