Pròleg al llibre TELL. EL LLOP SOLITARI DE L’EXILI CATALÀ, de Gemma Domènech i Casadevall. Barcelona, Duxelm editorial i ICRPC,  2015

La primera constatació que hem de fer davant d’un llibre com el que avui presentem és que la memòria és efímera i fràgil, i que sabem molt poques coses malgrat que cada dia ens veiem inundats de més informació.

Cal dir, també, que la fragilitat de la memòria de cadascun de nosaltres esdevé un problema més greu quan afecta a la memòria col·lectiva. Així, Catalunya, que és un país propens a la història i amb un volum de producció historiogràfica molt notable, té una especial facilitat per devorar la seva pròpia història i la memòria dels fets i dels personatges que l’han anat configurant. En aquest cas devorar vol dir engolir i fer desaparèixer, en les boires del temps, moltes de les coses que justament han anat definint i determinant la nostra identitat col·lectiva.

Grans escriptors del segle xix i, sobretot, del segle xx, que han marcat profundament la història cultural de Catalunya, han caigut en un oblit molt penós o han esdevingut simples apunts del nomenclàtor dels carrers de viles i ciutats envoltats d’una aura de misteri i d’anonimat. Consumim i liquidem amb una gran facilitat el nostre patrimoni i enterrem molt de pressa, en l’oblit, peces cabdals dels nostres fonaments. Jaume Balmes, Jacint Verdaguer o Joan Maragall poden ser alguns exemples que acrediten que si bé són noms instal·lats en l’imaginari col·lectiu són, també, noms que avui han deixat de ser la referència que havien estat en el passat.

Aquest problema esdevé descomunal quan ens situem en el segle xx i en la conjuntura política, econòmica, social i cultural que va caracteritzar un període convuls, intens i de canvis radicals, de grans avenços i grans retrocessos.

I, finalment, adquireix uns perfils molt nítids si entrem en els fets que s’articulen al voltant de la Guerra Civil espanyola i de les seves causes i conseqüències. La intensitat política del primer terç del segle xx va assolir un punt culminant en els anys de la II República. El desenllaç de la Guerra Civil espanyola i les conseqüències del franquisme van imposar una dictadura de l’aniquilació, de la liquidació, de l’oblit i de la pèrdua de la memòria de tots els fets i persones que s’escapaven del guió oficial imposat: una lectura unívoca, radicalment falsa, de la història contemporània construïda a la mesura del poder dictatorial. Una lectura que, ara, una certa tradició revisionista voldria tornar a situar en el primer pla, i desmentir tots els esforços i els camins que s’han emprès justament per dotar d’instruments d’anàlisi i de coneixement la nostra història contemporània.

És en aquest marc que cal situar la recerca que recull aquest llibre sobre Jordi Tell. En el marc dels esforços per rescatar de l’oblit, i dotar de contorns identificables, la història política i ideològica del catalanisme polític abans, durant i després de la Guerra Civil. Principalment dotant de contingut precís el món complex i divers, però riquíssim, d’experiències de dolor i ressorgiment, que és l’exili i la diàspora dels catalans i dels espanyols republicans escampats pel món tractant de refer llurs vides i famílies. O mirant, simplement, de sobreviure a les penalitats, a la precarietat de mitjans, a la pobresa sovint, però, sobretot, al dolor i l’enyorament.

Gemma Domènech i Casadevall, investigadora de l’Institut Català de Recerca en el Patrimoni Cultural, que va començar dedicant els seus primers treballs de recerca als oficis de la construcció de la ciutat de Girona, ha girat la seva mirada, des de fa temps, cap al món del patrimoni, de l’arquitectura, de la cultura de la Catalunya contemporània.

Els usos del patrimoni, la reutilització de béns patrimonials per a noves activitats, el paper de l’arquitectura i l’urbanisme en l’agenda reformista del catalanisme polític han cridat la seva atenció i han  estat objecte de nombrosos treballs de recerca publicats en àmbits nacionals i internacionals.

