El Punt Avui

La Diada Nacional, l’onze de setembre, marca sempre des de fa uns anys de forma indefectible la fi de l’estiu. Els primers dies de setembre són encara escorrialles de l’estiueig. Després ja no. Tant és que continuïn les calorades d’aquests dies que per la Diada ens serveixen cada any imatges punyents. Com enguany, a l’esplanada de la cascada de la Ciutadella, amb portaveus il·lustres, jutges, magistrats i fiscals, alcaldes i cardenals protegint-se del sol amb barrets de palla i una cinta amb la senyera. S’acaba l’estiu, s’acaba el temps ingràvid i lleuger, i torna l’atapeïment de les agendes, l’ofec de les corbates, la nosa dels mitjons. El dia 12 ha marcat el punt àlgid del retorn. Pares i mares, nens i nenes, motxilles i bosses, bates o uniformes, senyoregen els carrers de vuit a nou, i la cridòria de les platges s’ha traslladat als patis de les escoles.

Cada any, en aquesta època, em vénen al cap les melodies de la fi de l’estiu, quan arriba setembre, quan ve la fi de l’estiu a la platja amb un to malenconiós de comiat, de dies escolats amb un punt d’inconsciència, de llargues sobretaules, de capvesprades suaus, de tempestes d’estiu. S’escolen definitivament les formes de L’estiueig que els Quaderns Crema han rescatat de les pàgines de Mirador per acompanyar-nos aquest estiu i els pocs estiuejants que queden preparen els mundos per al retorn definitiu.

L’escuma que queda deixa un pòsit en el record. Els horitzons vegetals del bosc de Matamala al Pirineu, malmès encara i a mig refer de les grans nevades de fa dos hiverns, o la notícia del fong que malda per destrossar les grans fileres de plàtans del canal du Midi. La volta que aixopluga les aigües tranquil·les del canal, cada cop menys espessa, cada cop amb més clapes groguenques, cada cop amb més plàtans de pell llisa i malalta, que anuncien una gran catàstrofe en el paisatge per d’aquí a no gaire temps.

L’emoció tendríssima del Refugi de la memòria, de Tony Judt, millor que cap altre dels seus llibres perquè estira el fil de la infantesa i, des de la seva malaltia terminal, repassa els ressorts més íntims de la memòria i els fets més rellevants de la societat que ha conegut i descobert .La companyia de Dina Vierny i la seva evocació de Maillol, Banyuls i els temps difícils del doble exili a la frontera i, un cop més, els diaris de Pessoa o el més recent Diario anónimo, de José Angel Valente, amb una escena descomunal al cafè modern de Santiago de Compostel·la just a tocar l’Alameda. El viatjar infinit de Magris, que convida a tota mena de viatges irrepetibles des de la base ferma del seu món de Trieste, que a primers d’estiu em van ensenyar amb entusiasme en Josep Ramoneda i en Jaume Badia. La Terra promesa, de Jordi Pujol, que Anna Figuera disseca amb eficàcia per descobrir-nos la seducció d’un món contradictori que ara viu moments terribles i esperançadors alhora.

Justament he trobat el president Pujol diversos cops aquest estiu. Primer, a Peralada, el dia de Nabucco. “Nadal, aquest matí t’hem trobat a faltar a Núria”. S’acabava d’inaugurar un hotel i apartaments després de la rehabilitació de l’ala de Sant Josep del complex que el Bisbat de la Seu i el Govern de Catalunya comparteixen en un intent reeixit de dinamitzar l’economia del Ripollès. Sé que l’arquebisbe i amic Joan-Enric Vives és ben conscient de l’esforç dels darrers anys i de l’impuls que des de sempre s’ha donat a Núria. Uns dies més tard, vaig trobar Pujol al Parlament. “Nadal feu massa lleis, pareu de fer lleis. Estic encara escandalitzat per un parc eòlic que ha trigat deu anys per tenir tots els permisos”. “No et queixaràs, president, aquest any de la C-17”, li contesto, “ara podràs anar més còmodament a Queralbs”. “Sí, sí és clar”, respon. “Però ara s’ha de pagar i tots heu gastat massa”. “Però si tu mateix deies que ens calien més infraestructures modernes i equipaments per a l’economia productiva, i sempre havies predicat el valor de l’acció pública com a element dinamitzador de l’economia”, li contesto. “Sí, sí” respon. “Però hi ha coses que es podien estalviar”. “Ah, sí? Quines?” l’interrogo. “Ara i en els temps que estem no calia desdoblar l’eix transversal”, em diu. Quedo parat, ja que cada any hi ha massa accidents i massa morts, i bé calia dotar de més seguretat una via que ha esdevingut imprescindible i carregada de camions. Testimoni evident que vivim en els temes de l’economia un desconcert creixent.

Vet aquí un tema recurrent de tot l’estiu. On ens porta la crisi? Qui dirigeix i mou els destins del món en aquesta matèria? Com creixerà l’economia i com es crearà ocupació si s’ofega del tot la inversió pública? És veritat que les economies deuen diners i que s’han de tornar. Però la millor gestió de la cartera de deutes és escanyar més i més els que tenen dificultats per pagar? L’ortodòxia que s’aplica potser és inexorable. Però per què es recapitalitza el sistema financer si aquest, a la vegada, no recapitalitza l’economia? Massa interrogants i massa macroeconomia. Quan es baixa a l’escena de la realitat quotidiana, la mirada humana de la crisi esgarrifa i espanta. Potser caldria explorar unes altres polítiques i no tensar més la corda de la cohesió, que un dia es podria trencar.

A part dels morts de l’eix, que jo li recordava a Pujol, aquest estiu ens han deixat persones conegudes i persones estimades. En Jaume Curbet, encara a finals de la primavera, amb un dolor compartit per tanta gent. En Carles Sentís, testimoni de tot un segle. En Miquel Pairolí, escriptor finíssim de gran sensibilitat que, amb Cera, fa créixer la nòmina de Girona, ciutat de novel·la, una  marca que encara ningú no ha explotat i amb Octubre desvetlla la meva passió creixent pels dietaris. Heribert Barrera, resistent i patriota. Maria Teresa Boada Vilallonga, germana de Claudi Boada, parenta llunyana de la branca de Cassà de la Selva i la meva bibliotecària de referència de tota la vida a la Biblioteca de Catalunya. L’amic Josep Termes, recordat per molts per l’obrerisme i oblidat per d’altres en la seva reivindicació del catalanisme popular.

És la fi de l’estiu, el final dels dies volàtils i flonjos. Ara, cada dia és fosc més d’hora i caminem cap a Nadal de forma imparable.

PUBLICAT A: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/452996.html