Diari de Girona

Fa cinc anys, en una felicitació de Nadal de 2001, vaig escriure “Canviarà la fesomia de la Devesa, i els grans finestrals de l’Auditori obriran un diàleg fecund amb l’escalinata del Pavelló de Fontajau. I el Ter presidirà tranquil, humà i urbà, aquest nou paisatge de bona arquitectura i vegetació renovada. El pont esdevindrà un mirador privilegiat i la passera, el nervi bàsic d’un circuit a peu d’una qualitat sense precedent”.

En aquell moment podia sonar il•lusori, utòpic, fer volar coloms. Podia semblar la definició idíl•lica d’una realitat virtual. Ja no. Ara, és una realitat potent, física, tangible. Ja fa alguns dies que els gironins i les gironines s’han pogut fer seu aquest equipament que per a la majoria eren només alguns titulars de diaris. Com canvien les coses quan esdevenen allò pel que van ser concebudes i projectades. Ja no hi valen elucubracions de cap mena sobre els episodis de recorregut en la construcció i el finançament. Ara es dibuixa, amb una contundència exemplar, la presència de les institucions en una col·laboració econòmica que no ofereix cap dubte. La ciutat hi guanya en tots els sentits. Hi guanya un equipament que ha costat 18 milions d’euros i que al municipi n’hi ha costat 6. Els altres dotze els han aportat l’administració de l’Estat (6) i la Generalitat i la Diputació (3 i 3, arrodonint).

Hi guanya un equipament cultural, cívic i econòmic. Un local polivalent. Un valor afegit al costat del Palau de Fires. Dos edificis, de dues èpoques, units ara per un pont, autèntic cordó umbilical d’una necessària complementarietat. Ja no serà possible el lament d’oportunitats perdudes per manca d’un equipament d’aquestes característiques. A partir d’ara l’única qüestió serà buscar les oportunitats. Quina diferència d’òptica. Ja no hi ha victimisme possible. Només és possible un activisme agosarat, de captació d’activitats de tota mena. La programació i la planificació dels esdeveniments seran la peça clau a partir d’ara. És el moment de fer un aprenentatge ràpid de totes les possibilitats del nou edifici. Mereix una autèntica exploració i el descobriment de l’eficaç separació del bloc administratiu, del bloc de serveis i del bloc de cara al públic tots amb circulacions diferenciades i segregables. Ara és el moment de saber molt ràpidament que l’Auditori no és només una única gran sala. Són tres sales, i deu més preparades per a reunions, convencions, classes, xerrades, cursets…Concerts i actuacions seran sens dubte la imatge de marca més rellevant, però a les sales de l’Auditori ressonaran també doctes discursos dedicats a la ciència, a la política, a la cultura, a l’empresa, als negocis, a la distribució, al paisatge.

Hi guanya també, com anunciàvem pel Nadal de fa cinc anys, un edifici emblemàtic, de catàleg, en un entorn preparat per recordar-nos sempre més l’empremta de la planificació, el disseny i la integració de l’arquitectura en un paisatge determinat. El Palau de Fires de Llistosella i Montsalvatge, autors també del Pla Especial de la Devesa i del sistema d’accessos al seu entorn, el pont de Fontajau de l’enyorat Fernández Ordóñez, el pavelló de Fontajau de Bonell i Gil són digníssims antecedents de tendències diverses del nou Auditori . En un entorn, com el del parc de les ribes del Ter, on Español i Hereu van dibuixar una passera elegant i un parc elemental, eficaç, clar, una autèntica platja de verd. Ara hi sumem una obra nova dels gironins Joan Tarrús, Jordi Bosch Genover i Manel Bosch Aragó. Professionals acreditats que tenen ja obra a la ciutat (la restauració de la Mercè, per exemple, o el convent de Sant Domènec) i que s’han guanyat un prestigi general a tot Catalunya amb molta obra en edificis públic i privats. Vull subratllar el lligam entre tot aquest conjunt d’obres d’arquitectura i enginyeria, perquè si ara establim comparacions ho hem de fer sabent quin és l’origen històric de cadascuna i apel•lant al context cultural de cada moment. De fet comença a ser un compendi d’arquitectura contemporània, al qual s’hi haurà d’afegir necessàriament el nou edifici de l’Audiència, que haurà d’excel•lir encara més. Vull recordar que el Pla Especial de la Devesa no solament empara, sinó que preveia aquest nucli d’edificacions com un dels motors per a fer de la gran “platanada” un parc més urbà.

L’amable textura de la fusta del maple, els volums alats i punxeguts del front del riu, les grans vidrieres d’un hall de qualitats i llum sorprenents, adquireixen de nit des del pont amb l’Auditori il·luminat, un càlid recordatori de la vida cultural que es pot desgranar en aquest edifici nou .I això ja és el que han començat a fer milers de gironins, i de nens i nenes, estrenant l’Auditori, col·lectivitzant-lo, fins i tot abans dels fastos de la inauguració oficial.

Confesso un punt d’emoció personal, una frisança, un punt d’esgarrifança i m’imagino, intueixo i percebo tota la càrrega emocional per a l’Anna Pagans i tot el consistori. Però el que em commou de veritat és pensar en tots els gironins i gironines que passejaran l’orgull d’un equipament de primer nivell i que explicaran que l’han inaugurat amb les seves cantates.

Si voleu veure l’article editat cliqueu aquí.