L’Avenç núm. 175

Tinc la impressió que ens trobem davant d’un fals debat. O si més no davant d’un debat que en els termes que es formula no té sortida. Des del meu punt de vista, el mateix debat i les aportacions que s’hi han fet fins ara serien una mostra més de la paràlisi i el desconcert que presideixen l’evolució més recent de la historiografia catalana.

Amb tot i abans d’entrar en la formulació de la meva opinió voldria matisar la rotunditat de les meves primeres paraules. Primer per deixar constància del mèrit de les primeríssimes aportacions al debat, avui ja no gaire recents, que van servir per sacsejar incipientment un món acadèmic ensopit i tancat sense una projecció autèntica cap al món real. Però també per lamentar-nos que aquells primeríssims revulsius no hagin traspassat el llindar de la col·laboració periodística o quasi i no hagin suscitat l’atenció dels professionals més consolidats i acreditats, per prestigi i edat, de la historiografia catalana. Vull dir que també se’m apareix tot el debat com un joc d’esgrima entre segones generacions, mentre els historiadors més consolidats mantenen un treball persistent i continuat completament al marge dels escarafalls que fan i fem els quarentons.

Pel que fa als dos pols de la crisi: la historiografia marxista i la historiografia nacional.

És cert que el món del socialisme real ha fet crisi i fallida i que la caiguda del mur de Berlín ha arrossegat un munt d’idees i conceptes que havien prevalgut com a teló de fons d’una historiografia compromesa i adscrita en el marxisme. Però en l’àmbit de l’Europa occidental el marxisme acadèmic era i és crític, creatiu, lliure, flexible i operatiu en l’anàlisi de la realitat passada i present.

En realitat la crisi s’ha emportat per davant en una saludable operació profilàctica tots els catecismes, les interpretacions mecàniques, lineals i simplistes. Els dogmatismes, els radicalismes doctrinaris han desaparegut del mapa.

Però, així i tot, hi ha unes quantes idees senzilles, elementals, clares, sobre les relacions socials, la producció, l’explotació, la justícia o les desigualtats que beuen amb eficàcia del marxisme i que en l’àmbit de la historiografia catalana han estat i són una aportació positiva i un antídot per la carrincloneria, la mitologia nacional o la petulància grandiloqüent d’un país petit que pensa sovint la seva història en termes tan distorsionats que podrien portar-nos a creure que som el melic del món.

Pel que fa a la historiografia nacional tinc molt la impressió que l’hem de donar per desapareguda ara per ara. M’explico: el segle XX ha donat dues mostres conspicues d’historiografia nacional. Primer, Antoni Rovira i Virgili amb un projecte evident d’història nacional però amb una realització plena de limitacions i contradiccions. Més endavant, Ferran Soldevila assolí un èxit manifest en les seves dues grans obres de síntesi: tant la Història de Catalunya com la Historia de España amb un enfocament global que ningú no dubtaria a catalogar d’història nacional. És clar que aquest caràcter es veié accentuat per antagonisme i polèmica, coneguda abastament, amb Ramón Menéndez Pidal.

Però el mateix antagonisme història nacional catalana – història nacional espanyola es va diluir força en vida encara de Soldevila i Menéndez Pidal. Aquest, per exemple, no va dubtar a acudir a un historiador la visió nacional del qual ningú no posaria en dubte: Ramon d’Abadal, per explicar la crisi de la Baixa Edat Mitjana. El resultat no deixa de ser sorprenent sobretot perquè Abadal reuneix, anticipant-se uns anys, els ingredients de la polèmica que ara ens entrebanca.

Dins d’una “Historia de España” s’hi incrusta una aportació des del terreny de la “Història nacional catalana” amb una introducció que conté un alegat frontal contra la historiografia marxista (econòmica i social) i un estudi, que sense embuts, en recull magistralment les principals aportacions metodològiques en clara contradicció amb les afirmacions inicials.

Aquest exemple seria un bon punt de partida per a palesar la impossibilitat de plantejaments simplistes i maniqueus, en el nostre debat.

