Diari de Girona

Aquests darrers dies l’Ajuntament de Girona ha donat a conèixer que a la carretera de Barcelona hi havia amiant a la base de l’aglomerat. La comunicació ha sigut, des del meu punt de vista, exemplar, valenta i transparent. Res d’extraordinari. El govern de la ciutat ha fet el que havia de fer i ho ha fet molt correctament.

El tema, però, a mig estiu ha despertat una certa curiositat, gran interès a tot Catalunya i Espanya, i en alguns sectors ha aixecat una considerable polseguera. Estic convençut que dels aspectes tècnics ja se n’ocuparan els que en saben i que entre tots trobarem solucions adients i assenyades a un problema que, ben tractat, no té cap més transcendència. Vull dir que no comporta, ara, cap perill i que només cal, a l’hora d’intervenir, fer-ho amb totes les cauteles establertes en els protocols corresponents.

Vull ressaltar un fet rellevant en relació amb la polèmica: fou l’envergadura de l’operació que volia dur a terme l’Ajuntament de Girona la que va obligar a fer unes cates i proves a la profunditat que havia d’arribar el fresat del ferm de la carretera per evitar el recreixement constant d’una superfície que, amb les seves capes successives, ja ha superat el límit de les voreres. És ara que es detecta que en alguna de les capes més fondes hi ha amiant barrejat amb l’aglomerat.

Insisteixo que de les qüestions tècniques ja se n’ocuparan els que en saben. Em vull ocupar però de la polseguera política i de l’intent barroer d’aprofitament de la circumstància amb una barreja d’ignorància i de mala fe. Hi ha un estil concret en l’aprofitament de determinades circumstàncies que degrada la política i atia la polèmica just allà on no correspondria. Hi ha casos en els quals el que més s’escau és la resposta unitària i solidària, l’arrenglerament de les oposicions amb els governs. Però no sempre és el cas.

Com que d’una manera indirecta m’hi he vist involucrat, és de les qüestions que m’afecten directament que em voldria ocupar trencant una tradició que he volgut mantenir gairebé sempre i que només he trencat en comptadíssimes excepcions. No tinc per costum fer servir la secció que, de forma quinzenal i de manera amable, el Director del Diari de Girona em reserva a les seves pàgines per baixar a la palestra de la batalla política. Només ho faig en casos extrems. Com ara.

Algun partit polític ha volgut treure profit de la troballa de l’amiant per atacar un cop més l’equip de govern de l’Ajuntament i per intentar deslegitimar decisions més reculades i que se situen als anys 1995-99, corresponent a un dels meus mandats com alcalde de Girona. Segons algunes veus tradicionalment assenyades, jo vaig voler canviar l’arranjament de la Nacional II per una rotonda amb pretensions i amb perspectives monumentalistes, cito de memòria. Vet aquí la impostura al servei de la política i de la crònica.

Des de sempre, la carretera Nacional II ha travessat Girona de punta a punta. En els anys noranta, discorria des de l’autovia de Sarrià de Ter fins el límit amb Fornells a l’Avellaneda. Queda clar, doncs, que la carretera de Barcelona que ara es tractava d’arreglar és una part d’un tot més complet i més complex que conformava en el seu conjunt el pas de l’N-II per la ciutat de Girona.

Quin va ser doncs el plantejament que es va fer al Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme en aquell moment i que es corresponia amb l’anàlisi de la problemàtica de conjunt que es formulava aleshores l’Ajuntament de Girona? Senzillament, enteníem que la pavimentació de la carretera de Barcelona no era el tema més urgent que es plantejava en aquell moment, sobretot perquè el nostre criteri era que a la carretera de Barcelona, un cop finalitzada la variant, li escauria un projecte d’urbanització més complet que una simple pavimentació. Passats gairebé quinze anys és normal que ara l’Ajuntament es plantegés una operació de millora de tot el ferm. Però en aquell moment, la ciutat tenia una altra urgència clara. Hi havia al costat del pont de la Barca, nou i vell, un gran espai buit, l’antic firal del bestiar, i la carretera entrava a la ciutat per un punt més aviat degradat. Al costat, una altra petita carretera passava per davant del firal i portava al pont de Pedret, encara més endins de la ciutat, sota el viaducte, hi havia un espai infecte ple de sots i de basses convertit en un aparcament improvisat. Ja al rellotge de la Devesa, l’entrada a l’avinguda de Ramon Folc era motiu de problemes i cues diàries mentre que al llarg del passeig de la Devesa la carretera discorria fins a l’antic pont d’en Vidal entre plàtans i al costat de l’antiga llera del Güell convertida també en un espai d’immundícia habilitat de mala manera per aparcament.

Aquest va ser el negoci que l’Ajuntament de Girona va fer amb el MOPU: fer que el Ministeri es fes càrrec de totes les obres del projecte d’urbanització de tot l’espai entre la ronda de Ferran Puig i el pont de la Barca, i des del viaducte del tren fins al Ter, o des de la llera antiga del Güell i la Devesa. Un col•lector immens totalment nou, l’adaptació de l’espai de l’antic pont d’en Vidal, la urbanització de milers de places d’aparcament amb enllumenat, la creació de l’espai de la Copa i la construcció de les avingudes i les rotondes corresponents, començant de nord a sud per la del pont de Pedret, seguint per la rotonda el•líptica del rellotge de la Devesa i acabant amb la rotonda dels carrers Figuerola, Joaquim Vayreda i ronda de Ferran Puig. I tot l’enjardinament corresponent. Amb materials de primera qualitat i amb vocació de recuperar espais de la Devesa, de plantar més plàtans que en els darrers cinquanta anys i, a part de la urbanització totalment nova de l’avinguda de Ramon Folc fins a la Gran Via.

Crec que avui hi ha ja pocs gironins que no recordin l’efecte de l’operació i el que va significar en la fesomia i en la mobilitat de la ciutat.

La memòria històrica és sempre més perdurable que la impostura que sempre acaba quedant en evidència.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2009/08/14/pols-impostura/350449.html