Diari de Girona

Quan en Lluís Bonaventura va obrir l’Arc jo tenia nou anys. Ara en fa cinquanta. Cinc dècades és un període prou llarg per abordar amb voluntat de celebració festiva i de commemoració retrospectiva la vida d’un establiment que ha esdevingut un referent d’una etapa llarga de la vida de la ciutat.

De fet, en Lluís que feia de guia turístic a la Catedral i que sabia prou del món per adonar-se de les potencialitats de l’entorn monumental de la ciutat va prendre una decisió sàvia i encertada. Sabia que a les ciutats europees, en els entorns monumentals, hi bullia la vida i que a les grans places del món, els bars hi eren un element quasi consubstancial. En Lluís es va decidir a obrir les portes d’un bar en un desert; un desert ambiental. Va aplicar una intuïció genial i va decidir que ell volia tenir un bar “amb una Catedral al pati”. El pati era la plaça de la Catedral, pati real, com he explicat diverses vegades, de l’Institut del carrer de la Força i punt de trobada dels alumnes de les dues escoles femenines de la plaça, el Cor de Maria a la banda nord i les Escolàpies a la banda sud. El conjunt de nenes uniformades a la porta de l’Arc, que il·lustren el pòster editat per aquest cinquantenari en una fotografia de Jordi Soler, és la molt genuïna expressió del bullici diari de la plaça a les hores d’entrada i de sortida dels tres establiments docents. Però acabades les classes, la plaça esdevenia un desert trencat monòtonament per poca gent que enfilava Sobreportes, pels canonges de la Catedral, a vegades pels seminaristes i finalment de nits només gairebé pels pocs habituals clients de l’Arc.

L’Arc tenia, així, dues vides, o potser tres. La del bar de dia, la del bar de nit i la vida dels caps de setmana i especialment els diumenges al capvespre, on l’escalf intimista del bar era un atractiu plausible en una ciutat avorrida.

En Lluís conduïa el bar amb autoritat discrecional, sempre segons les circumstàncies i els clients, en un exercici permanent d’equilibri entre la màxima llibertat que ell desitjava i els marges de maniobra que les autoritats de la ciutat establien. És en aquest marc que el bar esdevé un emblema alternatiu, un punt de trobada d’artistes, intel•lectuals, bohemis i gent diversa, i dels estudiants universitaris els caps de setmana .

Cada generació ha de poder aportar el seu contingent de clients més assidus o esporàdics a una nòmina de fixos que segons les hores anava canviant fins a culminar amb la inevitable passada de l’Arnau, el “sereno” per antonomàsia, i de les senyores del barri que hi passaven a fer escadusserament una darrera copa abans de retirar-se.

L’espai més càlid, de tertúlia permanent, de conversa continua i imparable, implacable també era l’espai entre els tamborets de la barra i la gran biga de fusta enorme que feia les funcions de seient funcional per establir una mena de passadís, en el qual s’establia un diàleg obert entre en Lluís darrere la barra, els clients de la barra, sovint girats d’esquena a en Lluís, i els clients assegut a la biga.

Aquí hi van fer hores i hores i hores en Manolo Requena, en Jordi Soler, la Glòria Steegman, el padre Damián, en Jordi Tortòs, en Pius Pujadas, l’Enric Ansesa, en Jaume Faixó, en Lluís M. de Puig, de la meva generació en Quico Viader i més gent molt diversa que amb prou feines s’escoltava la música, sempre suggerent i innovadora, que buscava en Lluís en les diverses emissores o alguna de les al•locucions de les emissores que, instal·lades fora d’Espanya, emetien clandestinament per combatre el franquisme. Agafats a un snow balls repassaven els esdeveniments o deixaven lliscar amb lentitud les hores arrossegades com el dia i la ciutat. La policia i les autoritats, la moral ciutadana, va marcar amb fama sota sospita l’establiment, i de joves molts no gosàvem ni entrar-hi, mentre ja adolescents i estudiants a Barcelona el vam convertir en un punt de referència i una cita obligada per retrobar el fil de la ciutat un cop passada la setmana atrafegada a la gran ciutat. L’Arc esdevenia així un pelegrinatge laic i un punt d’obligada referència per a recollir informació del pols de la ciutat, fet que va portar a desvetllar un cert interès de la policia que era sempre reconeguda i no sempre ben tractada si les seves intencions anaven gaire més enllà d’una copa simple a la barra per donar un cop d’ull.

L’any 1979, quan vaig ser elegit alcalde per primera vegada, vaig recordar com més d’una vegada en Lluís m’havia comentat que mai no se’n havia sortit, degut a un fals pudor reverencial pel monumentalisme, de posar una terrassa a la plaça de la Catedral. Als meus trenta un anys havia vist algun país europeu i havia mitificat els centres històrics d’Itàlia, més acostumats que nosaltres a tractar de tu a tu els monuments seculars i mil·lenaris. Sabia que el món era ple de places i placetes, amb cadires, taules i ombrel·les per seure i gaudir d’un refresc i de la vida de la ciutat al peu o al costat dels monuments més emblemàtics.

Però Girona era una ciutat on les Ballesteries era de doble direcció, el carrer Emili Grahit no existia, Vista Alegre era un descampat mig en runes, i el Parc Central una barrera infranquejable, fressada de caminets alternatius, entre Sant Narcís i Girona i on més enllà de la plaça de Sant Agustí no hi havia terrasses de bars. Era una ciutat de poca vida, més de portes endins que de portes enfora, amb la respiració continguda i sempre amb l’expressió d’una frase a mig dir, empassant-se les paraules. Em vaig proposar trencar el tabú i obrir una via, una més, que aportés al barri vell de la ciutat la vida que una autoritat mal plantejada li negava sistemàticament en una carrera desordenada per convertir-lo en un parc temàtic d’estètica més “mesetària” que mediterrània.

En Lluís fa cinquanta anys va tenir la intuïció genial de posar allò que calia, i ho va fer a risc de fer la travessia del desert. I ara ampliat, consolidat, obert, actiu, l’Arc ha perdut potser aquell punt de misteri entranyable, de calidesa íntima de les llargues nits de l’hivern, de bafs densíssims i de bufandes gruixudes en el gèlid pas de Sobreportes, i ha esdevingut més un servei imprescindible a la plaça de la Catedral, ara ja molt ben acompanyat per molts establiments i terrasses a la plaça de sant Feliu, a la del Correu Vell i a tants altres indrets de la ciutat, on finalment, l’esperit crític i cívic de l’Arc ha prevalgut per damunt de les inèrcies resistents.

Cada generació haurà de refer la seva història i el guió l’han de posar aquells que tenen els fils d’aquests cinquanta anys i estan en disposició d’arrenglerar-los i fer-nos-en recordatori.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.

(Aquest article forma part del recull Noves vides amb nom. Girona, CCG Edicions, 2011. pàg. 123-126)