Singularment han cridat la seva atenció i la seva curiositat d’investigadora els col·lectius professionals i la seva evolució en el context de l’exili. Principalment, el paper dels arquitectes que, en els anys intensos de la República, seguien les petjades de Le Corbusier i feien una esmena a la totalitat a l’arquitectura pairalista dels anys anteriors per endinsar-se en el terreny de l’arquitectura racionalista i de la planificació territorial que va simbolitzar el GATPAC. Un autèntic canvi de paradigma que va impregnar el món de les indústries auxiliars de l’arquitectura, el món del disseny i el món de la comunicació, amb uns paràmetres de modernitat que va desaparèixer del tot en els primers anys de la Catalunya sota el domini franquista, i que trigarien a tornar a emergir per connectar amb una tradició cultural innovadora que s’havia estroncat.

La biografia de Jordi Tell, que Gemma Domènech ens presenta amb un punt de modèstia excessiva, com un primer pas, és una operació de rescat en tota la regla d’un nom rellevant de la vida política de Catalunya en els anys trenta, en l’exili i en els anys setanta, altre cop a Catalunya.

Un arquitecte que va acabar la carrera el 1930, un activista del catalanisme radical i independentista. Un home del Partit Nacionalista Català que es va integrar, el 1936, a les files d’Estat Català. Vida professional (les primeres obres a Valldoreix) i vida política es desgranen de forma indestriable. El compromís polític de Jordi Tell el va portar fora de Catalunya després dels fets del 6 d’octubre de 1934, i a Alemanya exercí diversos càrrecs diplomàtics i actuà a l’ambaixada de Berlín per desactivar el cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936. La col·lusió entre el feixisme ascendent a Alemanya i el franquisme a Espanya porten Jordi Tell a la presó diverses vegades. A Alemanya, a la Corunya, a Noruega, Tell és, successivament, empresonat durant i després de la Guerra Civil. Les seves fugues són més sonades que les seves detencions. L’ambient irrespirable que el nazisme imposava als països nòrdics el portà a Mèxic durant un temps, a fer d’arquitecte, dibuixant i venedor. Però va tornar a Noruega, en va rebre la ciutadania, esdevingué un llop solitari, va comprar una illa i s’hi va recloure a viure. Amic de Tarradellas, de Serra i Moret, de Willy Brandt (que va acabar sent canceller d’Alemanya), de Trygve Lie (que va acabar sent secretari general de l’ONU), va fer servir els seus contactes per intervenir i entorpir la normalització de les relacions internacionals de l’Espanya de Franco. Va tornar intermitentment a Catalunya, recuperà el seu tremp nacionalista i s’implicà en la lluita per afermar els fonaments d’un nou nacionalisme català.

No cal dir res més. És tracta d’una vida trepidant, vertiginosa, novel·lesca. A Catalunya es va lligar, en els anys trenta, a l’independentisme més radical i més testimonial.  A Europa i a Amèrica va connectar, sobretot, amb els països nòrdics i, a Alemanya, amb la socialdemocràcia avançada. Durant un temps va creure, com molts, que els camins del socialisme democràtic eren els camins més adequats per modernitzar Catalunya a l’estela d’Europa, i per integrar, en un mateix projecte, les aspiracions de canvi i revolució social i les aspiracions nacionals de Catalunya. Quan va entrar en contacte amb el món de la transició a Catalunya va recuperar la seva vena més radical i nacionalista, el projecte socialista li semblava ambigu i tebi, i va reprendre la seva ànima més activista. Però fruit de l’exili era ja tant noruec com català, i morí a Noruega pendent dels canvis somiats, que no acabaven d’arribar.

Gemma Domènech ens descobreix un camí sense límits per a la recerca. L’abundant documentació recollida, escampada pel món, com la vida de Jordi Tell, és una mostra de la multiplicitat de camins que cal recórrer per estirar el fil de la memòria i teixir el pòsit imprescindible i indestructible dels fonaments de la memòria històrica.  L’autora ha vençut el vertigen d’una correspondència molt abundant, d’unes fonts familiars riquíssimes, i ens traça un perfil biogràfic que torna Jordi Tell al lloc que li toca en la història de la Catalunya contemporània. Una història col·lectiva plena d’entrebancs, de contradiccions i de claudicacions, però sembrada, també, d’històries personals de pedra picada.