Diari de Girona

No ens podem ni imaginar com hauria estat aquest any de pandèmia sense internet i sense les xarxes socials. Ens hem confinat però ens hem continuat veient i ens hem comunicat. La cadena de l’abastiment ha funcionat com un rellotge i malgrat la duresa de la pandèmia el coixí social ha fet d’amortidor de les pitjors conseqüències. És evident que l’impacte ha estat i serà d’unes conseqüències incalculables; primer pels efectes demogràfics en termes de mortalitat. En segon lloc pel daltabaix provocat pel contagi i els confinaments directes i de proximitat. També pels efectes sobre la salut mental i l’equilibri de tota la població que ha hagut de fer un intensiu d’adaptació a unes circumstàncies noves i a un model de vida ple de restriccions i de limitacions. Els que han escapat del contagi ens hem pogut veure però no ens hem pogut moure. El tancament, una mena de replegament domèstic, ens ha canviat els usos i costums i hem assajat un model de privació de llibertat o en un cert sentit un sistema de vida de llibertat vigilada.

Hem de subratllar en primer terme, doncs, el drama humà que representen els milers de morts que està deixant la COVID i que de lluny o de prop ens toca a tots i ens interpel.la. Un drama fet de pèrdues irreparables i d’aïllaments i silencis dolorosos, de solituds inevitables; de morts sense acompanyament. No cal ni dir que la concentració de morts en residències geriàtriques tenyeix d’especial tristesa la devastació que el virus va deixant un dia si i un altre també. Hem viscut tres onades i hem començat a conèixer la virulència de noves soques d’origens més pròxims i hem topat amb una realitat tossuda que frena de forma reiterada els punts de vista optimistes. Ara vivim l’episodi de les vacunes i més enllà del contrast amb la realitat hem topat amb una evidència: ara per ara com que la corba de les estadístiques de vacunats no puja al ritme anunciat, la corba del risc de contagi i els altres indicadors que hem après no baixa en la proporció desitjada.

Seguim movent-nos en un món d’incerteses i ara per ara res no fa preveure la immediatesa de la normalització de la vida en els termes que vivíem ara fa un any abans del 13 de març de 2020. Tothom insisteix en la idea que res no tornarà a ser igual, però més aviat em sembla que a mesura que s’aixequin les restriccions el cel es tornarà a omplir d’avions i les carreteres de cotxes i els carrers i les places de grups de persones àvids de recuperar la sociabilitat hivernada. És probable, fins i tot, que les ciutats es tornin a omplir de visitants i que el silenci solitari dels carrers esdevingui un record dels temps àlgids del confinament.

És en aquest punt que ens cal reflexionar sobre els efectes econòmics de la pandèmia. Efectes devastadors, destructors i desoladors. S’han destruit llocs de treball, empreses, comerços, botigues, s’han produit tancaments i desplaçaments i s’ha evidenciat el buidatge de totes les activitats que es sostenien no només amb la població de proximitat sinó també amb una població flotant de visitants de lluny i de prop, familiars i en grup. Han tancat hotels, bars, restaurants, botigues. Alguns tornaran a obrir i d’altres no. Famílies senceres s’han trobat sense feina i milers d’autònoms han patit sense límits per a la seva pròpia supervivència.

Aquests dies circula per les xarxes un video demoledor sobre el centre de Girona. És un recorregut visual per la Rambla, l’Argenteria, els Quatre cantons, Ballesteries i altres carrers del centre històric en el que en podríem dir la riba dreta de l’Onyar. Alguns establiments mantenen viva l’activitat i esmalten amb els seus aparadors oberts i de nit ben il.luminats un paisatge de cartells de venda, lloguer o tancament d’activitats diverses. No diguem ja els efectes sobre carrers més perifèrics i més enlairats des de l’Areny de l’Onyar cap a les plataformes de la Catedral. Girona és avui en molts aspectes una ciutat tancada. I els més crítics amb un model de ciutat turística en règim de monocultiu s’han adonat de cop que el turisme és una peça essencial de la vida d’una ciutat com Girona i ho és per raó d’una transformació inevitable i un desplaçament de la vida i dels eixos comercials cap a la riba esquerra i cap a l’Eixample. D’aquestes zones no es podria fer el mateix video del que estem parlant.

Cal doncs analitzar el fenòmen, quantificar-lo, descriure’l, comparar-lo amb altres processos de desertització semblants i potser més aguts com és el cas del barri vell de Barcelona, i desprendre’n una diagnosi i algunes propostes d’actuació. Caldrà també analitzar la relació entre el tipus d’establiment, el règim de propietat i l’evolució del preu dels lloguers en un mercat ara rígid que no reacciona a la baixa davant d’aquesta rigidesa sobtada.

És evident que en aquest context calen estímuls per a tots els sectors econòmics sense distinció ni localització. Però és també molt evident que potser davant de fenòmens d’alta densitat i concentració d’establiments fallits calguin polítiques específiques: d’exempcions fiscals i d’estímuls econòmics a la rehabilitació i a la reactivació econòmica.

Si es deixa tot a l’atzar i a l’arbitri del mercat el fenòmen que es pretenia combatre adquirirà més força perquè a l’empara de la crisi i de la pròpia devastació els grups inversors potents tindran més llibertat de moviments i més capacitat d’intervenir. Només unes polítiques que preservin la proximitat, la dimensió ajustada, l’especificitat singular, podran impedir que ens trobem a la sortida de la crisi amb una riba dreta de l’Onyar que sigui encara més el parc temàtic que tots havíem combatut.

És en les grans crisis que es dibuixen noves oportunitats i que es generen les solucions i les correccions que poden ajustar les coses a un model sostenible i perdurable.

Ara la situació fa mal, el video que comentava fa molt mal; causa dolor i tristesa. Però no hi ha res pitjor que la indiferència i l’oblit.És ara davant l’evidència que toca actuar. Toca als poders públics. I toca de prop.