Pròleg al Llibre de la Muntanya, de Josep Romeu. Barcelona, DPTOP – EADOP, 2007. Edició facsímil de la primera edició realizada per l’editorial Selecta el 1952

 Sovint devorem més que digerim. Dedicats compulsivament a viure de pressa liquidem a gran velocitat el pòsit dels anys i dels dies. Amb les persones ens passa el mateix i no diguem ja amb el nostre patrimoni, el bagatge cultural, l’herència literària i científica. A vegades sembla que com a país mirem més enrere que no pas endavant, que ens repengem més en el passat que en el futur. Però més sovint passa que vivim amb la sensació de prendre temps al temps, d’anar de pressa, que volem ser més demà que ahir .I, malgrat tot, aquesta és la paradoxa eterna de l’ànima catalana, no podem deixar d’emmirallar-nos en altres èpoques. Però m’adono que ho fem superficialment, d’una manera anodina, buida, amb una mirada perduda, amb les mans buides. És la temptació irreflexiva per a la creació d’un mite inabastable, per a la construcció quimèrica d’una realitat inexistent. Som tan nostàlgics com ingrats. Liquidem l’herència del passat amb una mirada escèptica, perdem el temps en disquisicions i reclamem una atenció per a nosaltres mateixos, com a poble, que ni nosaltres no som capaços de dedicar-nos. Vivim permanentment amb el nostre passat amortitzat. L’expressió més crua d’aquesta realitat seria l’afirmació taxativa d’algun professor de literatura que ens recorda l’escassíssima afició a llegir i rellegir els nostres clàssics. D’aquesta manera viuríem en la contemplació mitificada i complaent del nostre bagatge i no faríem gaire res per mantenir-lo, cultivar-lo, promoure’l, difondre’l i assolir-ne la plenitud reconeguda.

Rescatar la memòria, desamortitzar autors i obres, repensar i recrear el teixit complex d’una cultura i una societat construïda per generacions i generacions, és una tasca que ens hem de proposar sense parar i que ens ha de permetre de posar sempre a l’ordre del dia una visió de conjunt, global, de la nostra realitat.

És amb aquest ànim que fa un parell d’anys vàrem fer una edició facsímil de Presència de Catalunya, una antologia de textos literaris dedicats als soldats catalans al front de guerra. La idea del Comissariat de Cultura de la Generalitat ens semblava singular i excepcional, i una manera definida i decidida de transportar a l’ànima dels soldats l’esperit del paisatge, de la terra, i la simbiosi entre el pensament i la realitat.

 

País i Paisatge

El Departament de Política Territorial i Obres Públiques tracta justament d’aquestes matèries. Material sensible. Defineix en l’ampli concepte de la política territorial les eines per a la planificació i la transformació del territori, i les eines per a la conservació i la preservació dels valors que defineixen i identifiquen la geografia física i social de Catalunya. Per això, la necessitat d’unes prioritats polítiques centrades en el paisatge, entès com la construcció culta i intel·lectual de la relació entre la humanitat i el territori, aquí entre els catalans i Catalunya, en una interrelació permanent. És així com hem vist definir-se progressivament la idea de la construcció d’un ideari, d’un bagatge conceptual per a la identificació del país i de les seves aspiracions. El catalanisme polític com la culminació de l’esforç de recuperació esbossat en la Renaixença, amb arrels profundes a d’altres èpoques del nostre passat, on calia anar a buscar l’arrel nacional de les coses fins a configurar un repertori per a la identificació de la nació catalana i les seves expectatives.

Reportar les reflexions del passat més recent a l’hora de dotar-nos del bagatge conceptual per treballar el futur del país ens ha semblat un camí necessari; no pas l’únic, però si un itinerari recomanable per a superar la síndrome de l’amortització immediata i concloent de les aportacions que ens han precedit.

És per això que ara publiquem aquest Llibre de la Muntanya que Josep Romeu i Figueras va aplegar i publicar el 1952 com un recull de textos literaris, en prosa i en vers, dedicats a la muntanya catalana. Romeu ordena els seus materials de forma que trenca l’estricta ordenació cronològica, que respecta per a cada capítol, i com a corrent de fons, tot introduint, però, un repàs temàtic que discorre els precedents i la descoberta (“Dels precedents a la conquesta romàntica”), passa pel contacte amb la realitat més objectiva i física (“Els ulls de la realitat”),transita per la sublimació mítica (“La transfiguració lírica”), ens acosta a la visió de la muntanya amb ulls urbans (“L’estilització ciutadana”) per concloure amb un recorregut per la culminació espiritual (“La muntanya interior”) i el testimoni final dels excursionistes. Els excursionistes catalans a qui dedica l’antologia “Pel seu amor a la muntanya”, però que finalment planteja com la reivindicació d’una devolució, com la reclamació de la superació de l’asèpsia esportiva i la voluntat de retornar la muntanya, a través de la literatura, als excursionistes que la van descobrir per a la literatura: ”Per aquests motius el nostre llibre va destinat als excursionistes, per tal que, si la muntanya anà bona part gràcies a ells a la literatura, a ells les lletres la tornin, renovellada i poètica, dura o primaveral, a través del filtre sensible dels millors autors de la nostra història literària i de la visió dels més especialitzats en aquest tema concret” (pàg.16).

