Diari de Girona

Josep Pla podria ser ara un bàlsam per al debat. Un punt de referència de lectura atenta i pausada, per assaborir el descobriment d’una realitat territorial i humana irrepetible. Els temps de “Pa i Raïm” no tornaran. És així per a bé i per a mal. Per a bé perquè la realitat de la Costa Brava i els seus pobles en els anys vint i trenta no era una realitat idíl·lica. Era sovint una economia precària. Tot l’atractiu del paisatge que Pla desgrana amb minuciosa saviesa i adjectiva amb una precisió total comparteix realitat amb un paisatge humà, una societat, que ha buscat fortuna a Amèrica, ha treballat el suro aquí, i ha fet de l’agricultura i la pesca els camins per a la supervivència.

Ara tot ha canviat molt. La societat és més rica però el paisatge és més pobre. És sempre així el preu del progrés? No podria ser d’una altra manera?

Potser ja no hi ha marge per a les lamentacions. Les coses són així. Però tampoc no pot haver-hi marge per al fatalisme.

Som plenament conscients que no és possible un exercici nostàlgic, un intent de fer marxa enrere.

En canvi, és perfectament possible analitzar quins valors han fet possible el canvi i quins han estat el motor del progrés. I entre aquests valors el pes específic del litoral és una qüestió capital. És, de ben segur, el capital principal. I el que més compta, ara, és el punt just d’equilibri entre el creixement necessari i ordenat i la protecció i potenciació dels valors del territori i el paisatge.

No hi ha dubte que ara pertoca posar ordre i planificar. Crear les condicions generals per a afavorir un creixement equilibrat, un creixement dels assentaments humans que respongui més a una lògica territorial que a la lògica de la propietat. Definint els creixements més per la lògica de l’interès col·lectiu que per la lògica de l’interès de la promoció. Per això, entenent el territori com un conjunt adquireixen ara tanta importància i tanta urgència els plans territorials. Si tinguéssim ja fets i acabats els plans territorials no hauria calgut previsiblement el Pla director del litoral. Però no es pot contraposar i buscar contradicció entre la voluntat de protegir adequadament una franja de 500 m terra endins des de la línia de la costa, i la pressió immobiliària i especulativa més enllà d’aquesta línia. Una cosa és la planificació del conjunt i la recerca de l’equilibri adequat i una altra diferent, si bé complementària la protecció del perfil de la costa, de la línia del litoral.

En un recorregut de nord a sud veiem des de mar en el nostre litoral com les cases s’han enfilat en els racons més abruptes, com les urbanitzacions han esgarrapat pams als boscos més espessos i als roquissams més erms. El ritme d’aquesta ocupació ha privilegiat més l’escampadissa litoral, les vistes al mar, de lluny o de prop, que la compactació del ric teixit de pobles i ciutats del nostre litoral.

Tornem a Pla. En el seu recorregut freqüent per la nostra costa quantes platges desertes va visitar? en quants racons la llarga densitat d’un paisatge agrari secular s’estenia per les ondulacions dels sembrats i les vinyes fins a la mateixa línia de mar? I, ara, quantes en queden? Quantes suredes treballades i explotades amb cura? I quantes ara? Quants racons amables per a veure sortir el sol, estendre les xarxes o esmorzar a trenc d’alba amb els fruits de la terra i el mar? Quants penya-segats verges? Quants jardins vora mar, quantes cases solitàries, quants pobles mariners, quantes serralades intactes? Quanta història treballada amb el degoteig pausat dels segles i de les generacions?

El Pla director no tracta de posar-nos malenconiosos.

No es tracta d’això. No podem tornar enrere. Però podem i volem i necessitem fixar aquest paisatge. El que queda. No com un valor residual. Com un valor principal, com un actiu, com un patrimoni. No pas per tornar en un viatge impossible cap a la vida d’abans. Més aviat per gaudir a plena satisfacció de la vida de demà.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.