Diari de Girona 

La política de residus del govern de la Generalitat és una font de conflictes permanentment oberta. L’actuació opaca, prepotent i erràtica ha generat una actitud molt estesa de desconfiança i de manca de credibilitat. I com a conseqüència ens trobem amb un rebuig frontal i sistemàtic que arrenca del mal plantejament inicial de l’anomenat Pla de residus. Un Pla que va aixecar tota una comarca, la Conca de Barberà, que veia com sense una adequada política d’incentius i de reactivació econòmica se li atribuïa una quota de responsabilitat i de solidaritat completament abusiva.

I això que aquest és un tema que requereix molt tacte, molta prudència, un ampli consens, tota la transparència i la garantia que ningú darrere d’aquestes qüestions es vol enriquir i obtenir un lucre especulatiu.

Sóc dels que pensen que en aquests temes és massa fàcil fer demagògia i que en canvi el que més convé és un ampli consens i l’acord de corresponsabilitat entre govern i oposició. Un acord sobre una premissa bàsica: en algun lloc o altre d’aquest país han d’anar a parar els residus. I si bé és veritat que l’opció per la recollida selectiva hauria de reduir  el volum de residus urbans i n’hauria de permetre un reciclatge eficaç i sostenible, també és veritat que els residus inerts, els residus industrials i les runes reclamen una política específica per a cada cas que en la majoria de les ocasions ha de concloure es vulgui o no en una xarxa d’abocadors. Però per a acordar els emplaçaments és imprescindible un altíssim nivell de garanties tècniques, una total transparència en la gestió, un marc legal i administratiu de relació amb les administracions inequívoc, el compromís radical en relació a la vida útil de l’abocador i un conjunt de contrapartides que contribueixin a la dinamització econòmica, a la dotació social i al reequipament cívic i ambiental dels municipis receptors.

Agafem Vacamorta com a exemple. I suposem, que és molt suposar, que aquest és un abocador necessari, que l’emplaçament és l’únic possible i que tots els municipis i tots els agents socials hi haguessin donat la seva conformitat assumint un compromís col·lectiu de corresponsabilitat i solidaritat. Suposem tot això tot i que els tribunals ja han opinat en sentit contrari i tot i que encara hi ha més d’un contenciós en marxa. Però agafem-nos a aquesta hipòtesi com a punt de partida per tal d’avaluar el clima i les condicions que haurien de fer possible un cert consens social al voltant de la instal·lació d’un abocador.

Primer de tot. Si els tribunals anul·len l’autorització de l’abocador i el govern de la Generalitat en torna a autoritzar l’obertura per una nova via ens trobem davant d’un cas d’indefensió i una típica situació d’aquelles que la saviesa popular ha conceptuat com de “feta la llei, feta la trampa”.

Segon. Si l’autorització i els estudis d’impacte definien clarament el compromís de restituir el perfil del paisatge, si es tractava de recuperar les formes del relleu preexistent un cop reblert el gran clot, si es definia com a imprescindible baixar progressivament la cota i els límits de l’abocador per tal de no inventar un paisatge nou sinó restituir el vell, el que no es pot fer és crear un talús artificial per la vora baixa de l’abocador fins a crear una sobreelevació, un recreixement, del terreny que esdevé abusiva i cobdiciosa.

Tercer. Si al costat  mateix de l’abocador s’autoritza una extracció d’argiles, és imprescindible crear una separació física contundent que dissipi qualsevol dubte sobre el risc d’ampliació imminent del mateix abocador i donar garanties polítiques i administratives que no hi haurà en cap cas una ampliació de l’abocador.

Quart. Si el projecte conclou que cada abocament de residus serà tapat amb terra de forma immediata s’ha de fer tal com es diu i si no es fa, s’incorre en una il·legalitat, es conculca el mateix projecte, s’enganya la ciutadania i s’estafa  l’Ajuntament.

Cinquè. Un registre públic de pesos, orígens i característiques dels abocaments hauria de servir per mantenir tothom informat i garantir que es compleix tota la normativa.

I sisè. Els ajuntaments afectats haurien de rebre compensacions econòmiques fiscals i no en diner i en infraestructures que assegurin un nou estímul per a l’activitat econòmica i per a la recuperació del paisatge i l’equilibri ambiental.

És clar, vist el que hi ha, vist el que passa, vist com és Vacamorta, deu ser sens dubte el cas que exemplifica la forma com es generen els dubtes i la desconfiança, i s’evidencia l’incompliment de tots els compromisos i la negació de totes les condicions.

Vacamorta fa por i vist de prop tot ell és com un enorme despropòsit. És clar que és difícil de rectificar sobretot si prevalen interessos privats i l’afany de negoci passa per sobre de l’interès col·lectiu i a qualsevol preu.

En aquest  aspecte Vacamorta és un cas més en el desprestigi i la desconfiança de la política de residus del govern de la Generalitat.

Si es tractava de crear confiança ens trobem davant d’un cas perdut, si es volia estimular la solidaritat i la corresponsabilitat s’ha fet de la pitjor manera possible. Avui del futur de Vacamorta no se’n refia ningú. Hi ha pendent una difícil restitució i aquest hauria de ser el compromís de tots. Restituir les coses en un punt del que no s’haurien d’haver desviat mai.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.