Diari de Girona

Aquesta entitat haurà durat poc més de setanta anys. Del setembre de 1940 al 3 de novembre de 2010, data de la inscripció al registre de la seva absorció per par de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona. “La Caixa” com a Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros es va fundar l’any 1904 i va començar les seves operacions l’1 d’abril de 1905. L’any 1909 obren les oficines de Girona i Igualada, l’any 1910 les de Tàrrega, Lleida i Badalona, i l’any 1911 les de Tarragona Vic i Olot, com expliquen Jordi Nadal i Carles Sudrià a la seva Història de la Caixa de Pensions (Barcelona, 1981).

La presència de la Caixa d’Estalvis i Pensions a Girona és més que centenària i va tenir, des de la seva fundació, com un dels primers directius Carmel Navarro i Ribas, germà de la meva besàvia materna, Mercè Navarro i Ribas. De fet, la fotografia del primer edifici de “la Caixa” a la Rambla Verdaguer ha presidit una bona colla d’edificis i és el punt d’arrencada del llibre que Ramon Alberch i Narcís-Jordi Aragó van dedicar als primers setanta-cinc anys de “la Caixa” a Girona, 75 anys de Girona 1909-1984 (Girona,1984).

L’absorció tanca una història i marca la continuïtat d’una altra. Convé, però, situar el punt d’arrencada de la Caixa de Girona, l’any 1940, en un context immediatament anterior. Efectivament, l’any 1920, la vídua Prim ven la Fontana d’Or al Banc de Catalunya. Aquest banc tanca les seves activitats a la Fontana l’any 1931 i l’any 1933 la Caixa d’Estalvis de la Generalitat de Catalunya adquireix l’edifici, on mantindrà oberta una sucursal fins a l’esclat de la Guerra Civil. Acabada aquesta, l’edifici de la Fontana d’Or esdevingué propietat de la Caixa de Girona, explica Ramon Alberch a La Fontana d’Or (Girona, 1992). No em queda clar si els béns de la Caixa de la Generalitat van passar a la Caixa de Girona per confiscació, però ho sembla. I si fos cert que s’estableix una continuïtat institucional històrica entre l’entitat d’estalvi de la Generalitat, la de la Diputació Provincial i, ara, la nova propietat queda clar que el destí últim de la Fontana d’Or ha de prendre en consideració moltes variables polítiques i ciutadanes fins a assegurar que es manté com un dels motors històrics del barri vell de la ciutat.

Però abans de parlar del futur i de les implicacions gironines de “la Caixa” no em puc estar de fer algun comentari a tot el procés que s’ha seguit fins a arribar aquí, sobretot després d’haver acreditat que durant tot el recorregut hem mantingut un silenci escrupolós, hem evitat que es polititzés el procés i hem intentat que fossin els propis òrgans de govern de la Caixa de Girona els que conduïssin totes les negociacions.

Un cop conegut que el Banc d’Espanya promovia les fusions i que el Govern de la Generalitat hi col·laborava, en el cas de la Caixa de Girona hem trobat actituds i temps diversos. Primer les d’aquells que de forma explícita i una mica ostentosa pensaven, deien i actuaven com si la Caixa de Girona pogués mantenir-se al marge de tots els processos iniciats, i la seva total independència estigués tan assegurada com la solvència. Van actuar, en aquesta direcció, alguns partits, algunes institucions i, fins i tot, algunes persones a títol individual. Després hi havia els qui pensaven que la millor fusió possible era amb les altres dues caixes “provincials”, Catalunya i Tarragona. No sé si era la millor, però tenia un punt de coherència institucional i hagués atorgat un pes relatiu acceptable a les tres diputacions fundadores. Però aquí, els adeptes eren molt pocs i des d’un cert “gironisme” autosuficient s’apuntava que la contaminació tòxica de les altres dues caixes a fusionar era un horitzó no desitjable. Es va treballar, doncs, en la direcció d’una fusió més entre iguals en el projecte Unnim, que va donar lloc al moment més delicat i més inexplicable de tot el procés. La negativa del Consell d’Administració es degué, en bona part, a les reticències dels que encara pensaven en la salvació independent i la dels que maniobraven per arribar ràpidament a la salvació final per absorció.

És evident que en termes de dignitat territorial i d’identitat qualsevol de les altres solucions possibles hagués preservat millor la imatge de Girona en les entitats fruit de la fusió. Però també és molt evident que el diner no coneix de marques ni de fronteres. Tant com que ja queden molt i molt lluny aquells temps en què uns directius molt familiaritzats i pròxims eren capaços d’aguantar descoberts d’alguns clients simplement per la solvència o l’ascendent social d’aquells clients. I també és molt evident que més enllà d’un estricte localisme gironí, té més antiguitat i més pedigree català la nova Caixa que la caixa d’arrel provincial.

Ara queda només una qüestió d’imatge i d’oportunitat. Sabrà la nova caixa guanyar-se la simpatia des de la proximitat? Ho sabrà fer amb el punt de gestos i de sensibilitat que pot ajudar a acreditar que la simple absorció no ho ha sigut per estricta deglució? Tindrà en l’àmbit de la caixa absorbida un sentit territorial que potser, fins i tot, li pot anar bé també als seus clients històrics? Sabrà valorar, en termes territorial,s els projectes empresarials i institucionals de fonda arrel gironina? Ho sabrà fer en l’àmbit de la Fundació i de l’Obra social?

El llibre que es va editar l’any 2003, Nova seu central de Caixa de Girona, queda ara com un testimoni mut i inert d’una realitat que ha durat poc, set anys per a l’edifici i setanta per a l’entitat. En aquest llibre, Daniel Giralt-Miracle pondera el valor de l’art i de l’arquitectura integrats. No cal dir que els fons d’art de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona són molt més potents que els de la de Girona. Però poden passar dues coses: que els fons de la de Girona es dilueixin en els de la de Barcelona i es perdin per magatzems barcelonins. Pot passar, en canvi, que Girona es beneficiï de forma descentralitzada i visible de les grans col·leccions de “la Caixa” i que les col·leccions exhibides i presentades a Girona signifiquin una multiplicació de l’art que coneixíem fins ara, engruixint els fons propis.

És només un exemple, modest, situat fora de l’esfera dels grans comptes de “la Caixa” i utilitzat només per indicar, en el terreny del simbolisme, quins gestos serien esperables per tal que no sembli que tot ha passat inexorablement, per negligència d’uns i amb fredor distant dels altres.

“La Caixa”, ara, pot recordar aquelles arrels fundacionals, accentuar la seva territorialitat gironina i adoptar una línia calenta que permeti parlar als clients i  mirar als ulls i parlar com una veu amiga a la societat.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2010/11/12/caixa-girona/445053.html