Diari de Girona

Cada any amb una puntualitat religiosa i a frec de l’arribada de la primavera, quan març encara no ha consumit els seus dies,  Ramon Boixadós Malé presenta els resultats de l’any vençut de la Fundació que presideix. Ho fa a través dels mitjans de comunicació, amb la tramesa  de la Memòria i amb la convocatòria d’un acte cultural al Teatre Museu el Jardí de Figueres.

Crec que val la pena de comentar la Memòria corresponent a 2013, de la qual ja s’han donat a conèixer els resultats més evidents. Prop d’1.600.000 persones han visitat el conjunt dels equipaments dalinians. Naturalment, com ja han recollit els mitjans de comunicació, el gruix se l’enduu el Teatre-Museu Dalí de Figueres amb 953.291 visitants, seguit de la Sala d’exposicions de Figueres mateix Dalí-joies amb 380.139 visitants. Segueix, després, la Casa-Museu Castell Gala Dalí de Púbol i tanca la relació, amb 110.343 visitants, la Casa Museu Salvador Dalí de Port Lligat.

La Memòria explora les dades dels visitants i ens presenta un estudi de públics ple de detalls rellevants i significatius. Fixem-nos en les dades del Teatre-Museu de Figueres. Primer, que el gruix de visitants se situa entre els 41 i els 65 anys, i representa un 40%, seguit del tram comprès entre els 26 i els 40 anys amb un 37%. Joves i grans en els dos extrems són públics minoritaris. Els de més de 65 anys representen el 5% i els d’edat compresa entre els 19 i els 25 el 14%.

Dominen els visitants amb estudis universitaris (64%), són majoria els que s’allotgen a la Costa Brava (26%), hi predominen els que resideixen en hotels (51%).  Francès (20%),  castellà (25%), anglès (13%) i català (8%) són els idiomes majoritaris. La procedència dels públics és molt il·lustrativa: Catalunya (11%),  França (21%), resta estat espanyol (13%) i procedents de Alemanya, Bèlgica, Regne Unit, Rússia, Itàlia, Amèrica del Nord i del Sud, Israel, països asiàtics i encara d’altres procedències.

La Memòria s’articula al voltant dels objectius que assenyalen els Estatuts de la Fundació i més enllà de les dades sobre el Patronat, on destaquen els noms d’Antoni Pitxot que comparteix vicepresidència amb l’alcaldessa de Figueres i Montse Aguer, que és la Directora del Centre d’Estudis Dalinians, transita per la tasca de fomentar, divulgar, protegir, promocionar, prestigiar, defensar el llegat i l’obra de Salvador Dalí.

Un apartat fonamental és el dedicat a l’evolució econòmica de la Fundació, en què destaquen les dades dels resultats econòmic de l’any i l’evolució sòlida del valor del patrimoni artístic. Una gestió intel·ligent dels fons propis, de les compres d’obra i del control acurat dels drets d’autor fan de la Fundació Gala-Salvador Dalí una institució rellevant i sanejada  en el panorama, una mica trontollant, dels equipaments culturals.

Si bé el gruix de l’activitat es concentra a Figueres crec que val la pena de subratllar el fort impacte emocional i paisatgístic que aporten les visites a Púbol i Portlligat. En aquests dos centres dalinians domina l’ambient per damunt de l’obra. A Púbol, una vall plàcida, un racó arraulit al peu de les Gavarres, una ruralitat excelsa mantinguda amb saviesa popular des de sempre. Aquí, el bosc i el camp, la geografia dels sembrats, acompanya la visita al casalot una mica inquietant que Dalí oferí a Gala. Aquí, la Fundació omple cada any l’edifici amb una proposta concreta vinculada al context cultural de la vida i l’obra de Dalí i això dóna gruix a una visita que amplia els universos dalinians amb contorns d’una intimitat pública. Portlligat és l’enlluernament del sol en les arquitectures blanques esglaonades en antigues feixes arrapades al litoral, és l’illa i el mar, són els pescadors i les barques, és el roquissar grisenc de la platja. La casa sembla com sorgida del mateix paisatge i ni tan sols la presència simbòlica dels ous dalinians no hi desentona. Dos paisatges, dues arquitectures, dues simbologies complementàries del món de Dalí.

La Fundació ha administrat sàviament el llegat i, avui, superats els escarafalls dels moments inicials quan Dalí despertava una certa urticària política, podem dir que les extravagàncies del personatge han quedat en un segon terme. Avui preval l’obra. I l’obra en els inicis del Museu de Figueres era poc representativa. Però el temps ha fet que progressivament les escenografies espectaculars cedissin protagonisme a la capacitat del pintor. L’obra i les seves etapes, el dibuix, el traç, una mirada femenina al mar, uns perfils perfectament identificats amb Figueres i l’Empordà , per evolucionar després cap a  l’univers surrealista, on la realitat fragmentada saltaria en mil peces en un mosaic entre incomprensible i suggestiu.

L’encert de la Fundació es mesura per la seva projecció internacional, pel seu reconeixement mundial i per la seva capacitat de fixar tocant de peus a terra l’univers volàtil i vaporós d’una obra de primer nivell. Figueres i tot Catalunya poden sentir la satisfacció de veure com des de les nostres terres s’irradia al món un exemple de bona gestió del patrimoni cultural i un llegat artístic.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.