Diari de Girona

Torna, un cop més, la Devesa al debat ciutadà. Un debat recurrent, oportú i necessari. Ara en forma de discussió i participació del nou pla especial. Però com que la memòria és efímera i el temps passa volant serà també molt convenient recordar que en els darrers trenta-cinc anys la Devesa ha estat objecte d’una constant atenció, tant en les polítiques d’estricte manteniment com en les de planificació i actuació. La referència a què cal acudir és, sens dubte, el Pla especial de la Devesa, dels arquitectes Xavier Llistosella i Xavier Montsalvatge i, més tard, el pla d’usos que tractava de posar límit i ordre a la multiplicitat d’activitats que es desenvolupen en el gran parc forestal de Girona.

Aprofitant aquesta avinentesa vull assenyalar que, per sempre, la Devesa quedarà associada a un nom que hi transita des dels inicis del segle XX, encarnat en diferents personalitats d’avi, fill i nét, els tres Xavier Montsalvatge. Ho dic, només, per afegir a la gran saga dels Palol (Pere, Miquel, Pere, Miquel) ara, la dels Montsalvatge, des del món de la banca i de les lletres fins al món de la música (la gran sala de l’Auditori), i el de l’arquitectura.

I, encara, naturalment, convé recordar que l’encàrrec del Pla especial de Llistosella i Montsalvatge és la continuació i culminació de les lluites democràtiques (Salvem la Devesa!), de les accions i actes cívics i ciutadans (Gerona en la Dehesa, actes polítics al Pavelló, celebració de l’Onze de Setembre al camp de Mart, homenatge a Narcís-Jordi Aragó als Jardins…) i de les activitats de sanejament, neteja i lluita contra les plagues i els fongs dels plàtans.

A partir d’aquestes constatacions i del reconeixement a la llarga tradició esportiva que hi va desenvolupar durant molt de temps el GEiEG, convé recordar que durant anys, les polítiques a la Devesa se centraven en dos objectius principals: salvar i engrandir la massa vegetal i depurar i netejar el parc d’edificacions espúries.

Del primer objectiu n’ha tingut cura, de forma intermitent, però amb insistència tècnica, intel·lectual i pràctica Narcís Motgé. Amb actuacions tant elementals com d’eficàcia provada: tallar quan no hi ha més remei, llaurar i abonar, regar, esporgar, fumigar. Tot això no es veu, però ha servit per aturar un procés d’inexorable decadència que s’apoderava de les fulles i les feia esgrogueir malaltissament.

Del segon convé recordar que han passat a la història el vell pavelló de la Devesa, les columnes del passeig de la Sardana, els edificis de la zona del tir olímpic, les incrustacions impròpies heretades de la Fira i les Fires i, fins i tot, el Firal del bestiar.

Aquest és el marc en el qual actua el Pla especial dels anys vuitanta. I d’aquell pla ens queda la decisió de concentrar un grup potent d’equipaments en l’espai, una mica indefinit, de la confluència del Ter i del Güell desviat (Palau Firal i Auditori) i, sobretot, l’ampliació de la Devesa amb l’eliminació de la ferida de l’N-II des del pont de la Barca, l’eliminació dels vestigis de l’antic càmping, i la reordenació dels accessos amb la urbanització en els marges de la Devesa de l’antiga llera del Güell i la recuperació d’un gran espai obert que, per extensió, és conegut com la zona de les barraques i de la Copa. Ben mirat, amb perspectiva històrica no és poca cosa. Perquè encara hi podríem afegir que la construcció del pont de Fontajau, del vial perimetral i el desdoblament de la Devesa amb el Parc de les Ribes del Ter enriqueix, de manera poc usual, les dotacions d’espais lliures de la ciutat i els atorga una centralitat i una comunicació (passera per a vianants inclosa) que ajuda a trencar la imatge de cul de sac que tenia fins aquell moment la Devesa.

I bé. Ara som aquí. Amb un bagatge històric, amb passes en ferm i projectes a mig fer, amb un munt d’idees i la necessitat de noves propostes. I una afirmació emblemàtica, però potser no prou meditada: es diu, ens cal passar d’un parc francès a un parc anglès. Potser sí, sense perdre de vista que considerar la Devesa un parc francès i, per exemple, les Ribes del Ter un parc anglès és segurament abusiu.

Però si acceptéssim el plantejament com a punt de partida és del tot evident que el nou pla ha de respondre a la pregunta: Què hi sobra i què hi manca a la Devesa? I la resposta és simple. Hi sobren arbres i hi manca gent (usuaris del parc).

La paradoxa és que la matriu més clara dels arbres de més edat: passeig de la Devesa, passeig de la Sardana, plaça de les Botxes és la que reclama més clarament la seva conservació, mentre que totes les plantacions posteriors, sobretot les dels quadres interns a la matriu principal potser es podrien suprimir de manera selectiva, però formen la reserva dels arbres més joves. Són vells els arbres que configuren una trama de passeigs i són joves els arbres que no configuren cap trama ordenada.

Què fem, doncs? Què tallem? Què plantem? Què replantem? Com reordenem? Vet aquí les preguntes clau. Crec que la Devesa no hauria de perdre mai del tot el seu caràcter de gran plantació de plàtans, més una arbreda que un parc. Però també crec que la ciutat necessita aprofitar, més i millor, aquest gran pulmó. El repte és enorme i ha de ser objecte d’un debat de gran profunditat, de molta implicació cívica, de molts assessoraments nacionals i internacionals.

I, sobretot, ha de ser objecte d’un gran pacte ciutadà. Hem sacralitzat la Devesa i només la democràcia activa i participativa la pot dessacralitzar. Un gran acord de ciutat per actuar durant dècades a la Devesa. I per construir ciutat sense tirar-nos els plats pel cap. I això requereix alçar els ulls, mirar al món i demostrar l’ambició que ha fet de Girona una ciutat de referència en molts camps.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.