Diari de Girona

Fa poc que l’Institut d’Estudis Catalans ha publicat un llibre, L’ànima de la Generalitat, coordinat per la professora Eva Serra. El llibre tracta de les llistes de les persones elegibles per formar part de la Generalitat des de finals del segle XV fins a 1714. El mètode, força habitual i amb precedents històrics, era la insaculació i l’extracció, a sort, d’entre els insaculats. Era un mecanisme per garantir més netedat en el procés i evitar la col·lusió d’interessos.

El més important d’aquesta aportació és la relació nominal de totes les persones que tenien la condició d’elegibles en una societat estructurada per estaments i vinculada als grups socials que, per “braços”, tenien dret a representació a les Corts. En definitiva, les estructures institucionals no són res si no és amb relació a les persones. Les persones són l’ànima de tot i donen vida a les institucions.

Sempre he pensat que les ciutats tenen cos i ànima. Que el cos tot sol perd tot interès. Que els carrers i les places, els monuments i les pedres, les cases i els palaus, buits de gent perden el seu sentit. Una ciutat buida és una ciutat fantasma. Sovint he demanat a grups de gent, a qui explicava la ciutat, que tractessin d’imaginar-se una ciutat abandonada per les persones. L’exercici no és gens difícil i porta immediatament a la idea d’un espai sense ànima. Sense la vida que anima l’espai urbà. La síntesi entre les persones i l’espai urbà és la conjunció del cos i de l’ànima de la ciutat. Un cos que no existiria si no hagués rebut l’impuls successiu de les generacions que li han atorgat una determinada dimensió social, cultural, física, animada. La ciutat construïda és cosa dels homes i les dones, i el resultat és un espai de convivència i solidaritat o un espai jerarquitzat i de segregació. L’espai urbà, la jerarquització dels edificis, tradueix una determinada estructura social i ens transmet una visió de la ciutat més democràtica (igualitària, si voleu) o jeràrquica i desigual. La integració suma, la segregació discrimina. La cohesió social ha de tenir, també, una expressió territorial i urbana, ha d’expressar, amb les xarxes, el model de ciutat que s’ha definit i volgut i que hem rebut per acumulació selectiva.

L’ànima de la ciutat –de les ciutats- són, i han estat sempre, les persones. El pòsit de les generacions, l’herència acumulada, la tria del temps. I aquest pòsit i aquesta tria no és mai neutra. I el resultat tampoc. D’aquí que adquireixi una gran importància l’acció pública, el determini de la política, les accions orientades a construir una idea, una expectativa, a definir un horitzó. Els programes, els projectes, els plans defineixen el marc d’una actuació i determinen les claus d’un futur en permanent construcció. Hi ha ciutats que traspuen una idea, una directriu, un objectiu, com hi ha ciutats que es perden en el marasme del desconcert i la desolació per manca, justament, d’aquesta idea inspiradora. L’evocació estrictament material de la ciutat, el progrés mesurat només amb paràmetres físics, expressa sempre pobresa d’arguments i manca d’idees.

L’anècdota, l’eslògan, la superficialitat, les aparences amaguen, sovint, les impotències o les incompetències. La densitat, la intensitat, la humanitat de les propostes expressen el sentit profund de la ciutat i l’exploració de la seva ànima per tal de donar resposta a les expectatives col·lectives i comunitàries de tota la ciutadania.

Aquests dies he mirat i admirat la meva,  i moltes altres ciutats. He vist Girona desbordant de visitants. He compartit l’eufòria dels dies àlgids de Girona Temps de Flors. I en plena efervescència de les flors he sentit un punt de nostàlgia i admiració per Iolanda Bustos, que ha culminat la seva experiència gironina, sempre amarada de flors, amb un menú de flors. La Calèndula se’n va i deixa una mica orfe l’Eixample de la ciutat. Que marxi la Iolanda és un fet natural i inevitable, però se’n va un tros d’ànima que havia teixit llaços amb una ciutat nova i renovada. Feliç viatge a Regencós i esperem que noves energies i noves propostes cobreixin el buit que ara sentim. I que l’èxit acompanyi la Iolanda i tota la seva família. Aquests dies han tancat més locals. Just abans de les flors va tancar Can Lloret, a la plaça de la Independència, una casa de menjars de tota la vida, i l’endemà mateix de la setmana de les flors, a la pujada del pont de Pedra, tancava La Vienesa i deixava una façana magnífica i un local entranyable buit d’activitat. L’ànima de la ciutat són les botigues obertes, el comerç que es renova, la indústria que genera ocupació i crea riquesa. Els vidres pintats, les persianes abaixades, són símptomes preocupants, és una part de l’ànima de la ciutat que tanca els ulls una estona. El just equilibri entre els lloguers que demanen els propietaris i les ganes de fer coses de la gent emprenedora haurien de convertir-se en un cercle màgic, que assegurés la permanent renovació de l’activitat comercial. La geografia dels locals tancats als barris de la ciutat és la geografia d’una ciutat que batega per dessota l’eufòria desbordant d’aquests dies, i és una geografia que reclama l’atenció preferent de les polítiques públiques. De la mateixa manera que en una ciutat de poca tradició industrial l’ampliació de la Nestlé, i les noves inversions que fa, és una benedicció i, en canvi, estenent la mirada a l’àrea urbana són motiu de preocupació el tancament de la Torras o el concurs de creditors de Gas-Gas. Hem de mirar la indústria i hem de vetllar per assegurar un teixit industrial bàsic, seguint l’exemple d’indústries exemplars que avui lideren els seus respectius sectors en els mercats internacionals.

La vida i la felicitat de les persones, el treball i les oportunitats, la cohesió social, el progrés del comerç i de la indústria, l’educació i la cultura, el model de ciutat que volem en el país que volem, tot junt defineix, en el dia a dia, l’ànima de la ciutat. Perquè una ciutat sense ànima és una ciutat sense vida.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.