Diari de Girona

És ben conegut que l’any 2019 va ser l’any del centenari del Grup. Efectivament, entre setembre i novembre de 1919 un grup de joves entusiastes van estampar la seva signatura en el manuscrit d’uns estatuts que presentarien a la legalització al Govern Civil. Neixia així una associació de projecció eminentment esportiva i excursionista, tal com recull el propi nom de l’entitat, però oberta a múltiples activitats de caire social i cultural. L’esport s’obria a tota mena de modalitats que s’anaven introduïnt a Girona a vegades amb èxit i arrelament i d’altres vegades amb poca continuïtat i una vida efímera. La boxa i el motociclisme podrien ser uns exemples d’aquest darrer aspecte. L’atletisme en canvi seria un pilar fonamental i ho segueix essent mentre que de forma progressiva es van anar creant seccions vinculades a esports d’equip. L’excursionisme per la seva banda s’obria en un ventall de múltiples modalitats des del muntanyisme estricte, podríem dir un excursionisme de proximitat, fins a l’escalada o l’alpinisme fitant els cims del Pirineu, apuntant també a les altíssimes serralades de tots els continents.

Però ara que aquesta nit s’escau la Nit de Nadal i la tradició vol que es commemori amb la Missa del Gall hem de recordar que des de dates molt primerenques el GEiEG va anar dibuixant una geografia d’ermites, santuaris i esglésies on amb certa regularitat i alguna intermitència el Grup es trobava per a celebrar el Naixement. El mapa de les Misses del Gall diu molt de la sensibilitat grupista a l’hora de triar els escenaris que sense caure massa lluny de Girona buscaven recolliment i intimitat. Ho recordo per deixar ben clar que l’activitat del Grup es va projectar en totes les direccions i que a l’estricta activitat fundacional s’hi va afegir de seguida un compromís cívic, social i cultural.

Deia en començar aquest article que 2019 va ser l’any del centenari del Grup, però hem de recordar que no ho va ser del tot. La voluntat de seguir la cronologia estricta i de fer l’any del centenari de setembre de 2019 a setembre de 2020 va jugar una mala passada a la commemoració: la pandèmia de la “Covid 19” d’una banda i el temporal “Glòria” de l’altra van irrompre amb força i van espatllar aquelles celebracions.

Podem dir doncs que per raó de circumstàncies alienes el centenari s’ha anat allargant fins a haver passat els 102 anys de l’entitat. I el que podria semblar un inconvenient va esdevenir un estirament i eixamplament de la commemoració. I així s’han anat encadenant els esdeveniments: l’exposició monogràfica a la Casa de Cultura la tardor de 2019 que posava les bases d’una revisió històrica dels cent anys transcorreguts i successivament les publicacions del Centenari: primer el desembre de 2020 el llibre de la història del centenari que vaig dirigir i en el que van col.laborar Lluís-Esteve Casellas, Josep Clara, Josep Maria Fonalleras i Rosa Maria Gil: El GEiEG i Girona, Girona i el GEiEG, una història de cent anys, 1919-2019. Seguiria després a mitjans de 2021 el llibre de Maria Lluïsa Faxedas i Pere Parramon: Art contemporani a Girona, 1994-2019, i ara dins d’aquest mes s’acaba de publicar i de presentar el llibre coordinat per Toni Iglésies i en el que han col·laborat Jordi Grau amb el pròleg, Joan Boadas amb un epíleg i Arnau Prat en tasques de documentalista: 100 anys en imatges, 1919-2019.

Com explica en Jordi Grau en el pròleg el llibre d’història aspirava a inserir el GEiEG en els moviments associatius del segle XX i establir un lligam entre l’entitat i la ciutat ressaltant el caràcter indissociable en el darrer segle entre una i altre; una aproximació i anàlisi històrica per situar l’aproximació en el terreny d’una interpretació més general. El llibre d’història i el llibre d’art van voler explícitament distanciar-se de publicacions anteriors molt orientades a un seguiment any a any bé sigui de les efemèrides del Grup bé de les aportacions artístiques a la ciutat durant els primers setanta-cinc anys d’història grupista. En el cas del llibre d’història més interpretació i anàlisi i en el cas del llibre d’art un assaig obert i provocatiu sobre l’art contemporani a la ciutat i sobre les seves múltiples expressions en els darrers vint-i-cinc anys tractant justament de subratllar des de l’òptica de l’art contemporani el caràcter més trencador i innovador de les noves generacions després de les etapes menys avantguardistes, si bé experimentals, de la segona meitat del segle XX condicionada encara pel franquisme i la seva liquidació.

100 anys en imatges és un compendi visual de la història grupista. S’hi fa un repàs significatiu de totes les seccions esportives i després el llibre s’endinsa en les seccions culturals, en les activitats ciutadanes, en el pes i l’encaix urbà o perifèric de les instal·lacions, en els lligams institucionals del GEiEG. Algú pot pensar que un llibre amb més de vuit-centes fotografies és un excés; no ho és però si es té ben present que no és un llibre de fotografia (en aquest cas una selecció acurada i molt més reduïda hauria estat adient) sinó que és un llibre d’història visual i de memòria visual dels cent anys del GEiEG. L’allau de fotografies no és un intent d’aclaparar sinó simplement un intent de reflectir amb fotografies de fotògrafs professionals i de socis fotògrafs aficionats la diversitat i multiplicitat de la realitat grupista inserida en la ciutat. I en aquest aspecte el llibre és implícitament una crida a noves recerques de fotografies històriques i de noves donacions que enriqueixin el fons del GEiEG a l’Arxiu Municipal de Girona (CRDI). Els cent anys transcorreguts es nodreixen del pòsit espontani del temps, de la tria aleatòria que el temps ha fet per manca de planificació acurada i de conservació sistemàtica. Del passat hi ha el que hi ha o el que pugui acabar sorgint de noves exploracions, col·leccions o donacions.

Joan Boadas a l’epíleg planteja un repte de futur: els propers cent anys ens proporcionaran una col·lecció d’imatges ordenada i planificada amb sistemàtica i continuïtat? Documentarem i arxivarem la memòria i la podrem rescatar sempre que calgui?. Boadas de fet ens interpel.la amb la paradoxa: la fixació d’instants en imatges és un mecanisme per recordar alhora que activa els ressorts de l’oblit; no ens cal recordar allò que ja tenim acreditat en els registres digitals de la memòria col.lectiva. Però immediatament es planteja la qüestió de com i qui planifica i de quin és el sentit i l’orientació de la tria i de si respon o no a la voluntat de fixar la memòria i convertir-la en història.

Vet aquí que després de 102 anys i de prop de dos i mig de commemoració l’exposició i la trilogia de publicacions que el GEiEG ens ha ofert esdevenen les eines per a la reivindicació ciutadana d’una història col.lectiva i compartida que analitza diversos perfils d’una mateixa història plena d’humanitat, de sentiments, d’emocions, de persones, homes i dones, que sovint des d’un anonimat relatiu han anat dibuixant els perfils d’aquesta història.