Col·laboració en el llibre Sant Pau, una parròquia de Girona del segle XXI, de Laura Fanals, Parróquia de Sant Pau de Girona i JJ comunicació, 2005 (pàg. 11). Editat amb motiu del 25è aniversari

El veïnat de Sant Pau, a Palau, té el seu origen en un pla parcial del anys setanta que convertia en sòl urbanitzable les terres del Mas Noguer.

Palau era en realitat fins aquell moment dues rengleres de cases al final de la Rutlla i de la carretera de Barcelona. Dos camins, dos nuclis i una aroma encara intensa de ruralitat esmaltada aquí i allà per alguna implantació industrial com els Químics o la primera urbanització de la ciutat a Torre Rafela. L’estructura de les grans finques agràries a redós dels masos o de les Torres, era encara dominant.

Però Palau, el Pla, era l’àmbit natural de continuació de l’Eixample de Girona. Era zona d’expansió i creixement. Es camps acabarien reculant definitivament. Res no podia aturar la progressió de la ciutat.

El Mas Noguer feia en part la soldadura a Palau entre les dues rengleres de cases. Però era, i és encara, un tancament dur, excessiu, d’una densitat en algun punt aclaparadora. Massa metres quadrats d’aprofitament per massa pocs d’equipaments i espais lliures.

Palau és en aquest sentit la síntesi de la paradoxa màxima. D’una banda un creixement compacte, dur, en alçada, i de l’altra la proliferació de la ciutat jardí de les cases aïllades, en filera, entre mitgeres.

L’única oportunitat era corregir els excessos, aturar el procés, reconduir-lo. En un triple sentit: salvar tots els boscos de Palau, crear un gran parc a les Casernes, reduir l’edificabilitat i dotar amb espais comuns i equipaments. En definitiva, crear les línies bàsiques d’una certa humanitat en el territori. Crear poble, cohesionar, impulsar la col·lectivitat, l’esperit comunitari.

Aquest és el paper que amb instint pioner i voluntat d’anticipació ha fet la parròquia de Sant Pau. La parròquia i la pista, l’església i les activitats. La parròquia com a primer servei i equipament comunitari. A mig camí entre la vella ruralitat i la temuda despersonalització angoixant i absorbent d’una ciutat desmesurada, Sant Pau assaja ara diàriament la tasca lenta de recuperació del pols d’un poble.