Querol. Revista cultural de Cerdanya, núm. 19, desembre de 2016. Dossier “La pagesia” (pàg. 73-74)

És indubtable que el boom turístic i de la construcció va capgirar en les darreres dècades del segle XX el perfil econòmic de la Cerdanya i de tot el Pirineu. En el cas de la Cerdanya hi hauríem d’afegir el canvi radical que es va produir en la mobilitat i accessibilitat des de l’entrada en servei del Túnel del Cadí.

Els camins tradicionals van ser arraconats i la famosa collada de Toses va quedar reservada per a viatgers nostàlgics i romàntics, que s’estimen més gaudir de l’espectacle cromàtic del bosc i assumir els nombrosos revolts que arribar ràpid d’un punt a l’altre.

En termes de paisatge i de gaudi estètic, mai no és veritat que la distància més curta entre dos punts sigui la línia recta; en realitat ens perdem moltes coses per voler anar de pressa d’un punt a l’altre.

La visió de la Cerdanya, des del cim de la collada, ens presenta una panoràmica magnífica i la davallada cap a la plana cerdana és sempre una lliçó de geografia, paisatge, economia i sociologia.

La contemplació de les noves pletes, aquests conglomerats de cases mimetitzades que es dissimulen malament en el paisatge amb les tonalitats fosques de la pedra, és l’evidència més contundent dels canvis econòmics que han irromput a la Cerdanya amb força inusitada.

En poques dècades, primer la construcció i després els serveis han arraconat el sector primari a un espai simbòlic i residual. Cada cop hi ha menys prats de dall, cada cop hi ha menys pagesos i ramaders, cada cop l’economia es focalitza en l’activitat terciària, més propícia a les variacions turístiques.

Si es perd del tot aquesta essència rural, pagesa, de la Cerdanya, què hi trobaran els turistes estacionals? Quin és el destí futur de les feixes de prats de dall ben regats, que marquen una geografia cromàtica en els pendents de les muntanyes que envolten la plana establint una línia de verdor inconfusible, acabada sobtadament pels prats que groguegen en temps de sequera més amunt? Quin paisatge ens espera als visitants?

La vella noció dels habitants del Pirineu com a jardiners del paisatge, la idea de custodis del territori, la valorització patrimonial de les arrels més terrassanes de la comarca es pot fondre i dissipar.

La pèrdua d’identitat és irreversible i en un cert sentit inevitable?

La resposta és rotundament no. Ben al contrari, assistim a un procés de revifalla del sector primari justament per la valorització i l’especialització en productes que vinculats a l’agricultura i la ramaderia poden entroncar, eficaçment, amb la nova demanda de gastronomia especialitzada que justament reclama el sector turístic.

Emfasitzar la reculada de la Cerdanya rural seria tant com lligar-li una pedra al coll a la idea mateixa que ens cal per tal de combinar amb equilibri els interessos dels que hi viuen, els dels que en viuen i els dels que només hi van.

És evident, esclar, que els mètodes, la vida, els models i, fins i tot, l’estructura de la propietat han canviat radicalment i que sovint ens calen iniciatives com les de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, per dreçar un pont comprensible entre el passat, el present i el futur.

Però també és molt evident que hi ha una autèntica florida de projectes individuals, familiars i, fins i tot, empresarials associats als elements constitutius de les arrels més profundes de la Cerdanya rural. La producció de llet i la transformació amb tots els seus derivats, des dels iogurts fins als formatges; la producció de carn ja sigui d’ovella, vaca o cavall; la cria especialitzada de l’euga cerdana, el desenvolupament de les activitats hípiques associades al turisme rural, la producció de melmelades, la recol·lecció de fruits i herbes silvestres, tot acompanya un procés vell en essència i nou en potència que trenca el divorci entre un model i l’altre i els agermana en una simbiosi imprescindible.