Intervenció en el Ple. Debat general sobre l’impuls de la reactivació econòmica i sobre la incidència de l’actuació del Govern en la qualitat dels serveis públics. Primera intervenció de justificació de la petició del debat

Quan vam demanar aquest debat estàvem immersos en una pluja de retallades.

Estàvem convençuts que a cop de tisora i sense alternatives per a la reactivació no hi havia sortida.

Plantejàvem, doncs, un debat crític amb un model i una alternativa per a l’esperança, per a la confiança.

La data d’aquest debat s’ha anat allargant .

I ara els fets ens confirmen més en les nostres raons.

Les retallades continuen. Ara ja no com una pluja. Amb l’anunci sobre l’educació i la sanitat ens acostem a pluges torrencials.

I algú encara podria dir, i l’aigua que baixa.

El tema central és la manca d’horitzó.

La constatació que estem pitjor.

Que no per molt retallar hem redreçat els comptes.

El 2011 s’ha fet tant o més dèficit que el 2010.

I la dimensió de la crisi, de l’atur, de l’estancament convertit en recessió no para de créixer.

S’ha triat un camí injust i un camí equivocat.

La injustícia e situa en el fet que la contenció necessària es vol fer pagar gairebé de forma exclusiva, i universal, a les classes mitjanes i a les classes treballadores.

Els ciutadans hanist com s’aprimaven  dramàticament  les seves expectatives, els seus estalvis, les seves possibilitats de trobar feina.

Els ciutadans han vist retallats els seus drets. La clatellada ha sigut directa, fiscal; en els impostos directes, en els indirectes, en les taxes, en el cost dels serveis. I en l’eliminació dels ajuts de tota mena que en el terreny, per exemple ,del menjador o del transport escolar complementaven les possibilitats d’una família.

I la clatellada ha sigut retributiva, salarial. En el sector públic i en el sector privat. Reduccions voluntàries de salaris, torns i dedicació en les empreses . Retallades de drets, horaris, prestacions i salari en la funció pública.

La pregunta amb sentit realista seria:  Poden pensar els ciutadans que el sacrifici que s’ha demanat ha valgut la pena? Després de més d’un any de retalls albirem un bri  d’esperança a l’horitzó?

La complicitat necessària de la ciutadania en un gran esforç col·lectiu, compartit, per sortir de la crisi, té un camí marcat que n’asseguri l’èxit?

Per la moral col·lectiva, per l’esperit de poble, per un autèntic patriotisme social, caldrien més expectatives que avui no sabem veure.

El problema és justament aquest, abordar la crisi demanant un enorme sacrifici col·lectiu, no correspost.

Queda clar que el camí triat socialitza la càrrega de la cisi i els seus efectes i concentra en canvi els beneficis, les impunitats.

Una primera qüestió, doncs, és el desequilibri entre una política de despesa i una política d’ingressos.

D’acord que a l’horitzó plana la desigualtat injusta dels sistema de finançament, que haurem d’abordar.

Però amb les dades a la mà de la realitat actual, quin sentit té estrènyer les possibilitats de les classes mitjanes i treballadores, les rendes salarials, mantenint la indemnitat de les rendes de capital.

La preservació de privilegis per als que més tenen no es pot mantenir al preu d’amenaçar la cohesió social.

El recordatori, ara, d’un impost de grans fortunes i de l’impost de patrimoni, com el de successions, no poden quedar en una nebulosa. Caldria, al contrari, mantenir el rigor i l’exigència més que la condescendència i l’amnistia fiscal.

Sinó, com poden entendre els ciutadans la crida permanent i reiterada a la solidaritat i el sacrifici si després es renuncia  per la via d’ingressos a la solidaritat plena i a l’equitat del nostre  sistema fiscal?

Però l’altra gran qüestió és l’eficàcia de les retallades. Malgrat l’esforç reiterat les dades principals s’agreugen. L’atur creix. L’horitzó de la reactivació econòmica s’allunya.

L’asfíxia de les famílies ofega també el creixement. Sense creixement, amb caiguda del consum, de la inversió, de la creació d’empreses, no hi ha sortida. Per molt que les mesures d’estalvi ens acostin  a una aproximació d’equilibri pressupostari.

Avui justament sembla clar que la base per a la reactivació cal anar-la a buscar en camps com la formació, la recerca, la innovació, l’exportació, la producció industrial, els sectors agroalimentaris, la biotecnologia, les energies renovables, els serveis a les persones, el turisme i, evidentment, la cultura.

No hi ha gaire secrets. Calen incentius, liquiditat i fiabilitat del sistema financer.

Calen reformes per una banda, ja que on ara es concentren les retallades cal un repartiment més equitatiu dels ingressos i les despeses, i cal emprendre programes que incentivin l’activitat i l’economia productiva.

En contrast amb el que cal realment  i que estaríem en clara disposició de fer des de Catalunya, ens trobem:

Amb una reforma laboral que ens fa perdre competències i recursos; amb una Llei d’estabilitat que ens intervé sense dir-ho; amb una centrifugació dels objectius de dèficit i d’endeutament cap als poders perifèrics; amb una Llei de pressupostos que incompleix lleis orgàniques, i amb l’anunci subreptici de retallades descomunals en els serveis públic bàsics d’educació i sanitat. El  panorama reclama una reacció diferent a la que hem tingut fins ara;  amb mesures que atenguin la necessitat extrema de les famílies en el llindar de la pobresa amb una xarxa d’últim recurs.

Constatem que el panorama  és molt dolent i que el  camí que s’ha traçat per sortir-ne és equivocat; potser si volen podríem dir manifestament insuficient.

S’han reiterat errors per acció i per omissió en les retallades que s’han fet i les que s’anuncien.

En l’ exploració d’ingressos possibles que s’han renunciat.

En la manca de mesures de reactivació.

En la renúncia implícita del diàleg social.

S’han comès també errors en l’intent de buscar culpables més que en la recerca de solucions.

I s’han frustrat expectatives amb aliances que finalment no han donat cap resultat.

Constatada  la situació, reconeguts els errors, alguns dels quals podríem compartir, establerta la necessitat de buscar camins de reactivació.

Creiem que és possible refer el consens.

El camí d’un gran pacte social que acordi els ajustos, que els dimensioni, i que proposi les alternatives per a la reactivació econòmica.

I camins que ens situïn en una perspectiva d’ambició realista en relació amb l’autogovern. Entre  el pragmatisme eixorc (en el contrast amb la realitat) i la fugida endavant, potser és l’hora de buscar una àmplia majoria social que estigui disposada a compartir, alhora, un  model econòmic i social just, equitatiu  i dinàmic i un marc polític de la màxima ambició per a l’autogovern. Que atorgui autoritat i crèdit moral al Govern i a l’autogovern i un horitzó d’esperança al conjunt de la ciutadania.

I una darrera qüestió. Encara que potser sigui fent de necessitat virtut. Agraïm al Govern que amb modèstia, que no abunda, amb discreció, que tampoc abunda,  i d’una manera implícita, per una vegada, ens doni la raó. L’acord d’ahir, que encara no hem analitzat però que proposa uns camins per a la reactivació econòmica és ja un primer resultat positiu que justifica, a l’avançada, l’oportunitat d’aquest debat.

Si voleu veure el video cliqueu aquí.