Revista de Girona, num. 251. Dossier  “Dos-cents ans del mite dels setges de Girona”. Desembre 2008, pàg. 98-101

La societat gironina ha viscut trasbalsada, traumatitzada i dividida pel record de la Guerra del Francès i dels setges de 1808-1809. És una qüestió ideològica i psicològica més que material i social. El mite és una construcció ideològica, fonamentada més en la utilització i interpretació polítiques de la realitat que en la deformació, suposadament hiperbòlica, de la realitat. Els sectors més conservadors de la societat haurien volgut portar l’aigua al seu molí i justificar, d’una banda, les idees de l’absolutisme per tal de legitimar el seu restabliment i, de l’altra, la reivindicació de la unanimitat al voltant d’un sentiment patriòtic vinculat a una determinada idea d’Espanya. Sobre aquesta base, tota la parafernàlia oficial, tota la litúrgia commemorativa hauria girat al voltant d’aquest doble eix. La permanent actualització i adaptació d’aquesta utilització interessada i més aviat ahistòrica hauria tingut el seu moment més àlgid, i també el seu cant del cigne, en els anys del franquisme i, sobretot, en els actes de la celebració del cent–cinquantè aniversari dels setges. A partir d’aquella celebració, els actes que es reiteraven anualment tenien un caire cada cop més encarcarat, més residual, més anacrònic, més allunyat de la realitat.

El trencament del fràgil fil del franquisme l’any 1979 en el món municipal va significar la ruptura definitiva amb una tradició que hauria sobreviscut més d’un segle, però que hauria arribat al final del seu recorregut totalment buida de sentit social i totalment allunyada de l’ànima col·lectiva de la societat.

Efectivament, la supressió, l’any 1979, de la funció cívico-religiosa que es celebrava cada any per Fires no va provocar cap gran daltabaix, no va merèixer cap comentari incisiu en els mitjans de comunicació locals, i va ser rebut per la ciutadania amb la més absoluta de les indiferències, amb una gran fredor i amb un distanciament sideral.

Podem ben bé dir que, ara i amb motiu de les commemoracions del bicentenari dels fets, la societat gironina s’ha refet totalment dels efectes traumàtics del record dels setges i de la seva reiterada i matussera manipulació per part dels poders successius, que n’havien utilitzat ideològicament el seu suposat sentit.

Potser fins i tot hauríem de dir que és la plena i total modernització de la societat gironina la que ha portat al distanciament definitiu i a la pèrdua total d’implicació de tota la societat en l’alimentació i renovació del mite.

Aquells fets de fa dos-cents anys són sovint ignorats, deixen pràcticament fred a tothom i desperten només una certa curiositat i interès de caire intel·lectual, científic i acadèmic. Hem arribat així al punt just de distanciament, esperem que irreversible, per abordar-ne la seva interpretació i el seu estudi sense cap mena de condicionament ni hipoteca i sense la pressió ambiental d’una societat asfixiant i opressiva que, durant dècades, havia volgut convertir aquell record en l’emblema d’un destí col·lectiu.

En aquest nou context, en aquest clima d’un cert optimisme social allunyat de la prostració real o induïda, s’ha pogut entrar en una revisió historiogràfica que comença a donar els seus resultats.

En el terreny de les reedicions ens trobem amb tres aportacions singulars. En primer lloc, la reedició, per una qüestió d’oportunitat i sense cap revisió, d’Els setges de Girona el 1808 i el 1809,  de Joaquim Pla i Cargol (Rafael Dalmau  editor, 1962 i 2008), que es correspon amb la visió més clàssica i sintètica de totes les aportacions conegudes fins a aquella època. Per la seva banda, Joaquim Jubert Gruart ha reprès un clàssic de 1910 i hi ha aportat una exploració històrica i psicològica dels personatges a Diego Ruiz ,Prudenci Bertrana i La locura de Alvarez de Castro (CCG edicions, Fundació Valvi, 2007) i, finalment, Lluís Maria de Puig ha emprès la reedició de tots els textos clàssics de Carles Rahola sobre els episodis napoleònics de la vida de la ciutat a Carles Rahola i Llorens, Girona i Napoleó. La dominació francesa a Girona i altres estudis napoleònics (CCG i Fundació Valvi, 2007).

