Obertura i introducció del llibre La catedral de Girona, de Joaquim Nadal amb fotografies de J.M. Oliveras. Barcelona, Ed. Lunwerg, 2002

Obertura

La punxa vegetal dels xiprers que s’enfila tant i hem vist créixer, el tou de l’heura que s’arrapa a les muralles i canvia de color segons els temps i les espècies, d’un verd intens i fosc, d’un verd tendre i líquid, d’un vermell terrós de vi, les tapereres florides al costat  d’un capitell penjat, arrelades entre els murs, són el paisatge viu de la Girona històrica.

Tota la càrrega d’humanitat arrecerada en els murs de la ciutat perd dramatisme i intensitat amb aquest coixí vegetal.

La pedra verge treballada i reciclada sovint, calcària de Girona, sorrenca de Domeny, alabastre de Beuda, es retroba en les seves escletxes amb la vida profunda del seu origen natural, la naturalesa que s’hi enfila i arrela i malda per viure.

La lliçó de la vida és la lectura que volem fer de la catedral. Mai no podrem, però, abastar-ne tota la riquesa, la varietat, els pensaments, els sentiments, els sofriments que guarda gelosament.

Introducció

La catedral de Girona fa un gran efecte. Impressiona. En qualsevol aproximació a la ciutat domina l’escena. Emergeix altiva a la línia de l’horitzó retallada a l’est per la carena de les Gavarres. Ocupa un espai molt singular en la geografia de la ciutat; acapara una gran superfície del recinte històric, fundacional, de Girona. Comparteix protagonisme amb l’agulla finíssima de la col·legiata de Sant Feliu. Aquesta va tenir en origen un paper central i fundacional més endavant compartit (cocatedral) i a partir del segle XI d’una manera definitiva supletori un cop els bisbes i la comunitat es decidiren obertament per situar la càtedra intramurs. Sant Feliu es troba fora del recinte fortificat més antic. A diferència de la Seu, aquesta posició fora murs en faria un temple més fràgil i més indefens i el seu claustre gòtic va durar poc, catorze anys, per necessitats defensives justament. L’aparellament de les dues esglésies ha marcat amb una empremta profunda tota la història de Girona. El pes de les dues canòniques es fa visible d’arreu. El grafisme de la ciutat s’ha nodrit amb una reiteració inacabable d’aquesta imatge tan contundent.

La catedral és el gran monument de Girona. El més important, el més visitat i el més conegut. Però encara avui en la seva interioritat laberíntica guarda secrets subterranis i conserva espais ocults només trepitjats pels antics habitants del temple: campaners, canonges, beneficiats, infants de cor, bisbes, cardenals. És un laberint d’itineraris i racons, passadissos i escales, teulades i golfes, voltes i arcades, balcons i terrasses. El trifori i totes les seves finestres n’és l’exemple més paradigmàtic, una autèntica abraçada perimetral que en el buit de la pedra feta arquitectura dibuixa un recorregut  esplèndid a més de mitja alçada de la nau. Miradors insòlits catedral enfora i catedral endins. Balcons privilegiats sobre la ciutat i sobre el buit immens de la nau, la volta, les claus de volta, els vitralls, les rosasses, els altars, les capelles, els retaules, les escultures, els ambons, les trones, l’orgue, els sepulcres, el baldaquí…

Hi ha a la catedral els recorreguts convencionals i els recorreguts insòlits, més íntims, menys trepitjats, lluny encara de la mirada curiosa dels turistes.

En l’apassionant i continuada superposició d’estils i treballs hi ha una autèntica obra de la Seu com ho acrediten amb luxe de detall i informacions els Llibres d’Obra de l’Arxiu Capitular. És l’obra de tota la història d’una ciutat i una diòcesi, conduïda per bisbes i cardenals, i pel capítol de canonges fidel servidor i dipositari de les riqueses artístiques i materials i administrador permanent dels recursos i les rendes que l’han feta possible.

