El Punt Avui

Aquests darrers dies s’ ha parlat molt del darrer volum de les memòries de Jordi Pujol. Manuel Cuyàs, colze a colze amb la memòria i els papers de Jordi Pujol, ha disciplinat el fil roig del president i l’ ha ajudat a confegir un relat complet d’una vida sencera dedicada a Catalunya. Successivament han anat sortint els tres volums d’aquestes Memòries. Primer la Història d’una convicció (1930-1980), després el Temps de construir (1980-1993) i, finalment ara, aquest volum De la bonança a un repte nou (1993-2011), que Proa acaba de publicar. Confesso que per motius molt diversos de caire personal, intel·lectual i polític m’ ha interessat sempre molt seguir de prop la trajectòria de Jordi Pujol. Hi he coincidit i hi he discrepat. L’ he interpel·lat com a cap de l’oposició després d’ haver-m’hi enfrontat en unes eleccions. He trobat, sovint, motius de coincidència i de complicitat: en temes de projecció europea, en el model d’immersió lingüística, en la Llei de política lingüística, en la necessària col·laboració entre administracions amb lleialtat institucional, en la necessitat d’ impulsar l’economia de Catalunya cap a la competitivitat i el creixement ordenat, en la superació del dèficit d’ infraestructures. Fins i tot recordo una llarga conversa per Girona alertant-nos mútuament dels riscos de l’excessiva professionalització de la política i insisttint en la necessitat que tothom que es dedica a la política tingui una referència professional fora d’ aquest camp. Ho dèiem ell i jo veient les fornades de joves polítics dels nostres partits.

La discrepància se situava en el contrapès entre el poder municipal i el poder de la Generalitat i el temor de Pujol d’una Catalunya Hanseàtica, més metropolitana que ‘nacional’; en la seva consideració que jo era un polític equivocat de partit i traïdor a la meva classe social; en la meva manera de veure les polítiques de CiU basades més en un nacionalisme immanent que en una voluntat real de construir la Catalunya de les persones; en la meva convicció que CiU sovint incorria, com ho fa ara, en la confusió entre el partit, el país i el Govern;  en la manera diferent, d’un i altre, de concebre les polítiques de lluita contra la pobresa i en la dimensió real a atorgar a les polítiques de benestar; en una manera radicalment oposada d’entendre les polítiques culturals, en un respecte per part meva a la tradició universitària de la que jo venia i que Pujol discuteix. Fins i tot havíem discrepat en el model de desenvolupament autonòmic i en el possibilisme del ‘peix al cove’. Pujol, per exemple, que en els seus papers esmenta la necessitat d’aprofundir i eixamplar l’horitzó estatutari va desplegar tota la seva artilleria personal i induïda per desacreditar la meva proposta de reforma de l’Estatut, que vaig formular en la campanya de 1995.

Tot plegat discrepàncies de model de societat, de model de partit i de model de país que podien donar lloc, més d’una vegada, a coincidències en objectius compartits i en la construcció de projectes comuns. Res que pogués fer pensar en la necessitat real d’aniquilar l’adversari, sinó més aviat d’un fructífer contrast d’idees que en la seva mateixa dialèctica podia conduir al progrés del país.

Ara, però, he topat amb aquest paràgraf de les Memòries, referit al moment previ al ‘Pacte del Majèstic’ i en el moment de calibrar els pros i els contres de la col·laboració PP-CiU. Cito de la pàgina 49: “Cal tenir present que llavors ( març de 1996) no teníem la majoria absoluta al Parlament de Catalunya. L’havíem perduda en les eleccions de 1995, en bona part pel rebuig dels nostres electors al suport que havíem donat al PSOE.” En la nota també deia,…, que encara seria més difícil la negociació amb el PSC al Parlament de Catalunya. Escrivia el següent amb una frase prou lapidària: “El PSC, tant com el PP però més perillosament, busca la nostra destrucció. Cal no oblidar-ho mai”.

M’ha sobtat molt perquè des de fa un cert temps jo penso el mateix de CiU. Crec sincerament que Convergència ens vol destruir i que aquesta és la raó real que impedeix qualsevol empatia entre els dos partits i qualsevol diàleg constructiu a favor de la sortida de la crisi des del respecte mutu al paper de cadascú, el del Govern i el del primer partit de l’oposició.

Ho penso sincerament perquè estic del tot convençut que ara com el 1995 i 1996 alguna actitud intransigent, profundament arrelada, impedeix a CiU veure cap camí de col·laboració i de diàleg possible. El 1995 CiU va perdre la presidència del Parlament i una col·laboració més estreta amb el PSC perquè no ens va creure i no ens va prendre seriosament i quan se’n va adonar ja no hi va ser a temps o van prevaldre els interessos de la política espanyola vista des de Catalunya. I ara que sembla que hi ha alguns temes que farien estrictament necessari el diàleg i la concertació, com el pacte fiscal o el model de mitjans públics audiovisuals, en una mena de guerra de posicions qui té la batuta del Govern no enceta cap diàleg per poder dir que no hi ha hagut voluntat de diàleg.

És portar la teoria de la destrucció, que és molt més perversa que la de l’antagonisme polític i la de la dialèctica govern i oposició, a les últimes conseqüències. Tenim, esclar, motius sobrats de discrepància que mantindrem oberts i amb els que serem bel·ligerants: la política de retallades sense reformes, la del victimisme sense projecte, la manca de pacte social. Però també tenim raons per buscar acords de país en temes d’emergència nacional i acordar un camí per obtenir més recursos per Catalunya i unes polítiques per a fomentar la reactivació econòmica.

En la política catalana a hores d’ara no hi deu haver res més aniquilador de la confiança en els poders públics que la teoria de la destrucció entre partits que va formular, ja l’any 1996, Jordi Pujol parlant del PSC i que jo he arribat a formular pensant  en CiU. Vist com estem no ens ho podem permetre.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.