Si ens agafem aquestes reedicions com a símptoma és ben evident que el vell trasbals que li va costar, a principis del segle xx, a Prudenci Bertrana un ostracisme generat per l’aïllament, la bel·ligerància i l’asfíxia dels poders establerts, ha deixat pas a la simple curiositat intel·lectual i, fins i tot, al mecenatge d’una nova classe dirigent que no ha volgut incórrer en les velles intromissions del passat i ha reivindicat més aviat el paper renovador i interpel·lador d’aquestes aportacions.

Apart d’aquestes aportacions singulars ens hem de fixar en La clau del regne. Girona, setges i mites  (Rafael Dalmau, 2008), de Josep Clara que, amb sentit de l’oportunitat, fa un repàs general de tots els episodis bèl·lics de la història de Girona vinculats a la seva condició de plaça forta i ciutat emmurallada, com a característica fundacional i intrínseca durant més de vint segles d’història. També en Girona i la Guerra del Francès (1808-1814) (Ajuntament de Girona, 2008), recull miscel·lani de conferències sobre el tema de Jordi Bohigas, Anna M. García, Lluís M de Puig, Rosa Congost, Ramon Ripoll i Genís Barnosell. I, finalment, en la síntesi del període integrada en els “Quaderns d’Història de Girona”, de Lluís M. de Puig, (Girona, guerra i absolutisme. Resistència al francès i defensa de l’antic Règim (1793-1833), Girona, Diputació-Ajuntament, 2007).

On som ara al fil de totes aquestes aportacions? Queda clar que hem guanyat en capacitat d’interpretació i en capacitat d’interrogació i que avui ens podem formular una visió més ajustada, que ponderi la realitat d’aquells fets de fa dos-cents anys sense cap dels condicionaments ideològics que en van anar esbiaixant la interpretació en els moments immediatament posteriors.

1. Els fets

Per moltes voltes que hi donem trobaríem en tota la producció historiogràfica, per recent o per reculada que sigui, un mateix fil narratiu que és innegable. No es pot dubtar de la duresa dels combats, de les dramàtiques condicions de vida de la ciutat assetjada, de la bel·ligerància dels combatents i dels ciutadans, i d’un punt d’heroisme basat en una capacitat de sacrifici inherent a la condició humana en circumstàncies adverses. Tampoc no es pot dubtar de la destrucció física (material), moral (psicològica), humana (demogràfica) , social i econòmica de la ciutat de Girona com a conseqüència de la Guerra.

Si els fets són reals i no imaginaris ens cal aprofundir en el seu coneixement i en la seva quantificació. Ens cal per a conèixer més de prop les característiques dels dos exèrcits, dels contingents en combat, de les arts de la  guerra, de les característiques de les fortificacions. Aquí hi ha encara una tasca ingent per fer, que necessita de dades pragmàtiques que ens acostin a la realitat que intuïm i que sovint desconeixem en el detall.

Sabem que durant un llarguíssim període s’ha intentat construir la unitat de la resistència patriòtica en defensa d’uns valors tradicionals. El risc del revisionisme necessari és caure en la trivialització i la negació dels fets per un simple joc de contraris. No es pot negar una certa precarietat, relativa és clar, de les defenses gironines; no es pot negar la implicació dels gironins de grat o per força en els fets de la guerra; no es pot negar un cert punt de paroxisme heroic, encara que sigui en la interpretació tant histèric com heroic, i no es pot negar una certa desproporció real entre l’exèrcit francès i l’exèrcit al servei de la Junta Superior.

En realitat, el fet més nou, a la llum de les aportacions més recents, és la brutal incompetència, la manca d’estructura i de capacitat dels exèrcits espanyols que serien els més directament responsables per manca de capacitat de la inevitable capitulació de Girona i d’una certa percepció de substitució de la resistència militar per una certa resistència cívica.

Això no vol dir que els gironins se sentissin molt implicats amb la Guerra i que sentissin una pulsió bèl·lica irrefrenable. Vol dir només que, quan et trobes al mig i a més l’adversari és odiat i foraster, és més fàcil d’intentar sobreviure i defensar-se enmig del desastre generalitzat per manca d’una efectiva direcció militar de les accions de guerra.

