Presentació de l’Activitat 2003. Barcelona, ATM,  2004

El transport públic viu ara moments transcendentals. És, sense cap mena de dubte, la principal aposta per la mobilitat i ha de ser la màxima garantia de solucions eficients i durables.

A l’ATM seuen a la mateixa taula el Govern de Catalunya, els governs locals i les empreses públiques de transport de viatgers. És una gran oportunitat.

Tenim l’ocasió immillorable de compartir l’”autoritat” concertada que agrupem i que hem d’exercir. I reclamem el reconeixement de la prioritat d’una tasca que es situa cada cop més al primer nivell dels serveis públics que la ciutadania espera que responguin a les expectatives raonables d’una administració al servei del progrés igualitari.

Afrontem el repte de superar el risc de col·lapse de l’àmbit de la nostra actuació. I ho hem de fer amb més recursos i amb més mitjans. Més diners per a més serveis, serveis nous i més diners per a un manteniment digne. Dues exigències complementàries que omplen l’argument de l’any que tanca i sobretot encaren l’any que obre aquesta Memòria.

La qüestió clau és saber si sabrem tenir el sentit de l’oportunitat i de l’anticipació. Si les solucions que arbitrem seran canvis en profunditat, d’escala, i no simples pedaços a una situació d’emergència.

D’aquí que els pilars de la nostra actuació, el contracte-programa i el Pla director d’infraestructures, esdevenen guia imprescindible per a posar el crit d’alerta, de present i de futur, en la insuficiència dels recursos que caldria anar posant a contribució per a fer possible un horitzó de mobilitat desitjable i esperançador.

En el context d’un debat obert i sectorial sobre els dèficits del finançament dels serveis públics, l’ATM reclama l’atenció sobre un debat més obert, global, no restringit a àmbits, sinó situat  en el terreny de les necessitats universals compartides per la ciutadania. És clar que la salut i l’educació tenen un component menys anònim, més humà, però algú sabria negar al transport públic la rellevància d’un servei de necessitat creixent per reduir i acotar el transport privat i afavorir l’oferta i la demanda de transport públic?

Algú creu que és possible el creixement exponencial dels sistemes de transport individuals i privats, sense posar en risc la viabilitat del conjunt del sistema de vida que volem?

Potser la dimensió exacta del llindar crític de la mobilitat acabi sent l’autèntic i quasi únic termòmetre de la sostenibilitat. Vet aquí la dimensió de la tasca que ens espera.