Diari de Girona

Demà potser sobre la gespa humida dels entorns de Vista Alegre brotarà l’emoció compartida del goig per la paraula dita i escrita. Més que això, brollarà carregada d’humanitat tota la tendresa dels afectes compartits i acumulats. Coneixerem de primera mà el text de les Homilies de Medinyà, de Modest Prats, que acaba d’editar l’editorial Empúries sota l’impuls de Xavier Folch i la tria i la cura de Salomó Marquès.

He anat un moment a les Homilies d’Organyà, en l’edició que l’editorial Barcino (“Els Nostres Clàssics”), va fer el 2001 a cura d’ Amadeu – J. Soberanas, Andreu Rossinyol i Armand Puig. Constato que separen uns vuit-cents anys els dos aplecs d’homilies. Les d’Organyà, descobertes per Joaquim Miret i Sans en un dels seus viatges al Pirineu, l’any 1905, quan va examinar el fons documental de la canònica: “Les Homilies d’Organyà són, en el seu estat actual, la part que resta d’un homiliari quaresmal complet, que començava el diumenge de Septuagèsima i probablement acabava el diumenge de rams”.

Entre unes homilies i altres, un pont sòlid d’arcs ferrenys. La llengua tremolosament incipient a Organyà, amb tota la potència recitadora de l’avi d’en Modest a Medinyà, i la Quaresma com a fil conductor d’uns altres i dels mateixos sermons que ja, el 1984, Miquel Plana va editar a Una Quaresma i altres sermons.

Però el llibre de Modest Prats és molt més que un llibre d’homilies. Hi ha un compendi de vida, d’observació del món i de la vida, de reflexió serena sobre el país, el paisatge del país, la llengua que parla la gent, la vida de la gent que parla aquesta llengua. La feina, les eines de la feina, apreses a casa seva mateix, a Castelló, a cal Ferrer de les alegries.

La memòria fidel del nen sense pare des dels tres mesos, assegut sobre els genolls de l’avi, emmurriat perquè aquest no va anar a la representació que va fer a l’escola, i com l’avi li recitava els versos que l’acompanyarien sempre: “‘Sóc barretinaire de Prats de Molló…’ aquest fragment em sembla que l’he sabut des de sempre. Fou el meu primer contacte amb la poesia catalana. Verdaguer ja no m’ha pogut ser mai indiferent”. Ho vaig comprovar no fa gaire un dia que, sabent-ho, li vaig parlar provocativament de Verdaguer amb un punt d’ironia i en Modest amb severitat carinyosa em comminà a guardar respecte per mossèn Cinto.

I un itinerari vital que transita des de Castelló d’Empúries a Girona, d’aquí al país i el seu paisatge, i d’aquí a la gent que pateix i viu tocant de peus a terra. Tota la força intel·lectual d’en Modest es concreta també en la capacitat de copsar la intensitat del moment concret, de la crua realitat de la vida dels fidels de les seves parròquies, d’un ministeri carregat d’humanitat, de converses a la vora del foc, de llibres i de realitats tangibles, de complicitats radicals des de la incomprensió inicial. D’un compromís profund  amb els valors de la vida, de la llibertat, del país.

“Vaig néixer en una família, en un poble en un país que avui m’ha vagat d’evocar amb breus pinzellades”, resumia al seu poble explicant el seu itinerari vital des del número 1 de la plaça de Catalunya de Castelló. A Girona, en un nou reconeixement, afirmava: “Sóc tots els que han viscut en aquesta Girona, però, per sobre de tot sóc el nen que hi va arribar amb el matalàs a coll de la mare. A ella li dec tot el que ha vingut després.” Més endavant dirà amb la rotunditat que el caracteritza “som una pobra gent, jornalers i menestrals, però tenim una pàtria”. I en la descoberta del paisatge de la pàtria, el destil·lat més pur d’humanitat d’en Modest: “Al començament d’aquesta nota he dit que no recordava quan vaig descobrir el paisatge. I no és exacte. Perquè tinc molt present que, des de ben petit, m’impressionà el cel estrellat. Sobretot el cel de les nits d’hivern. I encara revisc l’emoció de dues o tres nits que, havent sortit al carrer amb la mare, jo li preguntava, tot mirant el cel i mentre li estrenyia la mà. –Quina és l’estrella del pare?”.

Aquest dietari, que s’inclou també en el volum, és un condensat extrem iniciat amb l’objectiu de fixar els valors i els records d’un temps, el del seu avi que hauria fet cent anys, i que li provoca dubtes per un excés d’espontaneïtat i per una manca de mètode. “No vull pensar encara si aquesta feina té valor o no en té cap. Ni si té o no té sentit. Escriuré més doncs. Faig un canvi conscient d’estil, però no em pregunto res més. D’aquí en un mes en tornarem a parlar, si Déu vol”. Això ho escrivia el 31 de gener de 1980. Dos dies més tard, el dia de la Candelera, va anar al mas Pla i van trobar-se amb Joan Corominas i el mateix Pla. Quan torna a Medinyà escriu: “La llum de la vesprada és dolça i manyaga. A ponent hi ha un incendi de núvols. Però és un incendi sense dramatisme. És com una grandiosa flamarada adormida sobre el blau intens i suau del cel. Si no fos tard hauria d’escriure les meves reflexions sobre aquests dos grans homes que he pogut veure plegats. No tinc temps”.

I el dietari s’ acaba sobtadament.

I el temps també s’acaba. Però mai més no podré mirar el cel estrellat sense pensar, amb els ulls mig entelats, si hi ha algunes estrelles que es donen la mà i reconstrueixen en el firmament les emocions i els sentiments que hem viscut plegats.

PUBLICAT A: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/10/28/homilies-medinya/525397.html