Diari de Girona

Dimecres passat, 17 d’octubre de 2018; es va fer al col.legi d’aparelladors i arquitectes tècnics de Girona una taula rodona amb motiu del centenari de la llicència d’obres municipal (28 de juny de 1918) per la construcció de la Casa de La Punxa amb projecte de Rafael Masó.

Sabem que el mateix Masó que en aquells anys primerencs del segle XX estava evolucionant del modernisme al noucentisme va anar modificant el projecte sobre la marxa i que es va desprendre d’alguns dels models més ruralitzants de Puig i Cadafalch i va anar incorporant un llenguatge alhora més simplificat i més sofisticat. També sabem que la intervenció que hi van fer entre 1979 i 1982 els arquitectes Tarrús-Bosch-Vives va ser respectuosa amb els elements essencials de l’obra masoniana però que va fer les adaptacions necessàries al pla funcional que requeria el nou ús que el col.legi d’aparelladors li volia donar. Així en 100 anys hem vist com l’edifici ha fet una evolució des de la seva funció inicial d’habitatges, magatzem, primer a fàbrica i després en la part nuclear de l’edifici a seu col.legial.

Canvi d’us i sobretot  canvi de context. Avui és difícil d’imaginar el complex que va impulsar l’industrial Alfons Teixidor i que comprenia la farinera pròpiament dita amb totes les seves edificacions industrials, comercials i d’habitatge, els cinc xalets de la urbanització Teixidor i la Casa de la Punxa i els magatzems.  El conjunt que tenia un sentit ha quedat reduït a la singularitat de dos edificis feliçment salvats en tots dos casos gràcies a la iniciativa privada: la casa de la Punxa primer i molts anys més tard la Farinera Teixidor.

L’Anabel Ros que moderava i presentava la taula rodona havia previst un conjunt d’intervencions que incorporaven el punt de vista col.legial a traves de l’actual president Miquel Vendrell, una perspectiva històrica secular amb l’aportació del Dr. Enric Mirambell, cronista oficial de la ciutat i fidel col.laborador d’aquest diari, la de Joan Tarrús que explicaria la intervenció dels primers anys vuitanta, en Josep Pujol que faria el context general dels Teixidor i el seu paper d’empresaris impulsors d’un projecte de magnitud i una intervenció meva per reflectir el context de la Girona dels anys vuitanta.

Reprenc ara el meu fil argumental de la  intervenció a la taula rodona. Girona era l’any 1979 una ciutat fragmentada i dispersa; amb un nucli central de ciutat administrativa amb totes les virtuts i tots els defectes que això comportava, un centre històric degradat, i una perifèria desconnectada de barris perifèrics amb poca consciència de pertànyer a un  projecte comú. S’hi afegien dèficits crònics en la dotació de serveis i equipaments. Vaig voler insistir en la idea que per davant de la voluntat icònica de rehabilitar la imatge del barri vell passava la voluntat de relligar, cosir, la perifèria urbana i dotar-la de noves centralitats.

Després vaig voler insistir en una coincidència històrica entre 1973 i 1974, quan mentre d’una banda es confirmaven i sancionaven pel Tribunal Suprem les annexions a Girona de Salt i Sarrià de Ter es consumava l’enderroc dels xalets de la urbanització Teixidor privant-nos de la perspectiva de conjunt i de la magnitud d’un projecte arquitectònic, urbanístic i empresarial que unia la visió d’Alfons Teixidor i la de Rafael Masó.

És en aquest context que els Col.legis Professionals, de la mateixa manera que ho va fer l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, entre 1975 i 1979 van endegar un conjunt d’accions de reivindicació i acció cívica. Salvem la Devesa va unir els artistes i els Col.legis, el projecte d’edifici de la seu conjunta dels Col.legis Professionals era una altra i la compra i rehabilitació de la Casa de la Punxa una tercera i especialment emblemàtica.

En les tres accions hi coincidia l’energia de Joan M. Gelada i Casellas que havia estat un pioner de les classes de català, un actiu president de l’AFYC i en aquells moments un compromès President del Col.legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics. Gelada va ser determinant en l’encàrrec a Nacís Motjé de l’estudi sobre la Devesa. Gelada va propiciar l’acord entre els col.legis i l’Ajuntament per tancar l’episodi dels solars abandonats de la plaça de l’Hospital/Avda Pompeu Fabra que eren la conseqüència de l’acció reivindicativa de Josep Tarrés fent caure la primera pedra i boicotejant d’aquest manera l’acte i generant una intrerpel.lació ciutadana. Un crèdit de la Caixa de Girona de 10 milions de pessetes va desbloquejar la situació i els dos tancats d’immundícia van esdevenir una ampliació senzilla de les voreres en aquell punt.

Però on el Col.legi d’Aparelladors va ser precursor va ser en la compra i rehabilitació de la Punxa. Ens marcava així el camí que s’hauria de seguir en la preservació i rehabilitació del patrimoni i aquella acció pionera desmenteix en els orígens la primacia del sector públic en el capteniment d’aturar-ne la degradació i iniciar la seva recuperació.

Només la col.laboració institucional (Ajuntament,Diputació, Generalitat) d’una banda i la col.laboració público-privada de l’altra, amb el valor afegit de l’impacte rehabilitador de la implantació del Campus del Barri Vell per part de la Universitat de Girona permet entendre el cercle virtuós de la recuperació patrimonial que va experimentar la ciutat a partir de la dècada de 1980.

Reconèixer que hi va tenir un paper destacat el Col.legi d’Aparelladors i que el va representar eficaçment en Joan M. Gelada amb la seva acció i visió cíviques és un exercici imprescindible per traçar les línies mestres d’aquests cent anys de la Casa de la Punxa que ara el Col.legi commemora per tal de fer memòria i posar en valor la seva seu col.legial.

El picapedrer de Paco Torres-Monsó que saluda l’entrada a la casa és alhora un símbol de la professió i una metàfora de la tenacitat d’aquells pioners. I una feliç anticipació del programa d’escultures al carrer que l’Ajuntament tiraria endavant a partir de 1979.