Diari de Girona

Els lectors del Diari han pogut seguir totes les informacions sobre el possible tancament de la Granja Mora. També han vist el moviment de solidaritat i simpatia que s’ha estès per la ciutat entre els clients fidels, els amics de tota la vida i els nous descobridors d’aquest establiment entranyable. Finalment també han pogut seguir la campanya de recollida de signatures i m’hi han vist fotografiat signant.

La meva fotografia signant i les opinions de gent molt diversa m’empenyen a escriure algunes consideracions, reflexions i records. Realment vull que la Granja Mora es converteixi en un Museu o centre d’informació? De veritat el més convenient serà una, diguem-ne, municipalització?

La veritat és que jo estic convençut que no es tracta d’això. Si en féssim un museu o una dependència municipal jo crec, sincerament, que perdria en bona part la seva raó de ser, el seu caràcter entranyable. Desapareixeria amb tota seguretat l’olor dels bunyols, la música dels seixanta i les tertúlies de cada matí. I jo no vull exactament això.

A mi m’agradaria que la Granja Mora continués com fins ara. Què vull dir? Molt senzill. A mi m’agradaria amb total naturalitat poder continuar esmorzant de tant en tant a la barra. I trobar-hi els botiguers del voltant, un arquitecte, un advocat, un periodista, els treballadors i treballadores de l’Arxiu, del Museu o del Centre Bonastruc Sa Porta, manaies nous i manaies de tota la vida, i visitants de fora que compleixen quan vénen a Girona una mena de peregrinatge. Tots acudim fidels a la citat dels bunyols, dels xuixos, dels crespells de bacallà, de la carn arrebossada, dels suïssos, de la llet merengada, de l’orxata, dels granissats, dels minis, dels típics. És un joc subtil entre el gust i l’aroma. És un ambient irrepetible i difícil de descriure. Però el que no es pot perdre és aquesta atmosfera.

Jo respecto naturalment en Raimon i la M. Carme i les seves decisions. Però de veritat, de veritat, el que a la Cort Reial li aniria bé, el que convé al barri vell de Girona és que un establiment en marxa, de qualitat, de prestigi i tradició reconeguda, continuï actiu. En Raimon hauria d’ensenyar alguns secrets de cuina i assegurar que tot pugui continuar. Hi ha coses que està bé poder-les transmetre.

La millor herència, el millor record, el millor homenatge hauria de ser la continuïtat.

Si no, sense el coixí dels esmorzars ben sòlids, amb un exercici de nostàlgia alguns no podrem. Serà massa fort, serà massa trist. Ara ens deixem endur per les boires del record d’una manera displicent i deixada anar, com aquell qui no fa. Però un concentrat de nostàlgia sense un suís, un típic o un mini serà segurament una dosi excessiva.

Si sona de fons Adamo o Françoise Hardy però podem parlar tranquil·lament a la barra deixant que el passat s’escoli, i vivint el present i somiant el futur, tots ens podrem adonar més fàcilment que la vida, la vida diària, és l’ànima de moltes coses i dóna sentit a la vida de la ciutat, del carrer, del barri, de la gent. M’agradaria fer-me gran sabent que sempre tinc un racó a la barra, un instant per al record, una bona estona per als amics i un pensament per al futur.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2005. pàg. 177-1778)