Aquest llibre no és encara el llibre de la catedral. És una aproximació nova, històrico-literària i gràfica, a aquesta aventura col·lectiva. És un llibre per llegir i un llibre per mirar. Un llibre per descobrir. Vista, coneguda, estudiada, analitzada en síntesis i monografies, inspeccionada al detall, la catedral no té encara l’obra de conjunt, la síntesi sòlida, la monografia contundent i concloent que ens l’aproximi en una visió històrica eficaç i científica en tota la seva complexitat artística, arquitectònica, litúrgica, espiritual.

Aquest llibre és una introducció, una invitació a recórrer amb mirada atenta i ulls ben oberts un trajecte iniciàtic que ens familiaritzi amb els secrets guardats encara i allunyats de les mirades més habituals.

Allunyem primer el focus per fer una aproximació de fora endins i percebre la magnitud, la dimensió física del monument i el seu encaix urbà i acostem després el focus per entrar en el detall, en la inspecció encuriosida i minuciosa.

Normalment totes les monografies històriques treballen amb el peu forçat d’un ordre cronològic estricte i rígid des dels orígens fins a l’actualitat: Resulta, però, que els orígens més remots, les arrels més profundes, les evidències més antigues són també les més amagades, les menys visibles, les que s’incrusten a la roca i s’arrapen fort a terra des de les incerteses dels orígens. Us proposem doncs de canviar l’ordre, d’invertir la cronologia i d’atansar-nos a la catedral des de l’actualitat fins al principi.

Des de les darreres obres i aportacions del Pla Director, com la restauració de la façana, fins les excavacions més recents de les preexistències carolíngies i la intuïció confirmada arqueològicament del temple romà encastats a la pedra viva, o la veta verge de les mateixes pedres que extretes de les entranyes de la serralada més incipient de les Gavarres a l’est de la ciutat construïren pedra sobre pedra aquesta església tan singular.

Però l’aproximació física no ens estalvia d’una imprescindible aproximació humana i espiritual. Quins personatges impulsaren la construcció successiva del temple, amb quins recursos ho feren, quina ambició tenien, on cercaven la inspiració artística, d’on treien les energies per a afirmar el poder senyorial de l’església, com estengueren aquest domini material i espiritual alhora, quina col·laboració mantingueren primer amb els comtes i després amb els reis, quines empreses compartiren, qui poblava la catedral, com hi vivien, què hi feien, quines estratègies mantenien per tal de transmetre rendes, coneixements i activitat, quina relació s’anà establint entre aquest poder i el poder civil sorgit en part de l’eclosió urbana que trencaria el predomini exclusivament feudal de la ciutat-fortalesa i obriria les portes de la ciutat-mercat. Una relació llarga d’interrogants que no podem respondre íntegrament però que en la seva sola formulació esdevenen tot un programa.

I fins i tot per tal de formular preguntes en totes les direccions quina procedència tenien el Tapís de la Creació, l’exemplar del Beatus o l’arqueta d’Hixem II, de quina tradició artística s’inspiraven, quines singularitats iconogràfiques tenen i quina significació històrica i simbòlica s’ha d’atribuir a cada peça de les que hem esmentat i de la munió d’altres que la catedral guarda amb generositat i eficàcia.

L’atractiu i la importància del conjunt són el millor aval per aquest llibre. Però més enllà de l’abundància de treballs i monografies no és casual la viva impressió que fa la catedral i els seus tresors a esperits tan vius i atents, a mirades tan intel·ligents com l’esguard de Pierre Vilar o el de George Steiner. Aquest darrer quan repassa els valors de Girona conclou “y, sobre todo, la Seu, la impresionante fortaleza-basílica erigida en honor a Dios que alberga el sepulcro de la condesa Ermesinda, anno 1385. Es ésta una de las cumbres absolutas, aunque desconocidas del arte gótico, el más puro y simple de los estilos artísticos”.

I Vilar, familiaritzat com pocs, amb el teixit complex i riquíssim del passat català i especialment el medieval es situa en un to de vindicació per establir que “sempre m’ha semblat que l’original grandesa de les catedrals de Girona i Barcelona,i el joc de voltes de Sta. Maria del Mar, no eren situades al seu just nivell ni per les històries generals, ni pels especialistes del gòtic, ni tan sols per les guies banals”.