El Punt, edició comarques gironines

Fa pocs dies una trucada al programa de l’Antoni Bassas em va cridar poderosament l’atenció. L’afirmació era contundent: Dimiteixo com a ciutadà. Era l’expressió clara de la indignació, del malestar, de la impotència. Era una opció dura i una forma clara de vehicular la seva protesta.

El fil argumental era molt clar. A aquell ciutadà li havia costat quasi una hora un trajecte de deu minuts. I si arribes a la feina en un estat d’excitació i irritació, amb quin ànim has d’emprendre la jornada laboral? Amb quina eficàcia pots abordar la tasca que tens encomanada? Però hi ha dues qüestions més al voltant d’aquesta trucada: la primera que es tractava d’una reacció per saturació, per acumulació de fracassos, per reiteració de la ineficàcia dels serveis públics. I la segona, un clar desistiment de la política. Els polítics no assumeixen la seva responsabilitat, no donen resposta a aquests problemes quotidians, es barallen per qüestions intranscendents i competeixen en incompetència. En definitiva vivim en el món i el país que ens ha tocat, i ens agrada. Però ens molesten els entrebancs, les dificultats, els contratemps. Som exigents i intransigents i tenim dret a ser-ne.

No es tracta naturalment d’un cas aïllat. Es tracta d’un símptoma, insinua una determinada direcció de les coses, assenyala directament el camí de l’abstenció i de la rebel·lió. Resistència passiva, protesta silenciosa, ja us ho fareu, tots les polítics són iguals, tots són culpables, això no té solució. És el camí que assenyala l’eixamplament del divorci, l’ampliació de l’abisme que s’obre als peus de la democràcia.

No sóc partidari d’aquest camí. L’entenc. Però dimitir la ciutadania és tant com renunciar a la condició bàsica de membre d’una comunitat, d’una col·lectivitat i al dret de tenir-hi veu pròpia i ser escoltat. Potser sí que hem de posar entre tots més altaveus per tal que soni forta i clara la veu de protesta, per assenyalar el camí de la rebel·lió i de l’inconformisme. Però cal un directe compromís polític i cívic. Un compromís de canvi, de regeneració democràtica, de subversió de valors, de noves polítiques. Però tot això pot sonar a subterfugi, a excuses de mal pagador, a vaguetats confuses, a abstraccions intangibles.

Cal, evidentment, molt més. Cal establir una clara correlació entre drets i deures, entre impostos (deures fiscals) i eficiència dels serveis públics (drets col·lectius). És imprescindible garantir el rigor, la transparència, l’eficiència i la diligència de l’Administració.

Cal, en definitiva, un retorn als aspectes més elementals de la política. La capacitat d’escoltar, la capacitat d’entendre, la capacitat d’atendre, la capacitat de respondre.

Optem clarament per un model basat en la qualitat i l’eficiència dels serveis públics i aquest model es fonamenta en la garantia d’una administració moderna i eficaç. Tot és molt més senzill que no sembla. Contestar de seguida, impedir que els paper s’apilonin, pagar d’hora i pagar a temps, anticipar-se als problemes, donar la cara sempre, ser als llocs quan cal. Tenir les idees clares, formular propostes convincents.

Aplicar el seny i el sentit comú. Ser capaç de reaccionar d’acord amb la saviesa popular. Quantes vegades no hem sentit allò de “no, si no ho arreglaran fins que hi hagi una desgràcia!”- Doncs bé, entre tots tenim dret a redreçar el debat públic, de combatre la devaluació de la política, d’exigir unes actituds exemplars i una disposició absoluta. Un debat sobre el model i la dimensió dels serveis públics i les seves característiques. Un debat sobre el paper de totes les administracions, un debat sobre el ritme de les obres públiques i les infraestructures, un debat sobre l’educació que tenim, l’educació que rebem i l’educació que volem.

Un debat sense trampes, sense evasions, sense excuses. El tren, les carreteres, les escoles, la salut, l’atenció als infants i a la gent gran, l’atenció als discapacitats, els estímuls a les empreses, tot necessita d’un compromís de tots. Recuperar la confiança en una administració que trenqui amb totes les inèrcies, i totes les incúries, que sàpiga donar la primacia autèntica a la única raó de ser de l’administració: el ciutadà.

I per a tot això no calen dimissions de ciutadans. Cal que dimiteixin els polítics que en són responsables o cal que els ciutadans els canviïn d’urgència.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.