Sense una explicitació analítica, Romeu ja ens fa evident com en els orígens de l’afició per la muntanya a Catalunya es va establir un lligam entre aquest i altres fets, i el desplegament del catalanisme polític culminació del Renaixement cultural i lingüístic. ”El motiu muntanyenc…és una adquisició moderna, romàntica o, per ésser més precisos, dels primers excursionistes que solcaren la muntanya amb ulls d’observadors científics i alhora amb intenció d’amor i alta fe redemptora per al país” (pàg.14).

És l’esclat post-romàntic, modernista primer i la posterior racionalització noucentista, a la recerca d’unes arrels nacionals. En el paisatge, en la pròpia literatura, en la llengua,en l’arqueologia,en l’arquitectura. És aquí on s’estableix un fil conductor, un lligam inseparable, entre excursionisme i catalanisme.

Excursionisme i Catalanisme

És el que porta Joan Lluís Marfany a indagar en La cultura del catalanisme

[1] i detectar un valor afegit en l’excursionisme català que s’apuntava a la nova moda europea a finals dels segle xix, però hi afegia un comès regeneracionista i de recuperació de les arrels que no es plantejava arreu d’Europa en els mateixos termes. Marfany ressegueix les actes i les activitats dels centres catalanistes, de les societats, dels ateneus, de les branques excursionistes de totes les entitats i conclou indiscutiblement que “els catalanistes van d’excursió”, no pas per casualitat i no pas d’una forma accessòria, sinó per alguna raó bàsica de significació nacionalista per la qual queda clar que “anar d’excursió era fer catalanisme”. La síntesi de la doble afirmació és clara i  concloent “El que passava, doncs, no és tant que els catalanistes anessin d’excursió com que l’excursionisme formava part essencial de la cultura catalanista”.

A la muntanya s’adquireix una visió de la terra que ajuda a sublimar, des de tots els ressorts emocionals i espirituals, potser també irracionals, un concepte ideal de la terra fonamentada en la construcció d’una realitat que neix de la invenció de les tradicions en paraules de Marfany. Una construcció intel·lectual i política que és més possible en el context de l’ascensió “real i simbòlica” a la muntanya. Que és potser la dualitat que el mateix Romeu estableix en la seva tria entre la visió realista d’uns i la visió de la muntanya interior als ulls d’uns altres, fet que per altra banda era perfectament compatible encara que es presenti destriat en l’antologia.

Potser la confirmació més explícita la trobaríem en les afirmacions de la conferència que va pronunciar Josep Gudiol al Centre Excursionista de Catalunya el 17 de gener de 1902, tot afirmant que “l’excursionisme per l’excursionisme no existeix a Catalunya, ni hi fa certament cap falta…és un medi per atènyer quelcom tan important com és el coneixement de la pàtria”[2] i segueix pujant un esglaó i lligant l’excursionisme pur amb l’excursionisme científic, naturalista, arqueològic, artístic, arquitectònic, filològic, a la recerca del coneixement d’unes arrels que per a molts configuraven els vímets d’una personalitat nacional. És el que fa Lluís Domènech i Montaner en un article a La Renaixensa l’any 1878: “En busca de una arquitectura nacional”[3] i que culminarien el mateix Domènech, Josep Gudiol o Puig i Cadafalch, concentrant tot el seu interès “en l’arquitectura romànica catalana, prova documental inqüestionable de l’existència de la pàtria catalana”[4]. En el Dietari de 1893, en les excursions científiques organitzades des de l’Escola d’Arquitectura a partir de 1901, en els viatges de 1904 i 1905 en el cas de Domènech[5], o en l’excursió filològica, els treballs i les recerques, i el corresponent Dietari de Mn. Antoni M. Alcover de 1906[6], hi batega aquesta idea de fusió creixent entre la descoberta territorial i científica, l’excursionisme, i l’afirmació catalanista expressió política d’una realitat nacional.

