Diari de Girona

Vivim temps de desconcert, de canvi, de desorientació. Afirmem sovint que assistim a una pèrdua de valors o més aviat que els valors estables d’altres èpoques han esdevingut volàtils.

Aquesta volatilitat afecta a l’entramat institucional i al reconeixement de les institucions com una referència per a la preservació dels interessos públics i col.lectius. En alguns casos el desprestigi és ideològic i assistim a la demolició de determinats valors des de posicions ben definides.

En molts casos però el descrèdit arriba per mèrits propis. Deixem de banda, ara, les grans qüestions més estructurals, aquelles que mantenen el país i la societat dividits en posicions irreconciliables. Estem al bell mig d’un debat de fons en el que dona clarament la impressió que estem empantanegats per manca de flexibilitat d’uns i altres i per l’acumulació de capes ancestrals de rigidesa. Tard o d’hora aquest debat madurarà, es superaran les desqualificacions i tornarà el moment dels arguments i del diàleg. Això passarà quan s’acabin les gesticulacions i les declaracions aparatoses i grandiloqüents que amaguen sovint i tracten de dissimular moltes incompetències.

Mentre, però, i tot esperant la dilucidació de les qüestions fonamentals no podem pas deixar estar la peremptorietat de les qüestions més immediates, quotidianes, lligades a la gestió dels interessos públics de cada moment. És en aquest terreny on em sembla detectar que s’ha abaixat la guàrdia, que els responsables públics han abaixat els braços i han dimitit de les seves responsabilitats.

Això succeeix en alguns casos per acció i en d’altres per omissió. Les accions que alimenten el descrèdit arriben sovint per una diagnosi equivocada, per una iniciativa unilateral o simplement per la torpesa dels actors que hi intervenen.

En els casos d’omissió és on detecto els aspectes més greus. On trobo la sensació d’aquesta vaga de braços caiguts, d’abandonament i d’incúria, de pèrdua de la iniciativa, d’incapacitat d’entomar els reptes. És quan ens trobem amb excuses de mal pagador, amb inèrcies consentides, amb actituds indolents.

Les excuses de mal pagador es situen en el terreny de l’administració; els obstacles vindrien de la rigidesa de la legislació, de la manca de flexibilitat dels funcionaris públics destinats a definir el marc jurídic i a vetllar per l’acompliment de les regles del joc. Però és aquí on s’ha de fer notar la prevalença de l’interès general, de la representació institucional, de la naturalesa política del poder conferit a les autoritats. I és aquí on han de fixar-se els lideratges, l’autoritat moral i política dels responsables públics que justament han de guanyar el seu crèdit per la seva capacitat d’iniciativa. No es tracta pas de cap de les maneres d’incomplir les lleis, es tracta de dedicar a la seva aplicació la diligència, la transparència, l’eficàcia, l’agiltat que s’ha perdut i ha frenat iniciatives i projectes.

Les inèrcies i la indolència han frenat el ritme de l’administració dels afers públics. Les contractacions, les adjudicacions, les execucions, l’expedició de llicències, han trobat una teranyina insalvable que ha endarrerit la resposta que l’administrat espera en la resolució dels expedients tant en el camp dels afers de dret urbanístic com en els casos de l’administració dels drets socials i les corresponents adjudicacions.

És el que passa, a tall d’exemple amb la proliferació a les carreteres de Catalunya amb desenes, potser algun centenar, de gasolineres abandonades, d’estructures metàl.liques desmanegades i deixades estar sovint sense ni cap protecció. Passa sovint que en sorgeixen de noves, de noves marques o velles, i mai no es desmantellen les que han hagut de tancar per diverses causes, amb evident perjudici del paisatge als vorals de les carreteres i amb una més que evident contaminació visual degradant.

En el terreny de les administracions locals destaquen sobretot les qüestions que afecten la neteja, la seguretat, el manteniment i el decòrum urbà. No és una qüestió ni formal, ni estètica. Es tracta de tenir totes les coses apunt, en estat de revista permanent, sabent que en les ciutats cada dia tot comença de nou i que no es pot perdre ni un instant distrets en qüestions secundàries quan les essencials reclamen resposta cada dia.

Aquests quatre grans temes exigeixen priorització, planificació, insistència, seguiment. No es poden deixar ni un moment. Si és un programa per refer les voreres de la ciutat ha de ser un programa plantejat per anar-se executant i suprimint els forats negres que s’han detectat. Si és un programa per assolir l’excel.lència en la neteja ha de ser un programa que supervisi les papereres, els contenidors, els abocaments incontrolats, que es faci càrrec de les emergències, que netegi imbornals, que netegi la vegetació impròpia, que ataqui les plagues de rates, coloms i gavians, que tracti a fons els espais i racons de tots els barris on s’acumula la brutícia, on regalimen les miccions reiterades. Les dinàmiques de les ciutats i dels espais urbans no admeten cap distracció, reclamen una insistència i una vigilància amatent i constant.

En el cas de la seguretat es tracta sobretot de crear un estat d’opinió favorable a la vigilància insistent, de combatre la percepció d’inseguretat, d’atacar a les causes, d’impedir qualsevol mena d’excessos en el terreny dels actes delictius i de les successives aproximacions. Molt sovint es peca per una identificació entre determinats fenòmens (la immigració, per exemple) i la inseguretat però la única manera de delimitar bé els camps és tractar d’impedir que en el terreny de les percepcions es pugui identificar una cosa i l’altra. Tinc la sensació que el consentiment inactiu de determinades ocupacions, tant o més per les activitats que s’hi desenvolupen que pel propi fet de l’ocupació, no ajuda a delimitar les percepcions al voltant de la inseguretat. És el mateix que passa amb la proliferació en els espais urbans (carrers, places, porxos, passatges, estacions de ferrocarril) de sense sostre que una nit darrere l’altra hi dormen. El tema és el consentiment indolent i l’apilonament dels materials per passar la nit en els racons de la geografia urbana al costat del resultat de tota una nit a la intempèrie en forma de residus de diverses menes. Els sense sostre mereixen més atenció que el simple consentiment. Reclamen molta atenció i una acció que resolgui el problema, ofereixi alternatives i no en fomenti la visibilitat des de la passivitat més absoluta.

Algú pot pensar que parlo d’una ciutat concreta. El fet és, però, que faig una incompleta descripció de coses que passen en ciutats amb governs progressistes i d’esquerres on algunes coses passen per un bonisme mal entès i igualment en ciutats amb governs de dretes i de centredreta on les coses sovint passen per deixadesa i manca de preocupació pels afers quotidians.

Penso que és important revertir aquesta situació i que s’ha de denunciar la dimissió absoluta dels poders públics de les seves obligacions en detriment dels col.lectius de ciutadans als quals s’adrecen les polítiques urbanes i l’exercici diari de la política en la seva dimensió més immediata.

Joaquim Nadal i Farreras