Amb un enorme retard ha entrat en servei un tram de l’NII desdoblada entre la cruïlla de Vidreres i l’enllaç de Maçanet de la Selva. Malgrat la presència del ministre de Foment la inauguració ha estat un acte discret com no podia ser d’una altra manera. Estem davant d’una obra feta per etapes, com una obra en fascicles. I la ciutadania després de reiterats incompliments i d’una gasiveria màxima en l’aplicació de pressupostos a la reducció del dèficit específic que pateix aquesta obra a la província de Girona no està ni per alegries ni per festes.

Malgrat tot hem de considerar aquesta entrada en servei com una molt bona notícia. El retard no treu que finalment ja ha arribat i que aquest tram porta incorporades algunes avantatges estratègiques que no podem deixar d’esmentar. Primer la continuïtat per autovia des de Viladasens fins a Maçanet amb la circumval·lació de Girona incorporada; aquest trajecte inclou també l’enllaç amb l’eix transversal i finalment a partir d’ara hi afegeix l’enllaç de l’A2 amb l’accés a l’AP7 i l’autovia d’accés a la Costa Brava Centre. Ara es pot anar per autovia des de Ripoll i Vic, des de Lleida i Manresa, des de Berga fins a Palamós i Palafrugell. Adquireix així vigència l’argument que es va fer servir per no continuar l’eix-transversal pels camps, els boscos i les rieres de Franciac, de Riudellots, de Cassà i de Llagostera fins a enllaçar amb l’autovia d’accés a la costa. El sistema esdevé així un sistema en xarxa, ordenat i jerarquitzat, integrat on el servei preval per damunt de la titularitat de cada infraestructura.

El valor afegit d’aquest tram es notarà de forma immediata i més enllà de la misèria de les picabaralles de la política podrem ponderar els avantatges concrets de les millores tangibles per a la dinàmica de la mobilitat i de l’activitat econòmica. El problema és que a partir d’ara no sembla que puguin arribar gaire més alegries tret de l’entrada en servei del tram entre Viladasens i Orriols que també avança a un ritme de lentitud exasperant.

No són clares les intencions del Ministeri en el tram Tordera-Maçanet i tampoc no semblen clares les idees per abordar el tram de la circumval·lació de Figueres i fins a la frontera francesa.

Més enllà d’aquest cas concret sembla que es desvetlla i rebrota finalment el debat de les infraestructures i que la Cambra de Comerç recupera la seva antiga insistència que ha estat aparcada durant pràcticament una dècada. Efectivament fa uns anys les Cambres de comerç i la Cambra de Contractistes anaven amb la llibreta i amb la calculadora a la mà i no paraven de passar comptes a la licitació d’obra pública que tot i ser força alta sempre era considerada insuficient. Després va venir el sotrac, les retallades, les reduccions pressupostàries, l’impacte de la crisi, i la caiguda absoluta de la licitació d’obra pública i les grans corporacions van emmudir i van perdre el seu to reivindicatiu que ara semblen recuperar.

És important de recordar que determinats temes que eren a l’agenda política dia si i dia també i que van ser objecte d’actes multitudinaris de les   representacions empresarials del país per reivindicar-los han desaparegut del mapa com per art d’encantament i no sembla que es situïn entre les prioritats d’aquestes entitats. El cas més clamorós és el que ens transporta a l’acte de fa uns anys a l’IESE tot reivindicant una gestió de proximitat de l’aeroport de Barcelona i del sistema aeroportuari català que va convertir en no res  el que inicialment es presentava com un pols a l’estat amb tota la regla.

És significatiu que en els darrers dies s’han produït alguns avisos que signifiquen un toc de realitat en el panorama polític català i que han representat, sense dimitir de cap reivindicació política, baixar a les coses concretes, a la política tangible i a les preocupacions quotidianes dels ciutadans. Així rodalies, el dèficit d’inversions, els problemes de la sanitat i de l’assistència primària, situen totes les administracions en l’obligació moral i política d’atendre aquestes realitats i deixar de mirar només cap a un altre costat. La dinàmica preelectoral, les continues desqualificacions, la tensió reiterada, no justifiquen de cap de les maneres una visió maniquea de la realitat que repartiria les culpes, els oblits i les mancances de forma desigual i asimètrica. La veritat és que n’hi ha per donar i per vendre i que el dèficit de governança, de governació efectiva afecta de forma generalitzada totes les administracions.

Algú s’ha d’ocupar de redreçar la situació per aquesta banda i ha de demostrar amb fets, valentia i capacitat de decisió que aquestes preocupacions estan a l’ordre del dia de tots els governs.

L’existència de dirigents polítics privats de llibertat en situació injusta de presó preventiva no pot ser de cap de les maneres una excusa per a la inactivitat. Ben al contrari el millor homenatge que es pot retre als presos és justament demostrar que les prioritats passen per atendre i per respondre les demandes dels ciutadans, des de les més elementals a les més sofisticades.

Hem començat per una anècdota, un tram ínfim de desdoblament de l’N-II i li hem atorgat condició de categoria pel valor afegit que incorporava. I hem acabat per alguna consideració sobre una categoria, l’imperatiu moral dels governs d’ocupar-se de la vida diària sense per això abandonar les justes reivindicacions de llibertat, igualtat i justícia.