Ho dic sobretot per les darreres aportacions a la polèmica publicades per L’Avenç. Si hi hagués un neonacionalisme espanyol tan clar i una historiografia nacionalista espanyola tan evident no dubto que Catalunya produiria d’immediat l’antídot. Si no hi és ací és que almenys explícitament no es practica a Espanya. Vull dir d’una forma coherent, global, prejutjada com un gran pla de neocolonització intel.lectual al fil de l’actual situació política. El tipus de coherència nacional que es reclama se situa en el terreny de la més elemental polèmica política actual: o s’està amb Catalunya o s’està amb Espanya. L’única manera d’estar coherentment amb Catalunya és l’adhesió nacional a un projecte polític que postuli la independència de Catalunya. És a dir, ras i curt, els historiadors catalans o són independentistes (i s’acosten als postulats d’ERC, afegeixo jo) o són anticatalans, s’afirma en aquestes darreres aportacions.

Aquesta simplificació explicaria que una bona colla d’historiadors catalans no acceptin aquesta identificació i es mantinguin al marge de la polèmica.

O és que cal prendre la temperatura nacional d’aportacions tan crucials per la historiografia de Catalunya com les de Josep Fontana, Josep Termes, Jordi Nadal, Emili Giralt, Casimir Martí, Jaume Torres o Jordi Maluquer, per esmentar-ne només alguns? O per exemple, com podríem pendre la temperatura nacional d’aportacions internacionals de la qualitat de les de Bisson, Zimerman, Elliott, Bonnassie i d’altres?

A mi, francament, no em satisfà mesurar un projecte nacional per la Història de Catalunya a partir dels plantejaments metodològics individuals de cada historiador.

Més aviat em decanto per considerar una formulació magistral dels nostres problemes actuals i de la nostra història el títol mateix i el subtítol del gran llibre de Pierre Vilar: “Catalunya dins l’Espanya moderna. Recerca sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals”. Una síntesi perfecta en el títol i en el contingut dels camins que hauria d’emprendre i continuar la nostra historiografia.

Qui podrà negar a Vilar, des d’una formulació metodològica inequívocament marxista, una perspectiva nacional catalana en el seu enfocament com a objectiu metodològic?

En canvi la coherència nacional de la nostra Història s’hauria de jugar en el terreny d’un projecte institucional coherent i global sobre aquesta qüestió.

Després de més de deu anys d’autogovern suficient per a dissenyar una política cultural vivim en el camp de la Història l’anomalia feliç d’haver de dependre de l’abadia de Montserrat per a publicar monografies, o de recolzar-nos en la Fundació Vives i Casajuana o la Fundació Noguera per a la publicació dels grans cartorals i les principals col.leccions documentals.

L’estratègia nacional de l’IEC i la Mancomunitat, on és ara?.

Mentre, romanen sense publicar els darrers volums de la Catalunya Carolíngia, no hi ha cap projecte coherent per a la publicació dels principals còdexs municipals, eclesiàstics o de la Corona per a l’època medieval, els clàssics del nacionalisme o del pensament econòmic català els publica la diputació de Barcelona, i la publicació de les actes de Corts del s. XVI i XVII ha estat rebutjada més d’una vegada pel Govern de la Generalitat.

Quantes col.leccions documentals o de textos s’han perdut en la dispersió de les iniciatives o en la incoherència de les edicions facsimilars de prestigi sense cap cura científica?.

Sigui quina sigui la perspectiva metodològica de cada historiador individual, on són les pautes elaborades per un grup d’experts per a donar a conèixer la coherència nacional de la nostra trajectòria històrica?.

Per mi el cor del debat, si s’ha d’orientar cap a plantejaments polititzats, passa per ací. Passa per examinar, criticar, passar factura i formular alternatives a la presumpta cohesió nacional de la nostra política cultural avui.

Només sobre fonaments sòlids, infraestuctures planificades, equipaments adequats, arxius ordenats i catalogats, biblioteques ben nodrides i coordinades podrem donar peu a la lliure i plural expressió d’una producció intel·lectual que no pot quedar encotillada per una polèmica massa polaritzada.

 PUBLICAT A: http://www.lavenc.com/index.php/cat/revistes/l_avenc/175