Diari de Girona

Amb una proposta de recerca sobre “El barri xino de Girona”, Gerard Bagué va obtenir el 2006 la beca de recerca de la Memòria Històrica de les Dones. Ara, aquella proposta de treball ha esdevingut el llibre La Girona pecadora (2013), publicat per Llibres del segle, amb un pròleg de Josep Clara. Aquest text introductori va més enllà dels freqüents pròlegs de circumstàncies i aporta informació històrica i literària, textos i normes i assenyala el caràcter pioner de Girona en la regulació de les cases de tolerància l’any 1854. Oportunament, Josep Clara mostra la polarització entre els posicionaments partidaris de la prohibició-abolició de la prostitució i els que ho eren de la regularització-legalització. Precisament la dialèctica entre els dos posicionaments no admet cap frontera ideològica, perquè es detecta una visió políticament transversal entre aquestes dues posicions.

El mateix Clara ens recorda, i Gerard Bagué ho recull i ho aplica, “que el fenomen de la prostitució és interessant des de molts punts de vista: com a història del treball, dels grups marginats, de l’amor i la sexualitat, de la higiene pública…I també com a fet econòmic, social i  moral”.

Partint d’aquesta idea, Gerard Bagué ens proposa un recorregut, primer per la geografia urbana de la prostitució, la tradició històrica al voltant de l’ofici més vell, i pel llenguatge emprat per parlar del fenomen, dels llocs, dels fets i de les persones, principalment les dones i la seva condició de dones públiques. Els mots durs i directes, les metàfores, els eufemismes, els circumloquis. Molt ràpidament, però, abandona les condicions genèriques i entra de ple en el cas de Girona. En el barri, els locals, les seves característiques i el seu funcionament, la seva estructura arquitectònica i la seva funcionalitat, l’activitat, la inserció del barri a la ciutat a redós dels burgs extramurs primer, i de l’entorn del barri eclesiàstic a l’ombra de Sant Feliu i al costat d’algun dels convents d’aquest sector. La definició d’un barri  “concentrat sobretot en un entramat que formen els carrers de Bellaire, de la Pujada del rei Martí, del Portal de la Barca, del Pou Rodó, de les Mosques i de la Barca”. Aquest barri “va arribar a tenir gairebé una vintena d’establiments dedicats directa o indirectament a la prostitució en la seva època de màxima esplendor, entre els anys seixanta i setanta (del segle XX), la majoria dels quals als carrers del Portal de la Barca i del Pou Rodó”. D’entre aquesta destaca El Racó i el Salón Rosa, però Bagué també desgrana tota la geografia i la nomenclatura dels principals locals: Lina, Edén, La Font, El Río, El Chino, Màlaga, la Vedette, La Cuadra, el Portal, Copacabana, el Trébol, Núria, Costa Brava, Los Faroles, Capri, Mari, El Dorado, Bar Pepe, Cafeteria Girona.

El recurs a testimonis directes de veïns del carrer de la Barca, per exemple el matrimoni que tenia una fleca, de clients, de prostitutes, de treballadors socials de l’Ajuntament, permet a Gerard Bagué confegir un quadre molt complet de l’impacte ciutadà d’aquesta activitat, una aproximació del volum de negoci i la importància de la seva fiscalitat, les condicions higièniques, el control o la permissivitat policial, els preus variables i variats dels serveis, entre d’altres. L’impacte d’aquest barri en la literatura de la ciutat és un complement imprescindible per completar el quadre que Bagué ens dibuixa amb encert.

No passa per alt l’autor la interacció entre l’entorn eclesiàstic i les activitats del barri, sobretot en moments de dificultats, i com en el context de la Guerra Civil algunes de les cases de prostitució van esdevenir de forma improvisada refugi protector de monges i capellans. La dimensió humana de les prostitutes, de les mestresses dels locals, el seu arrelament a l’entorn del barri, el seu envelliment dibuixen el rostre humà i la quotidianitat més enllà del maquillatge. De fet hi havia una permeabilitat social implícita en el barri. Des de la discreció i l’anonimat, els locals eren móns tancats en ells mateixos, però a la llum del dia només els carrers prohibits estaven clarament marcats per l’activitat pròpia del barri, mentre que el carrer de la Barca era un carrer comercial ple d’artesans i locals de queviures i el carrer del Llop era només un gèlid carrer de pas amb la fita només de dos locals abans d’enfilar-se entre els murs de les caputxines i Sant Feliu.

Gerard Bagué estableix, també, la relació entre una certa tradició històrica i la presència de les guarnicions militars com les causes principals d’una demanda estable, alhora que assenyala el declivi progressiu, el canvi d’hàbits fins a la plena desaparició de la prostitució en aquest barri en la forma que l’havíem conegut fins els anys noranta. Arribats a aquest punt i ponderant l’encert del treball i l’encert de l’edició, voldria afegir per acabar unes consideracions personals.

De fet, les previsions del Pla especial del Barri Vell, les intervencions que hi preveia, la degradació del parc d’edificis i d’habitatges, la minva de l’activitat, el despoblament creixent del barri van marcar el camí d’una intervenció urbanística que no va ser traumàtica. Abans que es produïssin uns mínims moviments especulatius, l’Ajuntament ja havia comprat els principals edificis del barri per destinar-los bé a la construcció d’habitatges (promocions de l’Incasòl i de Vivendes de Girona SA) d’equipaments, o simplement a l’enderroc per a la creació d’espais lliures, com va ser el cas de les dues cases adossades a les escales de l’església de Sant Feliu, o encara amb més contundència a l’interior d’illa que donaria lloc a la modificació de la trama urbana i la creació de la plaça del Pou Rodó. Només després de la inversió del sector públic, alguns inversors privats es varen animar a invertir en nous immobles o en operacions de rehabilitació amb resultats formals ben notables. En tots els casos podem dir que la població desplaçada va ser mínima perquè ja havia marxat abans i, en aquest sentit, el barri vell de Girona potser podria ser considerat l’excepció que confirma la regla.

La culminació del PERI del Pou Rodó va ser l’expropiació dels darrers locals, en alguns casos de propietat i en d’altres de lloguer, dedicats encara a la prostitució. Finalment en quedaven només dos. I puc donar fe que fent honor a la tradició de no exercir aquesta activitat ni la nit de Nadal, ni el dijous i el divendres sant, les mestresses d’aquests darrers locals, austerament vestides amb colors de passió, gris i morat, van venir a l’alcaldia a portar les claus dels seus locals un dijous sant, potser de 1996 o 1997. Acabava una etapa i en començava una altra; l’exercici de la prostitució havia canviat d’hàbits i no havia desaparegut.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.