Presentació de La telegrafia òptica a Catalunya. Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, 2004

Malgrat tots els antecedents, des de Marató (comunicació física directa de la notícia) fins als senyals de fum popularitzats a les pel·lícules de l’oest, la telegrafia òptica va tenir una vida efímera. Va durar poc. La telegrafia elèctrica, impulsada en part pel desplegament de les xarxes ferroviàries des de mitjan segle XIX, va acabar amb un sistema de comunicació visual en codi des de punts enlairats, que n’era el precedent més evident.

La humanitat progressa a cop de deixar de banda els camins que a partir d’una cruïlla ja no porten enlloc. És un procés de selecció natural, de tria successiva, que a cada moment a vegades després de tempteigs ens porta a triar el camí més ràpid i més eficient.

Per entendre’ns podríem dir que amb cent anys de diferència, poc més poc menys, la telegrafia òptica va durar a primera línia el mateix que ha durat el fax, escombrat pel correu electrònic.

La rellevància d’aquest llibre rau en el fet de posar-nos darrere la pista d’un d’aquests camins avortats. Tant que a ulls dels nostres contemporanis la telegrafia òptica podria aparèixer com un fet totalment desconegut.

La xarxa de comunicacions que es va establir, la general i la militar, els plànols del seu desplegament, i el testimoni gràfic de les torres per a visualitzar la comunicació, donen compte d’un teixit autèntic, d’unes autopistes visuals i virtuals de comunicació de cim en cim fins a dur una notícia o una comunicació a llarga distància.

Però més enllà dels detalls tècnics el que adquireix una rellevància especial és la tria dels punts topogràfics d’emissió, les seves característiques, la visió del territori, la percepció del paisatge a vol d’ocell en un gir d’una circumferència total. Les antigues torres del telègraf són ara testimonis muts i encimbellats de la tria intel·ligent dels punts més enlairats i de més radi de visió. Són autèntics miradors privilegiats d’horitzons amplis, de mirada perduda, de dies radiants, de nostàlgies deixades anar, sense fi, en una possibilitat immensa d’embadaliment, sense necessitat ara de transmetre res. Potser només pau i serenitat.

I, finalment, les torres per elles mateixes. Construccions per a aquesta finalitat, però sovint sobre bases històriques antigues o aprofitant construccions anteriors que acrediten tant la tria dels antics com la moderna tria dels telegrafistes.

Les torres del telègraf són avui realitats emergents i realitats decadents en el territori. Però són també el testimoni recollit amb eficàcia per en Jaume Prat i Pons d’un camí que va durar poc.