Diari de Girona

El testament d’Arnau d’Escala, casat amb Saurina, verificat el 1237, confirmava la fundació que ell mateix féu el 1228 de l’Almoina. El testament la dotava de propietats i de rendes, establia la seva vinculació a la Catedral, i fixava que un paborde de l’Almoina n’havia de tenir cura. Vinculada sempre al conjunt d’edificis adjacents a les escales de la Catedral, el segle XV veié la unificació de tots els edificis i l’aparició d’una acció arquitectònica unificadora que donaria lloc a una peça emblemàtica del gòtic civil. L’acció benefactora de l’almoina del pa de la Seu, que ha explicat amb molt detall Christian Guilleré en diversos treballs monogràfics i en la seva obra Girona al segle XIV es va mantenir viva fins el 1776, quan el bisbe Tomàs de Lorenzana emprendria la reforma i centralització de les institucions de beneficència de la diòcesi i en concentraria totes les rendes a l’Hospici de Girona. El procés desamortitzador del segle XIX va posar en circulació els edificis de l’Almoina i l’any 1856 les Escolàpies iniciaren la seva labor docent a la ciutat en aquest edifici que mantingueren fins el 1973.

És al 1974 quan el Col·legi d’Arquitectes n’adquireix la propietat i decideix d’establir-hi la seu col·legial. El vell edifici, de factura bellíssima des dels seus orígens, i reestructurat diverses vegades principalment en el primer terç del segle XX per Josep Danés, es sotmetria a una gran operació d’adaptació i rehabilitació a cura d’Arcadi Pla, Geroni Moner i Benet Cervera.

Ara, trenta-sis anys més tard, la demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya emprèn la tasca d’una nova ampliació per adaptar l’edifici a les necessitats d’una professió que ha passat d’escassament quaranta col.legiats al final dels anys seixanta a prop de set-cents a l’actualitat.

Les propostes de la darrera fase del concurs que la mateixa Demarcació va convocar es poden veure aquests dies a la sala d’exposicions del Col·legi i han estat recollides en una publicació molt completa. Em vull referir a aquesta publicació sobretot perquè vol ser, i és, un compendi de la trajectòria del Col·legi a Girona, dels seus responsables des dels inicis de la delegació en ple període republicà fins ara mateix. Una vida col·legial que en els primers moments van conduir i aglutinar figures com Josep Esteve, Rafael Masó i Emili Blanch.

Com és natural es posa un èmfasi especial en el període més contemporani des que sota la batuta d’Ignasi Bosch es decidís la compra de la Pia Almoina, amb un repàs dels treballs de rehabilitació successius que s’emprengueren per anar adaptant el vell col·legi de monges a nova seu de les diferents dependències del Col·legi d’Arquitectes.

Es presenten les deu propostes finalistes d’equips que han contribuït a una reflexió molt interessant sobre l’encaix urbà de l’edifici i sobre la seva funcionalitat, i s’assenyala, en primer terme, el treball guanyador de Josep Fuses i Joan M. Viader que, sota el lema Cúndaro, reflexiona sobre la trama urbana, restitueix els dos antics patis, i substitueix l’actual escala per un cos d’edifici que resol l’aprofitament  de l’ampliació en relació amb l’edifici actual.

Però més que el conjunt de les propostes i de les solucions m’interessa especialment remarcar el caràcter solidari i integrador de la publicació que incorpora el testimoni successiu invers de tots els presidents de la Demarcació, començant per l’actual president, Josep Riera Micaló, a qui deurem,com a mínim, la fundació Rafael Masó i els inicis d’aquesta ampliació del Col·legi, i segueix amb les aportacions de Carles Bosch, Enric Xutglà, Quico Hereu, Josep Ros, Narcís Negre i Joan M de Ribot. Tots feren solidàriament la seva aportació i totes culminen, ara, en un ambiciós projecte que és a les portes d’esdevenir una realitat tangible que endreci els espais interiors i els darreres del Col·legi, que sempre han donat la sensació d’estar pendents d’alguna acció posterior. Em sembla exemplar que tots assumeixen la història anterior i la integren, que ningú no retopa a ningú i que, fins i tot, a l’hora d’assumir l’enderroc de l’actual escala es fa des del màxim respecte a la funcionalitat i a l’oportunitat pertinent de la solució empresa a partir de 1974. Aquell vell agosarament de ferro i vidre, per dir-ho planerament, va obrir el camí a moltes coses, va trencar tota mena de tabús i va integrar el vell i el nou des de fórmules discutibles –vull dir que van ser discutides- però que finalment van ser plenament assimilades.

L’exemplaritat d’aquella operació i la d’ara ens situen davant la possibilitat real d’aportacions sensibles i significatives des de la societat civil i des de les institucions a les tasques de recuperació del barri vell i de substitució de les velles activitats per altres de noves.

Les autoritats haurien de contemplar aquest procés a l’hora de plantejar-se la reutilització de l’antic edifici de l’Audiència Provincial, farcit d’història i amb arrels romanes a les entranyes més profundes, abans no ens quedi buit i pendent de decisions inacabables.

La valentia dels arquitectes, discutida pels seus propis col·legues en els orígens, hauria d’esdevenir el paradigma d’un compromís d’exemplaritat per tal de tornar en forma de capital social a la col·lectivitat tot el que aquesta aporta de forma generosa i desinteressada.

L’esclat daurat de l’antiga capella de les Escolàpies, el misteri de l’internat i la seducció de les rengleres inacabables de noies pujant les escales cap a les aules i el pati de dalt, queda només com un racó íntim i efímer de la memòria d’algunes generacions, mentre que la fundació d’Arnau d’Escala perviu amb vocació pública al servei, ara, de la construcció de les noves ciutats. És, fet i fet, una bellíssima lliçó d’història, quan la història no pesa, deixa petjada i crea futur.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008032800_4_256022__Opinio-Almoina