Serra d’Or  núm. 645,  setembre de 2013

Setembre és un mes de liquidació de l’estiu entre les commemoracions de l’11 de setembre i les festes de la Mercè. És veritat que des de la Mare de Déu d’agost el dia declina de forma inexorable. Però tossuts i gregaris estirem l’estiu fins que l’11 de setembre ens torna a la realitat plena. És un bon moment per reprendre la història de la Diada, que arrenca dels actes de l’11 de setembre de 1886, a Barcelona, i que l’enyorat Pere Anguera ens va presentar amb la delicada profunditat que caracteritzava els seus treballs a L’Onze de Setembre. Història de la Diada (1886-1938) (Barcelona, Centre d’Història Contemporània de Catalunya-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008).

Ara, però, amb l’efervescència d’aquests dies ens cal repassar les aportacions més recents que han significat un canvi en la interpretació de la Guerra de Successió i el paper i la circumstància històrica de Catalunya. Eduard Martí ha publicat dos llibres cabdals: La Conferència dels tres comuns (1697-1714). Una institució decisiva en la política catalana (Lleida, Pagès-Fundació Lluch, 2008) i La classe dirigent catalana. Els membres de la Conferència dels Tres Comuns i del Braç Militar (1697-1714) (Barcelona, Fundació Noguera, 2009). Confirma algunes intuïcions premonitòries de Núria Sales que Joaquim Albareda, Eva Serra i Josep Fontana s’han afanyat a recollir en les seves aportacions. La Conferència va assessorar els Braços, va impulsar la convocatòria de la Junta de Braços de 1713, no va parar d’emetre dictàmens durant tota la guerra i va demostrar que, lluny de tota paràlisi, l’entramat institucional català era capaç de transformar-se, adaptar-se als temps nous i nodrir-se de sectors socials emergents que empenyent des de dins van trencar el paradigma de l’obsolescència del parlamentarisme i el pactisme de Catalunya. Lluny dels llocs comuns, el patriotisme en temps de guerra va ser llavor de canvi i modernització.