Col·laboració en el llibre L’aigua a Catalunya: ua perspectiva per als ciutadans. Barcelona, AGBAR, 2005 (pàg. 13-14)

Des de la més remota antiguitat els humans han buscat la proximitat de l’aigua, que és font de vida. Molts assentaments prehistòrics se situen en terrasses fluvials i el mapa de les ciutats del món té, sovint com a referent un curs d’aigua. L’aigua s’ha viscut alhora com una gran oportunitat i com una possible amenaça. S’ha considerat imprescindible, però també ha sigut temuda tant per la seva acció devastadora quan es desborda descontrolada o per la seva capacitat de transmetre les malalties i epidèmies que hem conegut al llarg de la història.

La conducció i la reserva de l’aigua ha estat també una constant imprescindible al llarg dels segles. Els aqüeductes han pres diverses formes, i les sèquies i canals han alimentat una cultura basada en la distribució i utilització de l’aigua fins a fer-ne un marc de referència cultural, jurídic i econòmic. L’administració de l’aigua ha donat lloc a autoritats i tribunals d’arrel molt popular i de constant vinculació amb la terra. Les cultures hidràuliques han correspost a estadis de civilització molt avançats i madurs, on l’ús de l’aigua per al regadiu ha alimentat una geometria d’horts i jardins d’una minuciositat, precisió i bellesa indiscutibles.

La conducció de l’aigua en la qual excel·iren les civilitzacions del Pròxim Orient i també els romans va tenir també un moment brillantíssim a Europa a l’època moderna, quan la construcció de canals va sembrar de nous camins d’aigua el territori per on transitaven les persones i les mercaderies, a l’hora que s’acostava l’aigua als llocs de consumi de demanda garantides bé fos per al consum urbà o bé per al regadiu. Aigua i molins, aigua i energia, també per moldre el blat, per a la fabricació de draps, al servei de la comunitat i administrada des dels comuns per garantir-ne un ús controlat i compartit.

Les fonts, els pous, les mines, les cisternes acreditaren sovint la geografia de cada circumstància, on la proximitat dels rius permetia els pous i on les elevacions del terreny exigia altres formes de recollida i emmagatzematge de l’aigua més elementals i precaris, però construïts amb habilitat i una gran precisió tot recollint fins a la darrera gota.

L’evidència de l’aigua s’ha fet molt patent en uns llocs i menys evident en uns altres. Els grans rius del món interpel·en amb la seva presència eloqüent els llocs i territoris on els rius són de cursos i cabals variables, de poca continuïtat, i d’una dependència total de la climatologia. Els grans rius de veritat fan una sana enveja i ens els mirem amb admiració des de Catalunya, on només l’Ebre té unes dimensions i uns cabals mínimament homologables. Per a la comparació només ens cal pensar en els grans rius francesos, per proximitat, i no arribem ni a situar en el nostre imaginari els rius d’Europa central (el Danubi, per exemple), de Rússia, d’Alemanya, i no diguem ja els grans rius americans africans i asiàtics.

L’abundància aclaparadora de tots aquests relativitza els nostres, però fa més evident el paper i la importància d’una tradició basada en l’aprofitament fins a la darrera gota. Això és el que saberen fer al Ter i al Llobregat els burgesos i industrials a la Catalunya del segle XIX on, primer per moure les màquines de filar i teixir, més tard per moure les turbines arribaren a esprémer del tot uns rius escassos i elementals però tan ben aprofitats que esdevingueren paradigmàtics de les possibilitats i potencialitats de la utilització exhaustiva i intel·igent d’aquests recursos hídrics.

Estem parlant tothora de l’aigua en el seu estat natural en el territori, sense arribar a entrar en la ja ara llarga tradició de la potabilització, distribució i consum de l’aigua de boca en les aglomeracions urbanes. Com tampoc no hem parlat de la forma i criteri de la utilització de l’aigua per a usos agrícoles i totes les possibilitats encara inexplorades d’aquests recursos abocats als canals o les lleres, amb una preocupació insuficient per les variacions de les reserves i les seves oscil·lacions brutals d’un any per altre fins a la ratlla mateix de les situacions d’emergència. En això som, es digui el que es digui, molt poc jueus. La tecnologia israeliana ha fet avenços prodigiosos en matèria de dosificació intel·ligent de l’aigua fins a treure’n el màxim profit i assegurant un mínim i ajustat consum.

Hem viscut segles, en el passat, i dècades, ara, on hem fet una confiança cega a la possibilitat de tenir i trobar aigua, com si no fos un bé escàs i com si fos un producte en estat de generació permanent. La realitat, però, ens ha acostat en els darrers anys a situacions límit amb unes reserves prop de mínims, uns aqüífers també molt baixos i el risc evident d’impacte en el paisatge i en la vida de les persones.

La sensibilització davant el problema ens acosta a una visió dramàtica i poètica de la realitat. Quan plou o neva quedem sovint corpresos i emocionats i ens deixem endur per una nostàlgia del passat i pels comentaris sobre una climatologia que sempre a mesura que hem cregut hem cregut més abundant, generosa i crua en el passat que ara. Hem reiterat l’afirmació segons la qual abans plovia més que ara, abans nevava més que ara i abans feia més fred que ara.

El cert és, però, es miri com es miri, que ara som més persones que mai, consumim més que mai i hem adoptat uns costums on l’aigua ha esdevingut imprescindible en una proporció sense precedents. És en aquest context que hem de recuperar la vella capacitat dels nostres avantpassats per canalitzar, recollir, reservar, conduir, emmagatzemar i distribuir l’aigua. Si hem après del passat que no es podia deixar perdre ni una gota, ha arribat l’hora d’activar els mecanismes per no perdre ni u na gota.

La serena contemplació de l’aigua ens acosta de nou a un punt àlgid de civilització on la mateixa làmina d’aigua, d’un riu, d’un estany, d’una bassa, d’un canal ens desvetlla emocions diverses i ens acosta a paradigmes de generació de riquesa moral i material que ens són imprescindibles i que no podem malbaratar. La realitat complexa de l’aigua ens acosta ara a un nou concepte de les reserves hídriques i, sobretot, a una nova metodologia per a conservar-les, potenciar-les i optimitzar-ne l’aprofitament per a la col·lectivitat.