Diari de Girona

Aquest estiu m’han vingut a veure en Francesc Camps, alcalde de Celrà i president del consorci Alba-Ter, la Mei Ferrer, regidora de Bescanó i vocal del consorci i en Pere Prat, alcalde de Manlleu. És una visita que m’ha produït una gran alegria i la satisfacció de veure com el conjunt dels municipis del curs del Ter han fet d’aquest riu un objecte d’atenció preferent i un motiu de polítiques conjuntes i compartides. Em van portar un regal preciós, l’Atles ambiental i patrimonial del riu Ter, editat enguany pel Consorci Alba-Ter i la Fundació Agbar. El contingut ha comptat amb la col·laboració preferent de la Universitat de Girona i de les universitats de Vic i Barcelona, de la mateixa fundació Agbar i de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

L’Atles és una invitació sistemàtica a deixar-se seduir pel riu i una aproximació a l’estat de coses, amb els motius de satisfacció i els motius de preocupació.

En el millor estil d’estudis ja existents sobre el Fluvià, el Loira, el Po o el Tíber ens podem submergir en un recorregut apassionant des d’Ull de Ter fins a la Gola.

El darrer capítol ens acosta a la “Cartografia del patrimoni cultural vinculat a l’aigua” i enllaça amb el contingut sobre els assentaments urbans i humans que es dibuixa en el primer capítol. Tota la sedimentació cultural acumulada és la història del poblament i la història dels aprofitaments. L’aigua motor de vida, d’activitat i de riquesa ha concentrat secularment tota mena d’activitats articulades a banda i banda de la llera del Ter. Amb una herència fabril, agrària, arquitectònica i d’obres d’enginyeria. Ponts per a connectar poblacions i facilitar moviments, fàbriques o colònies industrials per aprofitar fins a la darrera gota de l’aigua d’un riu petit però ben aprofitat, molins, rescloses, preses, canals, sèquies per al regadiu, la mòlta, la fabricació de draps. Instal•lacions per a l’aprofitament energètic hidràulic. Tot ara en un rosari d’instal•lacions d’arrel romana, medieval o contemporània en un estat variable de conservació, rehabilitació o recuperació, signe dels temps, les modes, les necessitats, els recorreguts econòmics i productius i de la sensibilitat col•lectiva per a guardar-hi i atorgar-li un sentit patrimonial indiscutible. La història dels assentaments humans i de les instal•lacions de producció i aprofitament hidràulic és la peça central que acredita l’acumulació de generacions i herències al llarg dels temps. Però l’acció de la col•lectivitat marca també amb una empremta especial la vigència, el vigor i la puixança del riu en el seu estat natural. L’estat de l’aigua, l’àmbit del riu, la llera, les vores, la vegetació de ribera, l’hàbitat natural i la seva transformació.

L’Atles identifica els factors de risc, el perill de degradació o les condicions de regeneració
El riu discorre com una font de vida, compromesa per una sobreexplotació, i indispensable per a la definició d’un futur raonable, equilibrat, atractiu. Les fonts de l’Atles ens condueixen pels camins necessaris de la intervenció pública integral i la recuperació dels valors intrínsecs adaptats a les característiques de la societat contemporània. El futur del riu i de les ciutats és ara de cara al riu, no d’esquena al riu. La nostra societat actual reclama un gir radical en la percepció i anàlisi del paper dels rius. Ja no hi ha marge per a una visió merament utilitària en un sentit primari i materialista que portada a les seves últimes conseqüències conté la llavor de la pròpia autodestrucció. El riu ha perdut de fa temps la seva simple consideració de desguàs i font. Ara ens correspon un compromís més radical amb l’equilibri hidràulic, paisatgístic i econòmic. Qualsevol acció pot ser de risc si no porta aparellades les seves polítiques compensatòries i d’adequació a un sentit patrimonial integral del riu que ens exigeix de tractar-lo amb la cura que ens reclama després de molt temps d’incúria.

La geografia i la cartografia de les àrees recuperables, de les no recuperables, de les que estan protegides i de les que no ho estan, de les que es regeneren espontàniament i de les que requereixen de l’acció pública per a la seva recuperació, ens assenyalen el punt de fricció i de debat entre les necessitats objectives del riu i la discrecionalitat del creixement. És justament aquí on les polítiques actives de tots els ajuntaments aplegats en el Consorci ha començat a donar resultats plausibles i tangibles que auguren un futur esplèndid d’aquí no gaire.

Estic convençut que aquest Atles és més penyora per al futur, que mut testimoni del passat. Així ho acrediten totes les energies compartides que hi ha al darrere.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.