El Punt Avui

La fatiga dels materials és, em sembla, un concepte freqüent en el món de la construcció i l’arquitectura. Fa referència a l’envelliment imperceptible, al desgast progressiu, a una deterioració implícita. La fatiga dels materials hi és però no es veu a primer cop d’ull.

La idea em sembla adient per parlar de la fatiga i el desgast de les institucions. Em sembla molt evident que aquest és un fenomen que afecta en graus diversos l’entramat institucional del món, d’Europa, d’Espanya i de Catalunya. No descobreixo res si parlo de la reiterada irellevància  dels organismes que diuen vetllar per la pau i l’odre internacionals o si apunto a les enormes dificultats que té Europa per trascendir el marc rígid d’un club d’estats-nació que frena la pròpia operativa de la idea que els integra.

En el cas d’Espanya tampoc no descobriré res si parlo de la fatiga constitucional i de la fatiga de la institució monàrquica.

Però m’interessa sobretot concentrar-me a Catalunya i expressar una clara preocupació pel desgast de l’entramat institucional català. El Parlament de Catalunya, el Govern de la Generalitat i la Presidència són peces clau del nostre propi marc institucional; aixi ho hem cregut i així ho hem volgut.

Però temo que ara regna una certa confusió, que es barregen i interfereixen nivells de decisió i de representació,  que no són nítids, que més d’una vegada es fan servir les institucions pel que no toca i que l’adaptació constant del sistema institucional als interessos parcials o conjunturals en desvirtua el sentit, el valor i el reconeixement que mereix la nostra pròpia arquitectura d’autogovern.

És veritat que per a alguns la superació definitiva de l’autonomisme passa per trencar les costures i fer la revolució. Però el desgast i la fatiga institucionals serien la pitjor fòrmula per fer avançar el país cap a la llibertat que es reclama. No podem desvirtuar ni els  símbols ni les institucions, perderíem les necessàries referències.