Tornem, doncs, les coses al seu lloc, que no vol dir a l’ordre imposat per les interpretacions esbiaixades, sinó a la realitat mateixa, prou contundent, d’uns fets indiscutibles.

3. Els efectes de la Guerra

Avui és més evident que mai que passat el període 1808-1814, les coses ja no tornarien a ser mai més iguals, per molt que el restabliment de l’absolutisme pogués donar la impressió d’una simple restitució dels mecanismes de poder i de les relacions socials de producció. Res no tornaria a ser ja igual i la Guerra mateixa, amb l’afluixament dels lligams propis de l’Antic Règim, hauria servit per obrir els ulls a sectors de la societat que, en el terreny de les llibertats individuals i de les llibertats socials, començarien a veure com a discutibles circumstàncies considerades fins aquell moment i de forma imposada i resistent com a inalterables. Les velles veritats de l’Antic Règim ja no són paradigmes indiscutibles mai més, i s’afluixen els lligams de dependència i es comencen a obrir nous camins i noves oportunitats latents en els canvis de la societat catalana del segle xix.

4. Les conseqüències econòmiques de la guerra

En el mig termini podem relativitzar les conseqüències demogràfiques de la Guerra, amb més capacitat de recuperació del que cabia esperar, podem també relativitzar la suposada destrucció del teixit productiu amb més capacitat de refer-se i de reprendre el fil de la modernització iniciada abans de les Guerres del canvi de segle de la que ens podíem imaginar. Podem, fins i tot, atorgar a la relació de la ciutat de Girona amb tot el seu entorn de predomini rural, una situació diferent de la que ens imaginàvem i amb més capacitat de reacció, com apunta Rosa Congost quan explora les característiques i el contingut de determinats capítols matrimonials que acreditarien una societat més modernitzada del que havíem suposat. És evident que podem compartir la idea que algunes energies s’havien alliberat o havien sabut trobar les oportunitats en les circumstàncies adverses.

Però el coneixement més aprofundit que tenim ara de l’evolució de les rendes agràries, de la producció, dels preus, de les transaccions, de la formació de nous patrimonis no ens exonera d’una tasca imprescindible ja esmentada en el terreny de la ciutat estricta.

Quants morts? Quins? De quins barris? Quantes cases enrunades? Quines i a quins barris? Com es refà l’espai públic i el capital físic de la ciutat? Quins danys experimenten les infraestructures bàsiques? Els molins, l’aigua, l’abastament? Quins recursos s’esmercen en la seva reconstrucció i qui ho fa? Quines estructures de poder romanen intactes i quines trontollen després de la Guerra? Quina és la dinàmica urbana, física i social, encara que no es pugui deslligar de la realitat agrícola que domina en l’entorn?

5. El futur

Ja sabem que en el conjunt de la societat gironina contemporània ja no hi ha mite que valgui. També sabem que ens hem desempallegat de tots els condicionaments ideològics incrustats en la història mítica dels setges, sabem, fins i tot i ho sabem per tot Catalunya i per tot Espanya, que la lectura dels fets de l’aixecament contra els francesos admet una multiplicitat d’interpretacions al fil de ressorts diversíssims que alimentaven, en graus diversos, la reacció popular.

Descarregats de la motxilla afegida durant dos-cents anys podem tornar, ara, amb més tranquil·litat, a la realitat històrica de la ciutat i de la societat de les primeries el segle xix sense cap risc que ningú vulgui  reinventar un mite fet a la mida  dels que en el passat han volgut veure en la resistència dels gironins, amb graus variables d’heroisme, de bel·ligerància o d’acceptació conformista de les circumstàncies, un fet unívoc de defensa de la religió, l’odre establert, la jerarquització social o la unitat i la independència d’Espanya.

Per sort de tots, les coses mai no són ni tan fàcils ni tan elementals i primàries. I si fossin com alguns en les van voler fer veure en el passat algunes de les realitats de la societat catalana i espanyola contemporània que coneixem no serien ben bé iguals i no tindrien la pluralitat, la diversitat i la desigualtat que la caracteritzen.

Per acabar, la fredor i la indiferència d’avui no poden passar per alt les privacions, la misèria i el sofriment que, com a elements determinants, van dominar les vides d’algunes generacions de gironins sota l’impacte de la Guerra del Francès.