Diari de Girona

L’any 2011 per iniciativa de la rectora Anna Maria Geli i del vicerector Joaquim M. Puigvert es va publicar el llibre Universitat de Girona: Història, arquitectura, patrimoni, a càrrec de Brau edicions i de la pròpia UdG.

Va ser un volum amb voluntat d’aproximació integral a la realitat històrica i actual de la universitat de Girona. Amb tres apartats, un dedicat a la història de la Universitat i dos dedicats als campus del barri vell i de Montilivi en els aspectes arquitectònic i patrimonial. Així successivament Xavier Torres (l’Estudi General, 1446-1717), Carles Cortada (La Universitat Lliure de Girona, 1869-1974), Salomó Marquès (L’Escola Normal de Mestres/ El Col.legi Universitari de Girona), Dolors Juvinyà (l’Escola d’Infermeria), Rafel Martí (els inicis de l’Escola Politècnica Superior), Helena Benito Mundet i Jaume Portella Comas (l’Escola Universitària d’Estudis Empresarials) i Salomó Marquès (la Universitat de Girona), dibuixaven un fris històric, la progressió cap a la Universitat de Girona, les peces que integrades formarien un conjunt fins a la culminació d’un projecte ambiciós i d’una realitat inestimable.

En els apartats d’arquitectura i patrimoni l’àmbit del barri vell era compartit pels arqueòlegs (Eduard Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera), els historiadors de l’art (Joan Molina d’una banda per a l’època baixmedieval de Sant Domènec, Joan Bosch Ballbona i Francesc Miralpeix, de l’altra per al mateix convent a l’època moderna) i també Joaquim Garriga per a l’edifci de les Àligues i els arquitectes i urbanistes en una aproximació a les intervencions en el centre històric, el capteniment rehabilitador, i les intervencions concretes en els diferents edificis (Jordi Bosch i Joan Tarrús al convent de Sant Domènec), Josep Fuses i Joan M. Viader a les Àligues, Francesc Hereu i Joaquim Español a la Facultat de Pedagogia i Psicologia a l’antic Seminari, i una visió de conjunt i les intervencions a la seu del Consell Social i del Síndic a cura de Josep M. Burulés).

En el cas del Campus de Montilivi i el Parc tecnològic prenien la paraula els arquitectes i els urbanistes. Nadia Fava per a una visió de conjunt de la funció i la noció de campus i la transformació de l’espai rural, i Lluís Cantallops, Arcadi Pla, Víctor Rahola, Josep Fuses i Joan M. Viader, Javier San José Marquès. Josep M. Birulés i unes notes de Josep M. Montaner sobre l’ordre viu de l’arquitectura en relació a la facultat de dret dels arquitectes olotins Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta. Les Notes per a un paisatge de Josep M. Fonalleras i Josep Curto eren una postil·la literària i evocadora.

L’ambició del projecte, el valor del contingut i l’abundància de les il·lustracions s’erigien en un fidel testimoni de totes les transformacions i l’impacte urbà i ciutadà del projecte universitari gironí.

El llibre estava ben plantejat però tinc la impressió que no va fer fortuna; era un llibre destinat a fer forat a la bibliografia universitària gironina i no ho va acabar de fer.

Tot això m’ha vingut al cap arran de la publicació del llibre La Universidad de Gerona (1561-1717), dels professors Rafael Ramis i Barceló i Pedro Ramis Serra que ha publicat l’editorial Dykinson (Madrid, 2022) i que s’inscriu en el gran projecte de la Universidad Carlos III, d’història de les Universitats. Aquest llibre inclou un estudi preliminar acompanyat de la corresponent bibliografia i una crònica de fets any a any des de 1573 extrets dels Manuals d’Acords i les Actes corresponents de l’Ajuntament de Girona que custodia eficaçment l’Arxiu Municipal. El llibre de fet, com es dedueix del títol, obvia la part fundacional amb els privilegis reials de 1446 de creació de la Universitat de Girona i els esforços que els Jurats i el Cardenal Margarit feien per tractar de tirar endavant un projecte que estava mancat d’empenta i que seria la més petita de totes les universitats catalanes d’època moderna. És ben sabut que trigarien dècades a començar les classes i que entre les penúries econòmiques, la competència del col.legi dels jesuïtes i la funció subsidiària de les càtedres en alguns casos per als canonges de la Catedral la Universitat va malviure fins que el desenllaç de la Guerra de Successió portaria totes les Universitats a Cervera. La ignomínia màxima va ser que de les 800 lliures que l’Ajuntament dedicava a la Universitat 400 van anar a parar a Cervera i les altres 400 foren atribuïdes al Col·legi de Sant Martí dels jesuïtes; en aquest aspecte la derrota era com ser cornut i pagar el beure. Els professors Ramis han explorat a fons els Manuals d’Acords i han trenat una història any a any d’aquestes penúries. En apèndix inclouen documents rellevants i un enllaç que condueix a les diverses càtedres. Pels seus contactes amb el professor Josep Capdeferro Pla a qui dediquen el llibre els autors ja saben que una exploració d’algunes altres fonts i la correspondència podria enriquir encara el repàs factici anual que realitzen.

L’aportació d’aquest llibre és notable i té el valor afegit d’inscriure’s en un marc de gran difusió i en un programa de caire general. Sovint és bo que ens mirin des de fora; això enriqueixi completa la visió que tenim de nosaltres mateixos.

En el repàs bibliogràfic els professors Ramis demostren un coneixement al detall de la bibliografia sobre la història de Girona i sobre la Universitat de Girona. La solvència de l’estudi no es desmereix pel fet que els autors no esmenten ni el llibre que he comentat a l’inici d’aquest article ni quan parlen de la Fundació Joan Bruguera el llibre de Ramon Alcalde Dalmau: La Fundació Bruguera, 500 anys de relació mèdica entre Girona i Montpeller que l’Ajuntament va publicar l’any 1992.

La interacció entre tots ha de multiplicar els fruits i ha d’assegurar que es trenquin les presons de paper que a vegades mantenen la producció local en un àmbit aliè als circuits convencionals i a la difusió màxima. És per això que m’he permès unir en un sol article dos llibres, un de 2011 i un de 2022 en el trànsit dels vint als trenta anys de la història contemporània de la Universitat de Girona.