Diari de Girona 

És molt o és poc un quart de segle? És aviat dit però costa de passar i així i tot sembla ahir mateix. Vint-i-cinc anys són molts anys. És ja una fita important de continuïtat. S’ha creat una tradició, una cita fixa en el calendari, un moment esperat d’un any per altre. És més del que es preveia el primer any tot i que s’assembla força a l’ambició amb què va ser plantejada. No s’hi posaven per poc i quan en parlàvem anàvem a buscar els referents a la cursa de Nova York o a la cursa de Barcelona. Es tractava d’apostar fort,de mirar molt enllà i d’assegurar l’èxit fent que arrelés una iniciativa que naixia de les energies i les ganes d’una Junta que volia fer del carrer Nou un punt de referència, un model, el motor del rellançament de la tradició comercial de la ciutat. El primer assaig de peatonalització, la primera remodelació, el primer paviment sense voreres, tot a nivell, un carrer per passejar, caminar, comprar.

La filosofia era molt clara. El carrer Nou és un embut, un budell, però és el cordó umbilical entre la ciutat històrica i la Gran Via. Té l’amplada que té perquè va néixer de la desamortització d’un convent i tota l’operació es va fer amb un afany concret de treure’n profit. Així els vestigis conventuals són ara, poc a poc descoberts, vestigis residuals d’una preexistència de la qual avui no som gaire conscients.

A partir d’aquí buscar la centralitat del carrer Nou era el camí triat. Fer que el budell funcionés a la perfecció unint les dos parts del cos de la ciutat.

I en el context d’unes Fires que l’any 1979 s’havien d’omplir de contingut renovat i que eren avalades per una primera administració democràtica, la Primera Cursa del Carrer Nou era una novetat important amb vocació de continuïtat. Tant que va acabar esdevenint el pròleg de les Fires avançant-se al calendari mateix de la nostra Festa Major. Prenia més força un diumenge d’abans de les Fires que diluint-se en l’atapeïment d’un programa que els primers anys va costar d’omplir de novetats i que després va acabar saturat i ple.

Sé segur que no ha estat fàcil arribar fins aquest aniversari i que hi ha hagut algun any que els organitzadors han tingut la síndrome de la crisi de creixement. Però al final tots els patiments, totes les angoixes, totes les alegries, totes les satisfaccions s’han sumat en un balanç extremadament positiu.

Jo mateix vaig tenir clar que alcalde recent estrenat havia de córrer la cursa, i ho vaig fer. Em vaig apuntar aviat i em vaig decidir a aguantar el recorregut com fos, malgrat que jo mai no he estat en bona forma física. Vaig acabar molt cansat i no em van quedar gaire ganes de tornar-hi tot i saber que em podia apuntar al club dels caminadors, que al final de tot s’ho agafaven amb una gran filosofia. Però les Fires també es van anar complicant i vaig acabar per triar el tranquil exercici de les meves responsabilitats, inclòs el tret de sortida i el lliurament de trofeus, que córrer traient el fetge per la boca.

He de dir que també el fet de córrer em va portar algun disgust perquè tot i que en tot moment vaig córrer amb molta gent al costat que encara recordo, algú va fer córrer el rumor que jo havia fet trampa i m’havia fet carregar per un cotxe durant una part del recorregut. Ningú no va creure el rumor, però per a mi el disgust va ser enorme i em va deixar molt tocat i indignat. Tenia 31 anys, em volia menjar el món, acabava d’estrenar un càrrec que em feia il·lusió però que era una gran responsabilitat i vaig descobrir de cop la mesquinesa de què és capaç la condició humana. Vaig pair el disgust i vaig tenir clar que acabàvem d’estrenar una gran tradició. Ara puc dir que aquella intuïció dels pioners de 1979 s’ha confirmat amb plenitud. És tot el seu mèrit i de tots els que n’han assegurat la continuïtat. De la mateixa manera que la cursa va començar ajudant a omplir el programa de Fires i al final se’n va haver d’apartar per evitar quedar diluïda, també el carrer Nou va ser pioner en la filosofia de sumar energies del veïns i comerciants d’un carrer i després darrere d’ells han trobat continuadors a tot el centre comercial de la ciutat i especialment al centre històric a banda i banda de l’Onyar. Predicar amb l’exemple i triomfar és la millor manera de donar per bo l’esforç que s’hi ha esmerçat. Per molts anys més.

Si voleu veure l’edició en paper cliqueu aquí.