Diari de Girona

La forta presència de rius i rieres a l’entorn de la ciutat de Girona n’ha fet històricament una ciutat de ponts. A mesura que la ciutat s’ha estès pel pla, ha baixat del clos de les muralles, ha calgut sempre trobar la manera de salvar amb punts d’unió la separació, a banda i banda, dels seus rius. No és estrany, doncs, que la història de Girona estigui associada, d’una banda a la fúria desfermada de la seva estructura fluvial de forma recurrent, en reiterats episodis d’inundacions, que poc o molt romanen a l’imaginari col·lectiu i, de l’altra, a innombrables testimonis de ponts, palanques, passeres construïts successivament per anar d’una banda a l’altra.

Ara que sembla imminent, dins d’aquest any, l’entrada en servei del nou pont de Pedret, entre els Salessians i l’Aurora d’una banda, i l’hospital Trueta i can Salvatella de l’altra, o entre Pedret i Fontajau si ho preferiu, he estat pensant en els diversos ponts que he viscut de prop en els darrers vint anys del segle passat i en els primers d’aquest segle.

Així, en un ràpid recorregut per l’Onyar des de la Creueta ens ve al cap, primer de tot, el nou pont a la Creueta construït per a facilitar l’entrada des de la carretera de Quart, i des de la carretera dels Àngels cap al Parc Científic i el barri de Montilivi, on ha estat una nova gran entrada de la ciutat per Emili Grahit, tot seguint la riba esquerra de l’Onyar. I el nou pont de la Creueta no ens farà oblidar mai tots els patiments del pont vell, sempre inquietant a cada crescuda del riu, perquè actua com a presa natural i, sovint, s’hi apilona vegetació que provoca l’embassament de l’aigua i accentua la pressió sobre l’estructura del pont.

Després de molts anys sense, vam veure refer el pont de Lorenzana, que abans tenia una estructura singular i un accés per als vehicles una mica sobtat, i  en el moment de refer-lo es va optar, exclusivament, per un pont per a vianants entre el carrer de la Rutlla i el carrer del Carme.

Finalment, ja a les acaballes del curs de l’Onyar, poc abans de la seva trobada amb el Ter, es va satisfer una vella aspiració i la construcció del nou pont de Sant Feliu, en aquest cas també només per a vianants, va permetre  unir  el passeig de Canalejas i la plaça de Sant Feliu, en una feliç unió entre els aparcaments de cotxes i autobusos de la Copa i el centre històric de la ciutat.

Entre l’avinguda Montilivi i el carrer riera Bugantó es va optar, també, en benefici d’una circulació limitada i de la pacificació de tot un sector de la ciutat, per un pont modular de fusta només per a vianants, que ha esdevingut un pas atractiu cap als boscos de Palau i el campus de Montilivi.

Si anem al riu Güell, des que va ser desviat, costa força d’identificar què són ponts i què autèntiques plataformes que cobreixen, en tot o en part, el riu. Així, la construcció de la frontissa del Güell va fer que la unió entre el barri de Sant Narcís i el barri de can Gibert del Pla, que sempre havien patit un considerable aïllament, es poguessin comunicar per diversos punts i, també, amb alguns ponts nous dissenyats exclusivament per a vianants per fer amable la connexió entre un barri i l’altre, a tocar dels cirerers plantats a les vores del riu.

Aquí hem de deixar constància que, malgrat la gran quantitat de ponts nous construïts, continua pendent la solució definitiva per tornar la funcionalitat al conjunt de pedres que havien configurat l’antic pont del Dimoni, que un dia o altre s’haurà de reconstruir, potser ja només com a element patrimonial i testimoni d’una època.

Al barri de Germans Sàbat s’hi va traslladar un dels ponts Eiffel, que havien servit per a l’antic Güell i, així, es va poder comunicar de manera ràpida i eficient el nucli d’equipaments del barri de Mas Catofa i els de la plaça de mossèn Josep Iglésies, del barri de Germans Sàbat.

I, finalment al Ter, la construcció del pont de Fontajau, elegant estructura definida per l’enginyer Fernández Ordóñez, va representar el trencament de l’aïllament històric entre Taialà, Domeny, Fontajau, el barri de Germans Sàbat i els polígons d’una banda, i la ciutat de Girona i el barri de la Devesa i Santa Eugènia de l’altra. Aquest nou pont va alliberar de pressió els dos ponts de la Barca, i va permetre l’establiment de circuits alternatius que els vehicles i els vianants es van apropiar ràpidament.

I ara un nou pont. Es pot discutir si calien els estreps tan aparatosos i la seva estructura metàl·lica, però és evident que aquest nou pont establirà una connexió entre els barris de Pedret i Pont Major d’una banda, i Fontajau de l’altra. Naturalment es tracta d’un pont urbà, malgrat que s’ha construït amb l’excusa d’unir diversos eixos viaris interurbans. Algú n’ha discutit el sentit de la forta inversió que ha representat, però crec que molt aviat tothom s’adonarà que la principal funció d’aquest pont serà la pacificació viària del barri de Pedret i l’alliberament de la pressió que pateix, en hores punta, el pont de Pedret, incapaç d’absorbir els fluxos que genera el barri de Montjuïc. Estic convençut que de la mateixa manera que els fets han desmentit els que amb estudis científics a la mà vaticinaven grans col·lapses a Domeny i Fontajau, un cop s’obrís l’accés de Girona oest de l’AP-7, els fets demostraran que el nou pont sobre el Ter servirà a una articulació millor de la ciutat. Una ciutat que ha hagut de fer dels ponts el nexes per unir les parts que els rius separaven.

Queda finalment servit el debat sobre el nom d’aquest nou pont. Alguns defensen el nom de pont del camí de Sant Jaume, i és veritat que els diversos camins de Sant Jaume són un fet cultural de l’Europa medieval i moderna, que defineixen una xarxa de dimensió europea sense gaire precedents. Però també és veritat que aquesta és una tradició molt poc interioritzada a Girona, i que si ens hem de cenyir a la realitat històrica els signes dels peregrins entren cap a Girona per Pedret, com ho mostren alguns edificis de Pedret mateix i, singularment, l’antic hospital, avui centre cívic. S’apunta també pont Nou o pont de l’Aurora.

L’Aurora s’associa als antics molins de la ciutat, els molins de la Manola, i s’associa, com ha explicat Josep Clara, a la fàbrica de paper continu que portava aquest nom. Aurora i progrés industrial. Haurem de triar noms històrics, entre les arrels medievals o el progrés industrialista.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.