El Punt

Alguns comentaristes polítics i especialment Francesc-Marc Álvaro han concretat un greuge contra tots els polítics i el sistema polític català amb un argument d’una simplicitat quasi absoluta. Mentre s’impedia l’OPA de Gas Natural, diuen, el Parlament de Catalunya gastava les seves energies en una batalleta menor i local, feta només de quotes de poder, amb la modificació de la llei dels consells comarcals.

Costa de creure que es puguin ventilar dues qüestions de tanta entitat d’una manera tan alegre, tot i que puc admetre l’eficàcia de la comparació. Però barrejant totes dues coses es minimitzen totes dues, es desacredita el Parlament de Catalunya, es situa a Catalunya el punt de gravetat d’un tema econòmic i empresarial que té moltes cares i que no depèn únicament de Catalunya, i es passa de puntetes sobre la importància real del paper del Govern de Catalunya i les reaccions dels partits catalans sobre totes dues qüestions.

Comencem per l’OPA. Si ens ho prenem com un atac a Catalunya donem força als arguments del Sr .Rato que en defensa de la prohibició de l’OPA ha fet valer arguments de la mal anomenada guerra de les regions atiada de forma suïcida pel Partit Popular. No es poden contraposar els interessos d’uns o altres en aquesta qüestió. En realitat la prohibició de l’OPA és un atac directe a la mateixa economia espanyola, a les lleis del mercat, al sistema de lliure competència, i a la necessària competitivitat del sector energètic impedint la constitució d’un grup “espanyol” potent amb possibilitats d’intervenir, influir i comptar en el mercat energètic europeu i mundial. És el fil que amb arguments tècnic i econòmics molt sòlids va voler desgranar el Sr. Antoni Brufau. En el fons, en l’impediment de la compra d’Iberdrola per Gas Natural s’ha volgut negar validesa a una iniciativa empresarial que, promoguda des de Catalunya, tenia una dimensió i una volada de gran profunditat. Entrar, com fa Rato, en la negació de l’”espanyolitat” de la proposta és apostar per un intervencionisme caduc, és polititzar una operació clara de contingut merament econòmic. No és ni tan sols un episodi de la sana competència entre Madrid i Barcelona. És ofegar una iniciativa, és frenar els empresaris, és buscar quotes de poder econòmic usant del poder polític.

Sobre aquesta qüestió i plantejada en aquests termes es fa difícil de veure quin paper podia correspondre al Parlament de Catalunya. Un posicionament parlamentari, poder legislatiu per antonomàsia, hauria donat la raó a Rato. En aquesta qüestió no hi cap la queixa, la lamentació ni una iniciativa unilateral. La primera veu correspon als empresaris i sobretot també al Govern de Catalunya en el terreny de les aliances, de les negociacions i del poder polític. Com és que els comentaristes esmentats no s’han preguntat específicament per l’actitud i les opinions del Govern Català?

Ara, els consells comarcals. No és una batalleta, no és una qüestió menor. La reacció irada i incontinent de CiU n’és una bona prova. No és una qüestió només de sistema electoral i de quotes de poder polític. Des que la llei comarcal es va aprovar l’any 1987 sense un consens suficient, totes les lleis territorials han anat coixes i tenen pendent una revisió a fons i un replantejament quasi constituent. Però mentre, la clau de tot és una reforma que garanteix la presència d’un consell d’alcaldes amb tots els alcaldes o alcaldesses d’una comarca, la millor garantia per als petits municipis, i un sistema electoral que dóna més pes al nombre de vots i menys pes al nombre de regidors. Això sí, ni les comarques, ni els municipis no es mouen, no canvien de límits. Són els mateixos i el pes electoral d’uns i altres es jugarà en cada àmbit comarcal. Res a veure doncs amb una suposada contraposició entre dues Catalunyes o dos models de Catalunya, un més metropolità un altre més comarcal. Plantejar-ho així respon a un fals comarcalisme a la defensiva exhibit per aquells que, en l’exercici d’un monopoli desertitzant, han fet dels consells instruments de penetració política i han abandonat la dimensió de cooperació i servei que s’hauria d’esperar d’una administració de segon grau creada per donar millor servei als municipis, i prestar millor els serveis a la ciutadania. Des de la nostra òptica, aquesta és una qüestió molt més d’interès ciutadà que no pas d’interès partidista excepte per aquells que veuen perdre un poder omnímode en el qual s’havien instal·lat amb vocació de perpetuar-se.

L’únic punt comú entre l’OPA i els consells és que l’impediment de l’OPA s’ha volgut fer passar aplicant la llei de l’embut, la mateixa llei que havia presidit fins ara la vida dels consells comarcals en la interpretació que n’han fet els dirigents de CiU per molt que es reclamin d’un patriotisme que tenen mal entès.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.