Hem anat a les arrels culturals de l’interès per la muntanya i el recorregut fet des d’aquesta descoberta, la realitat de l’excursionisme i la posterior incorporació de la muntanya com a tema en el bagatge de la nostra literatura. Aquesta sublimació de la contemplació exultant i exaltant de la terra, des dels cims d’un país tot ell fet d’una orografia muntanyenca de graus i intensitats diverses traspua cap a la literatura fins a culminar en l’apoteosi mítica i real del Pirineu i els seus pics més destacats. És el camí recorregut des de la fundació l’any 1876 de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, l’escissió de l’Associació d’Excursions Catalana el 1878 i la fusió en el Centre Excursionista de Catalunya el 1891, cinc anys després de Canigó (1886) de Jacint Verdaguer.

 

El Llibre de la Muntanya

Josep Romeu, com ho faria també amb El Mar[7], ha sabut bastir un edifici sòlid i ben plantejat que ens acompanya amb saviesa i mà destra per les emocions literàries que ha suscitat la muntanya en els nostres escriptors. Al fil de les seves pròpies consideracions introductòries i el conjunt de comentaris, que desgrana a cada capítol, hem volgut presentar el marc en el qual es produeix aquest desvetllament.

Un cop establerta la filiació temàtica és del tot convenient que ens deixem portar pel pendent suau de l’estricta satisfacció literària, per la tendresa o la duresa de l’efecte de la muntanya en l’ànima dels escriptors, i pel goig estricte de la lectura d’un tema de la nostra literatura que té un fil conductor però que, naturalment, podem gaudir plenament prescindint-ne si cal.

A l’hora de lligar muntanya, paisatge i literatura hem volgut també reportar aquí el reconeixement, potser massa oblidat, a la tasca de Josep Romeu, de qui ara celebrem el norantè aniversari del seu naixement i que va saber transitar pels textos dels altres amb mà mestre i amb tota la suggerent capacitat de desvetllar el sentit de la literatura i de la llengua, resseguint ell mateix també la petjada d’aquells que van voler lligar-hi l’ànima del país, del seu passat, del seu present, del seu futur[8].


[1] Joan Lluís Marfany: La cultura del catalanisme. Barcelona, Ed. Empúries,.1995. Les citacions entre cometes de les pàgines 293i 295. Pels precedents immediats anteriors a l’esclat romàntic i amb textos molt suggerents, més de l’etapa dels viatges que de l’etapa de les excursions vegeu Josep Clara (edició crítica i estudi introductori), Excursions abans de l’excursionisme. Quatre recorreguts per terres gironines a mitjan segle xix, Girona, Universitat i CCG edicions, 2003.

[2] Enric Granell i Antoni Ramon, Lluís Domènech i Montaner. Viatges per l’arquitectura romànica. Barcelona, COAC, 2006,  (pàg.13).

 [3] id pàg. 21

 [4] Id. pàg. 21. L’afirmació de Puig és: “Preguntar si un poble té arquitectura equival a demanar si existeix”.

 [5] Enric Granell i Antoni Ramon publiquen el Dietari de 1893 (pàg.48-79) i repassen després amb material literari i gràfic (dibuixos i fotografies) les excursions de 1901, 1904, 1905 i 1906, alhora que demostren com amb una certa anticipació respecte Josep Puig i Cadafalch i, segurament, amb uns criteris diferents havia preparat i esbossat una Història de l’art Romànic a Catalunya, que guardaria en esquemes i fitxes,  que mai no arribaria a publicar i que, ara, han reivindicat el COAC i el MNAC.

 [6] Antoni M. Alcover, Dietari de l’excursió filològica 1906.Barcelona, Ed. Proa, 2006.

 [7] Josep Romeu: Llibre del Mar, 1953. En aquest llibre Romeu opta per un comentari text a text, tècnica diferent a l’emprada en el llibre que avui publiquem. Les antologies temàtiques han tingut finalment un esclat considerable sempre lligades a la voluntat d’aprenentatge difosa pels moviments de renovació pedagògica, que  han vinculat també un cop més, com feren els catalanistes de fa més de cent anys, literatura, natura i país. És el cas, per exemple,  de l’antologia Els arbres a la poesia catalana, recollida per Maria Victòria Solina i Jordi Bigues. València ,3i 4, 2007.

 [8] Vaig compartir amb Josep Romeu uns anys al claustre de professors de la Facultat de Lletres de la UAB, on vaig poder apreciar el reconeixement dels seus col·legues i dels seus alumnes. Un repàs a la seva obra de creació, investigació i divulgació es pot trobar de forma sintètica i pràctica a Miquel Batalla i Ferrando: “Els treballs i els llibres. Lectures de Josep Romeu i Figueras”, a Revista d’Igualada, núm. 26, setembre de 2007 (pàg. 91-102).