El Punt Avui

La paraula guerra rebrota amb virulència a l’escenari mundial. A molts llocs del planeta, la humanitat està en guerra oberta, Síria per exemple. Però hi ha moltes més guerres obertes emparades en la violència dels uns o en la dels altres. Darrere aquests escenaris de guerra hi ha morts cada dia; centenars de morts cada dia, milers. Pels que empenyen a la confrontació des dels despatxos, les vides humanes no compten i el pes relatiu de les pèrdues humanes esdevé una simple estadística glacial mancada de la mínima emoció, i sentiments que es reserven per a l’esfera íntima dels afectats més directes.

Hi ha guerra, també, a Occident; del fonamentalisme islamista contra el món capitalista i contra els països dominants; però, també, guerres esporàdiques alimentades per la violència racista o per la violència d’estat. I hi ha, sobretot, guerres verbals i retòriques; dels que senten la suor freda de la por per la proximitat de la violència mortífera, per exemple a França, o dels que desenterren tambors de guerra des de la intransigència, el fonamentalisme, i el feixisme encobert que, emparat també, en l’estratègia de la por, perverteix la democràcia i alimenta l’esbojarrada deriva dretanitzadora de mitja Europa.

Fa pocs dies s’han complert els 80 anys del cop d’estat militar que va desencadenar la Guerra Civil espanyola. Les seqüeles de pobresa, dolor, exili, mort, deportació i presó d’aquella guerra són inacabables.

La República estava legitimada per la voluntat popular. És veritat que la República tenia moltes dificultats; però per molt que es vulgui maquillar, i per moltes revisions historiogràfiques que es vulguin fer, hi ha un fet inapel·lable: la causa injusta de la guerra va ser l’alçament militar feixista del juliol del 36, que no ha sofert encara ni el judici de la història ni el de la justícia.

Joaquim Nadal i Farreras