El Punt Avui

La crisi econòmica té unes dimensions i unes ramificacions molt profundes. És global i és local, és financera i és de model i sectors econòmics, és de durada i horitzons imprevisibles i té unes causes ben conegudes i unes conseqüències massa sovint dramàtiques.

En el terreny de les causes, sovint acompanyades d’imprevisió, les diagnosis són abundants i sovint precises. En el terreny de les conseqüències tampoc no és difícil de descriure un món en canvi, un model productiu en un final d’etapa i una espiral d’atur, de desconfiança i pèrdua de capacitat de reacció. Ningú, però, no ha encertat encara en la formulació de propostes consistents i creïbles per sortir-ne. Les receptes són d’una rigidesa extrema, sovint són dictades pels mateixos responsables d’algunes de les polítiques que ens hi han abocat, i la seva aplicació extrema, de moment, no ha donat els resultats que hom n’esperava.

Més aviat sembla com si per a les economies més fràgils i vulnerables les rigideses de l’ortodòxia del dèficit ens portin a un empitjorament creixent de la situació econòmica, a una extrema dificultat per a crear ocupació, a una destrucció massiva de llocs de treball, a una caiguda vertiginosa del consum. No només això, sinó que hi hem d’afegir pèrdua de drets, socials i humans, pèrdua de qualitat de vida i de prestacions dels serveis públics, pèrdua creixent de la cohesió social, retrocés de la percepció de seguretat, increment de les situacions de conflicte i dels brots de violència.

Els prescriptors de la política del dèficit zero apunten a la necessitat estricta amb caràcter previ d’assolir la màxima disciplina pressupostària com a condició per a crear les condicions per a la recuperació. Passa, però, que de moment hem passat de l’estancament a la recessió i que les fórmules que s’apliquen no arriben a sacsejar l’activitat i no provoquen cap símptoma de reactivació.

Ben al contrari. L’efecte de l’espiral de les retallades, la seva extensió i amplitud, l’univers social dels afectats, la socialització dels retalls i la concentració dels beneficis, el contrast entre les ‘apretades’ successives a les economies de les rendes salarials, la gent que cobra un sou, i les exempcions i les amnisties fiscals als que més guanyen i que fins ara han defraudat el fisc generen una crisi de valors i de confiança d’unes dimensions descomunals.

Tant és així que aquesta espiral és com un remolí, com un xuclador, que s’ho empassa tot i aprofundeix i agreuja les dificultats. Gràficament és com l’aigua que s’escola i fa remolí, o com els xucladors al mar i les gorgues dels rius, o com l’efecte devastador dels tifons que ho succionen tot i ho destrueixen. Cauen els sous, cauen els serveis, cauen les prestacions, cau l’ocupació, cau el consum, cauen els ingressos. Cap marge per a la reactivació, ni tan sols cap marge per la reducció real del dèficit. Al contrari. La pèrdua d’activitat i la caiguda dels ingressos acaba sent superior als retalls pressupostaris aplicats en el sector públic i es generen nous dèficits. El panorama és diabòlic i mancat d’esperança.

Ningú no dubta que l’austeritat, que ha sigut sempre un valor de la societat i de l’economia de Catalunya, és avui no només un valor sinó un actiu imprescindible. Ningú no dubta de la necessitat de la contenció i del rigor pressupostari, com ningú no dubta que en l’actual cicle no es pot mantenir una política d’endeutament creixent per tal de continuar assegurant la inversió. Que cal un aplanament de les corbes del deute, que cal un compàs d’espera, que cal extremar les cauteles i les prioritats.

Però la majoria dels experts tampoc no dubten que amb les retallades indiscriminades i universals, amb l’increment de les obligacions i la pèrdua de drets, no n’hi ha prou per sortir de la crisi. Fins i tot queda clar que la reiteració d’aquest mètode és contraproduent. Que retallar sobre el que ja s’ha retallat té efectes devastadors. I que intentar com ho intenta ara el Govern d’Espanya, retallar per dalt el que ja s’ha retallat diverses vegades per baix és percebut com un maltractament més que com una necessitat per part dels ciutadans que es consideren més agredits que no pas ben tractats.

A les polítiques d’austeritat i contenció els calen les equivalents mesures i propostes de reactivació i dinamització de l’economia, el crèdit, els incentius, els estímuls que sumin creació de riquesa i recuperació dels ingressos i de la confiança. Recuperació de valors i recuperació de l’instint democràtic de la ciutadania perquè pot arribar a percebre que l’interès col·lectiu preval per damunt de l’interès individual.

La setmana passada es va fer al Parlament de Catalunya un debat que pretenia tractar de totes aquestes qüestions. Un debat que, en bona mesura, va ser menystingut per part del Govern i que va intentar crear el marc necessari d’un punt d’acord i equilibri entre les polítiques de contenció des de l’equitat i de reactivació des de l’ estímul actiu a l’activitat productiva. L’equació es plantejava clara; contenció i reformes, austeritat i reactivació, rigor i confiança. Mecanismes actius a favor de l’equitat i la cohesió social, garanties per a combatre la pobresa i l’exclusió com a primer antídot davant de la radicalització de la conflictivitat social i també com a condició necessària per a sortir de la crisi en uns termes de complicitat social compartida.

Encara no han passat cinc dies que el Govern ja s’apressa a posar pressió a les institucions democràtiques dient que no pensa complir els acords dels Parlament, alguns votats per tots,  perquè comporten un increment de despesa. Esclar, per això també es proposaven mesures per incrementar els ingressos i es feia amb una voluntat clara de fer creïble el debat i alhora garantir que el model que es triava a Catalunya per sortir-ne volia escapar del nefast efecte xuclador.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.