A La processó del Sant Enterrament de Girona. Fe, tradició i espectacle, amb 17 làmines de Xavier Masgrau, Cornellà de Terri, MMV edicions, 2020. p, 9-11

Molts joves dels anys cinquanta del segle XX teníem, durant la Setmana Santa, la mirada posada en la Vetlla Pasqual de la nit del Dissabte Sant al Diumenge de Resurrecció. Les brases del foc nou eren com un foc alliberador que ens treia del damunt les cabòries de tota la Quaresma i molt especialment de la Setmana Santa.

La culminació paroxística de les restriccions Quaresmals es concentrava en el divendres Sant. Es feia llarga l’espera tot el dia enmig d’un silenci aclaparador fins que arribava l’hora de la processó. Durant el dia passaven lentes les hores. No hi havia res a fer. No es podia fer res. Esperar el pas del temps inexorable que es feia llarg in arrossegat. En els anys cinquanta a Girona no hi havia gaire cotxes, però el Divendres Sant no en circulava cap. L’expiació pel sacrifici de la Creu era total. Una expiació passiva, expectant. El sacrifici de la ciutat burgesa era contemplatiu i prou.

Molts anaven a la processó i molts d’altres anàvem a veure la processó. Uns i altres sortíem al carrer després d’un dia sencer d’enclaustrament. Aparentment tot era d’un ordre reverencial i només en els preparatius dels passos el matí i en la retirada després de la processó els protagonistes més directes es regalaven amb esmorzars i sopars, més aviat ressopons, que ajudaven també a l’alliberament de les energies contingudes.

L’escenificació de la processó incorporava tots els ingredients, que a finals dels anys setanta perdria, del nacional-catolicisme; la fusió de tots els poders militars, civils i eclesiàstics, en una expressió externa de la realitat imperant des del final de la Guerra Civil. Tota la plasticitat de la processó era nacional-catòlica. Si els participants directes en la processó trobaven els camins per esbravar-se en el compliment de les pròpies necessitats nutricionals, bé s’havia d’esmorzar, dinar, berenar i ressopar, els devots, els fidels, els cristians crítics i convençuts tenien grans dificultats per identificar les escletxes per on trobar encaix a la seva fe. En general la processó no era una qüestió de fe i de pràctica cristiana i això que en la culminació escenogràfica del final de la processó a les escales de la Catedral i la pujada de la Creu a les espatlles dels confrares hi havia prou potència per despertar esgarrifances i per posar pell de gallina. El cant del Crec en un Déu era un antídot de religiositat popular a la preponderància de la música militar. Tot això, naturalment, per ressorts molt subtils difícils d’identificar i de circulació pels intersticis d’algunes escletxes en el monolitisme de l’estructura de la processó.

Enmig d’aquest context singular emergeix la figura de Joaquim Pla Dalmau que amb coneixement i sensibilitat artístiques va saber donar forma, estructura, ordre, a les tradicions històriques i populars, al calendari litúrgic i la seqüència de les festivitats, i va dibuixar, posar color, als seguicis diversos dels que es tenia notícia. Primer les festes de Nadal i Reis, després la Quaresma, més endavant la Setmana Santa i finalment els seguicis populars i civils en el context i en els entorns de la festivitat del Corpus. Joaquim Pla ho va identificar tot, ho va dibuixar tot, va inventar el que estava per fer, va crear les pautes va impulsar la formalització que ha funcionat durant vuitanta anys. Amb arrels del passat triades i recollides, amb la cristal.lització d’un context nou, més opressiu en el primer període de la formalització dels anys quaranta als darrers setanta.

A partir dels anys vuitanta la formalització de Joaquim Pla ha continuat, depurada de les incrustacions franquistes i nacional-catòliques, fins ara mateix. És en gran part la inèrcia del passat. Des dels mateixos anys vuitanta els camins de la fe, del cristianisme, han transitat per altres vies, i la fusió entre la fe i la processó es concreta en els pocs minuts que dura el Crec en un Déu final.

Estem ara davant d’un temps nou. En tots sentits. Què perdurarà del passat més immediat i què s’escolarà inexorablement endut per la força del nou temps?. És difícil de dir. El segle XXI s’ha presentat amb crisis diverses, polítiques, socials, sanitàries, ideològiques. L’Església s’ha desempallegat de la crossa oficialista i ha vist com queia el règim que la va encimbellar. Ara, en canvi, l’Església encara noves incerteses que neixen d’ella mateixa i de la naturalesa de la fe.

En aquesta nova dècada dominada, per ara, pel caos pandèmic, tot requerirà noves mirades.

La ciutat nova forjada en els projectes de la democràcia pot reflexionar ara, sense estrès, sense la massificació de l’èxit paroxístic, en els valors que voldrà preservar com a fonaments de la ciutat del futur. Amb un patrimoni impressionant, per a gaudi primer dels propis gironins (és el nostre capital fundacional), ciutat transformada i modernitzada, ciutat atractiva, ha esdevingut una ciutat turística de primer nivell. Ara però el turisme post pandèmia es presenta amb la serenitat d’una desescalada. L’error pitjor seria tornar a les pautes del passat, les que conduïen Girona a morir d’èxit. Ni els festivals, ni els macroconcerts, ni Temps de Flors, ni la priocessó del Divendres Sant haurien de tornar a ser mai més com fa dos anys, com si res no hagués passat.

Ha passat i molt i el confinament ens ha fet evidents uns valors que teníem a un pam de nas i que no érem capaços de veure.