Diari de Girona

Fa quinze dies vaig publicar en aquest diari l’article “Descurança” que va ser objecte de molts comentaris. En general eren comentaris favorables i que m’empenyien a continuar pel mateix camí. Algun fou molt encomiàstic excepte amb el títol que li semblava pobre i enigmàtic vist el contingut de l’article. D’altres em demanaven més concisió i alguns m’assenyalaven que en els darrers paràgrafs apuntava el tema clau i de fons: la seguretat.

És evident que aquesta és una qüestió transcendent i delicada. Algun dia tractaré d’abordar aquest tema que presenta múltiples arestes i que reclama una atenció especial que no traspassi la frontera de l’objectivitat i el respecte, que estableixi clarament els termes de la problemàtica i que plantegi respostes a un estat de coses que ha generat alarma en termes de percepció i de realitat tangible. Sovint sembla com si en matèria de seguretat ens moguéssim entre la impotència i la condescendència. La problemàtica és extensa: pobresa visible i invisible, persones sense sostre, reiteració delictiva amb resposta policial i sense resposta judicial convincent, insuficient presència i resposta policial, els entorns de les drogaddiccions, alguns punts neuràlgics d’ocupacions consentides i problemàtiques, el centre d’acollida i els efectes en el seu entorn, només per començar.

En l’article que he esmentat feia referència a diverses qüestions algunes de les quals tenen a veure amb la jardineria. Parlava d’escocells buits des de fa anys i esmentava dos carrers concrets. És molt irònic que ara la resposta, evidentment planificada anteriorment, sigui una operació de liquidació d’arbres amb una punció d’herbicida. De veritat el parc d’arbres de la ciutat està prou consolidat i el model prou definit pel que fa les plantes autòctones per començar una operació de liquidació que portarà una colla de generacions de gironins a la cançó de l’enfadós de tornar a veure un procés de creixement lent de la vegetació que haurà estat liquidada quan començava a estar consolidada?. És evident que a ningú no li farà cap pena que es liquidin, on n’hi hagi els ailants, però de veritat que espècies que sense ser autòctones estan consolidades en la vegetació urbana de mig món han de ser objecte ara de depuració?. On situem el punt de no retorn, la separació, entre autòcton i invasor? És un vell debat que converteix l’operació en un dispendi difícil de justificar.

Tornem però a l’inici de l’article. A l’hora de crear un clima de confiança, seguretat al cap i a la fi, hi ha algunes qüestions clau: la neteja, l’ordre, el criteri, l’autoritat, les activitats, el comerç (el que tanca i el que obre). Quan d’aquí un temps m’atreveixi a parlar a fons de seguretat m’agradarà de començar per aquí, per aquestes qüestions bàsiques i elementals que reclamen una resposta immediata i una capacitat d’intervenció fulminant. Podem combatre determinats comportaments incívics de consum de begudes alcohòliques a la via pública si consentim els comerços especialitzats, a tota hora, en la venda d’aquesta mena de productes sovint d’alta graduació?.

Mentre, he volgut fer un exercici pràctic, un recorregut urbà, per un dels principals atractius de la ciutat històrica: la muralla. Desconec si en funció de la pandèmia la muralla ha d’estar tancada. He descobert que està mig tancada i mig oberta. El meu primer recorregut ha començat a la plaça dels Apòstols on en el parterre de la dreta de l’arc del carrer Bisbe Cartañà hi he vist: cinc llaunes, un munt de papers, una bossa blava de plàstic, una manta, un sac de dormir, una tela de color vermell, un coixí, tot enmig dels xiprers i dels acants; hi és des de fa temps i hi és perquè algú hi dorm. Però, més enllà del dret de tothom, si hi ha una oferta d’espais a condicionats pels sense sostre, quin sentit té respectar el llit d’un dia per altre quan això manté un jardí urbà en estat d’abandonament total?. He seguit cap el jardí de la francesa on només d’entrar el cartell és il·legible i seria millor treure’l. He pujat a la muralla i he admirat les vistes de l’absis de la Catedral, la vall del Galligants, fins que una porta tancada amb candau m’ha fet girar cua i m’ha impedit arribar al portal de Sant Cristòfol. He vist com els papers i les burilles s’escampen en el paviment del passeig, he vist com les heures senyoregen de forma desbordant i he vist com entre les heures i els humans s’ha anat obrint un forat al mur lateral de la muralla, part de dins del jardí, que arrisca de caure enrunat un dia o altre.

He anat a buscar altre cop la muralla per la Torre Gironella i la porta de la reina Joana. Des dels jardins dels Alemanys he pogut pujar a un altre tram de muralla en el punt que comença a la torre del Llamp o del Telègraf. La porta que du al passeig damunt la muralla de darrere Sant Domènec està també tancada a pany i clau; però he pogut fer el recorregut invers que m’havia estat negat al jardí de la Francesa cap el portal de Sant Cristòfol. A la torre mateix unes llaunes i les restes d’un foc, amb les parets ennegrides, m’han fet avinent que aprofitant el racó tancat s’hi podia fer foc i passar una bona estona. Heures, herbes, munts de fulles, pintades i papers, fan el passeig de ronda de la muralla molt poc atractiu. I com es veu només n’he pogut fer un primer tast.

Em pregunto si quan arribi Temps de Flors obrirem el recorregut de la muralla i si ho farem sense que ens n’hàgim d’avergonyir. Ara que està mig tancada no és l’hora d’un bon manteniment a fons que posi la muralla a punt de solfa? O deixarem que el que havia estat un referent històric, artístic i turístic hagi esdevingut una mostra d’abandonament i incúria?.

A vegades, quan s’instal.la en l’imaginari col·lectiu una percepció: la brutícia, la inseguretat, és molt difícil d’erradicar si no s’hi actua amb constància i amb contundència. La manca de cura i de neteja, la descurança de l’article anterior, alimenten més que molts altres factors el clima i la percepció d’inseguretat. Cal reconstruir la confiança.