Diari de Girona

Dilluns passat la casulla morada del Bisbe Carles Soler i les estoles dels preveres concelebrants donaven a la litúrgia de la Catedral un punt de gravetat. A dos quarts de vuit del vespre un raig penetrant del sol ponent, matisat per la rosassa s’estenia pels arcs del trifori i l’arrencada de l’absis i el presbiteri. Un instant màgic de llum daurada que diluïa els potents focus elèctrics que acabarien dominant la Catedral instants més tard en el tombant del sol i del dia. Per uns minuts, mossèn Pèlach, el bisbe Pèlach d’Abancay tornava a la seva església diocesana que en la comunió variada dels presbíters i els fidels li retia un darrer homenatge.
Quan mossèn Pèlach va marxar al Perú jo tenia nou anys. No sabria comptar quantes cullerades de sopa, o quantes forquilles de verdura he menjat a la intenció dels “indis” de mossèn Pèlach. Infants reticents a menjar segons què que no ens agradava, érem convidats al sacrifici de menjar ara una cullerada per al pare, ara una per a la mare, ara una per als avis, i una altra tot fent l’avió pels “indis de mossèn Pèlach”. És un record viu meu i de tots els meus germans i germanes que hem reviscut aquests dies.

Però el record màxim, el testimoni més viu, és reviure les lectures a la vora del foc de les cartes de mossèn Pèlach, una mena d’epístola als cristians de Girona que de forma intermitent apareixia a les cases dels “amics d’Abancay” en còpies ciclostilades que esdevenien als nostres ulls d’infants i preadolescents un relat fantàstic, un llibre ple d’aventures, el descobriment d’un món nou. Preníem així consciència d’altres civilitzacions, d’altres cultures, d’altres paisatges, d’una església diferent que havia d’arribar als fidels per la via de les qüestions més elementals i peremptòries. Els grans recorreguts a cavall i a peu per senders estrets i difícils, per tarteres impracticables, vorejant penya-segats i precipicis, ascendint a alçades insòlites per les dimensions de les nostres muntanyes, fent dels tres mil la norma molt més que l’excepció. El relat del bisbe Pèlach era sempre viu i transmetia la idea d’una església en construcció, física i espiritual alhora. L’adopció d’espais elementals, les primeres parets modestes, els primers menjadors, els primers catecismes, les primeres cures obrien camí des d’un llenguatge molt bàsic a la idea de la construcció des de baix i des del no-res. Passàvem, així, sense solució de continuïtat en els somnis reals del bisbe d’una sala de cures modesta i elemental a la concepció d’un hospital, d’uns bancs arrenglerats a cel obert a la concepció d’una escola, d’una aula precària a la definició d’un seminari. El sentit missioner es transformava imperativament per la via dels fets en una escola de supervivència, en un aprenentatge per al desenvolupament a la definició de les eines per sortir de la pobresa, a la força transformadora de l’educació i de la cultura. Si la fe mou muntanyes, al Perú i enmig de les muntanyes, la fe es barrejava indestriablement amb el desvetllament i el descobriment de civilitzacions dominades i adormides que havien caigut en la desesperació conformada. Les cartes de mossèn Pèlach tenien evidentment un relat missioner, construït des de la fe i buscant rescatar per al cristianisme les velles civilitzacions. Però indestriablement s’hi barrejava un discurs de confiança en el futur, de creació d’oportunitats, de formulació de serveis bàsics, de resposta a les necessitats més elementals relacionades amb la supervivència diària. No sé quantes epístoles va fer i tampoc no sé si es conserven totes, però en el meu sorral dels records, com diria cantant Lluís Llach, tinc la viva impressió que aplegades ara, juntes, esdevindrien un relat apassionant, un testimoni viu, una mostra de les transformacions laborioses d’una terra. Memòria viva d’un país rescatat de l’oblit. M’agradaria tornar-les a llegir, refrescar aquest instint que me les recorda com autèntics relats de novel•la tocats d’un realisme apassionant.

Portat al Perú quan tot just acabava de començar a Girona les seves responsabilitats com a President de la Comissió diocesana per als immigrants, quan tot just aquesta comissió acabava de constituir i definir els objectius socials per a l’habitatge a través del Patronat de la Santa Creu de la Selva, semblava com si cridat per la pobresa dels Andes hi traslladés amb més urgència les prioritats socials, les respostes morals i materials, que a Girona mateix havia descobert que reclamaven resposta. A milers de quilòmetres de distància s’establia, així, un parentiu entre les accions que l’Església descobria que havia d’emprendre per viure en el món i per no situar-se fora del món. Dilluns, l’Església de Girona recuperava uns instants el seu capellà missioner que tornava a la comunitat que el va veure néixer. Acollit per la seva església diocesana de formació i d’origen, recuperat temporalment i permanent, en la solemnitat de la litúrgia de la Catedral, les opcions personals de mossèn Pèlach van passar de puntetes en alguna de les peticions llegides pel seu nebot Quico Pèlach, i vam retrobar-nos plegats fent reconeixement de les seves opcions pastorals i de la seva dedicació als pobres, als “indis” d’Abancay.

Després de dècades lluny d’aquí, recordat per les seves dues diòcesis, el cos de mossèn Pèlach reposa al Perú, a Abancay, prop dels seus més seus. És ara pols de Girona als Andes, una terra vella per una nova terra.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2764_4_211704__Opinio-cartes-mossen-Pelach