Diari de Girona

Fa molt temps que el debat sobre les infraestructures viu un combat dialèctic entre el reconeixement objectiu, acceptat unànimement per tothom, del dèficit acumulat per Catalunya històricament i la preocupació creixent pels efectes desenfrenats sobre el territori d’un ús indiscriminat del sòl, bé sigui per a habitatge, bé sigui per a la construcció de noves infraestructures viàries. Plantejades les coses en aquests termes ens trobem davant d’una equació de solució difícil. Tan difícil que hi ha qui ha optat per plantejar el dubte en termes gairebé nihilistes. No fem res que encara ho espatllaríem. Frenem qualsevol  iniciativa que tindrà amb tota seguretat efectes sobre el territori clarament negatius. També hi ha un recurs de caire més fonamentalista; es tracta de revestir el debat d’una àurea de seriositat imposada i de situar-ho tot en el terreny estricte de la mobilitat. Prou carreteres, prou transport privat, prou cotxe i més trens i més transport públic. Això sí, no ens estem pas de mesurar el progrés amb paràmetres tan sostenibles per a la mobilitat com el nombre de cotxes matriculats. L’embolic està servit. No vull filosofar ara més sobre aquesta qüestió que ens té a tots entrebancats entre les demandes maximalistes dels uns i les oposicions minimalistes dels altres. El cert és, però, que algun dia haurem de reflexionar a fons sobre els límits i les característiques del creixement i sobre on situar el punt just de les coses que impedeixin un autèntic escanyament de l’activitat econòmica, d’una banda, i que ens estalviïn la sensació que alguns transmeten d’infinitud de l’espai públic com si fos un bé inexhaurible.

És en aquest context que em sembla alliçonadora i exemplaritzant  la polèmica construïda sobre el no-res en relació amb el perllongament de l’Eix transversal en direcció a la Costa Brava. Hi ha fins i tot qui posant-se la bena abans de la ferida ha començat a recollir signatures i a crear anticossos en relació amb una de les solucions que es podrien plantejar.

Però què passa realment en relació amb aquest tema? Val la pena d’explicar-ho per tal que tothom se situï. Un cop fetes les variants de Cassà i de Llagostera, fa temps que es veu amb total evidència que ara cal abordar la variant de Riudellots de la Selva. L’única població que des de l’Eix transversal s’ha de travessar pel centre urbà per comunicar les comarques interiors amb les comarques de la costa. Primera qüestió doncs a abordar amb claredat: cal o no una variant a Riudellots? I segona qüestió: cal que aquesta variant sigui només una variant molt reduïda d’àmbit estrictament local o cal que compleixi amb eficàcia les funcions d’interconnexió que es reservaven a la continuïtat de l’Eix transversal, ara connectat de forma provisional i precària amb l’N-II, l’aeroport i la carretera de Riudellots a Cassà per Campllong? Tinc la impressió o almenys això és el que he recollit en contactes amb el món local que en termes generals la resposta és afirmativa per a totes dues qüestions.

Si la resposta és afirmativa sembla indiscutible que cal anar a la recerca de diferents solucions per tal de trobar la més idònia, tant pel que fa a l’impacte ambiental com pel que fa a l’eficiència de la solució. Eficiència viària i minimització de l’impacte sobre el territori. Partint d’una consideració que ara ja no s’ha d’escapar a ningú i és que s’ha acabat l’època de fer variants per articular creixements i incentivar-los sobre la base de la pròpia infraestructura, que quedava immediatament obsoleta pel conjunt d’usos que s’hi aproximaven al seu voltant tot aprofitant la prima de situació. Ara volem fer carreteres no pas amb l’ànim que amb quatre dies esdevinguin carrers, sinó amb la vocació d’esdevenir solucions per durar.

Mirant el plànol, la variant de Riudellots té tres grans opcions possibles. Una molt arrapada al poble i continuant per Campllong, una segona per la plana agrícola de Franciac i una tercera més a prop de Caldes resseguint delicadament el punt de contacte entre la plana agrícola i el conjunt de bosc i arbredes de ribera que es despleguen sinuosament pel territori. Hi ha una altra opció més recargolada i potser interessada que planteja un sindicat pagès, no la Unió, que consistiria a passar per l’interior del polígon. Hi ha, és clar, una darrera solució. Optar per no fer res, col·locar més semàfors a la travessera de Riudellots i deixar que els trànsits es distribueixin per la xarxa existent. El debat està servit en els seus termes. Però a hores d’ara encara no ha començat el procés d’informació pública de l’estudi informatiu de la variant de Riudellots. Això sí, amb la informació que hem anat facilitant als alcaldes ha començat a haver-hi preposicionaments. En termes molt radicals i clars: per aquí no. Però començar ara la casa per la teulada o posant la carreta per davant dels bous escatimem a tothom la primera peça del debat: cal o no cal la variant de Riudellots? I si cal, per on la farem passar. A hores d’ara Caldes, Campllong i Riudellots s’han mostrat partidaris d’allunyar-la de Riudellots i de les planes agrícoles de Franciac, Cassà expressa dubtes raonables perquè allunyar-la de Riudellots significa apartar-la del poble i de la seva variant. I  Llagostera, pel que llegeixo i sé, ha començat a armar els ressorts necessaris per a una oposició amb tota la regla a una de les opcions.

En realitat encara no hi ha res decidit, ni res proposat. Però el debat ja sembla mig fet. I si tornéssim a començar per les dues preguntes i sobretot per la més elemental: cal una variant a Riudellots de la Selva?

Si cal, la farem. Però serà imprescindible que tothom posi els seus arguments damunt de la taula i caldrà que decidim amb el màxim consens social i polític possible. Sense trampes, de cara, obertament. Parlant-ne. Ho deixarem per després de l’estiu. Però ens hi posarem, escoltarem tothom, sospesarem els arguments i haurem d’acabar prenent una decisió amb la voluntat que sigui la més satisfactòria per al màxim nombre de gent i d’institucions possible. Així ho hem fet a Casserres, a Vilabertran, a la C-31, i a tants altres llocs on ha calgut revisar els conceptes i afinar les solucions. Sense donar res per bo abans de fer la prova del nou davant de la ciutadania.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.