Epíleg a la Nadala 2009. Xarxes de comunicació de Catalunya de la Fundació Lluís Carulla

En el tancament d’aquest 2009 podem afirmar que Catalunya es troba en posició favorable per a poder superar els dèficits acumulats en matèria d’infraestructures. Les aportacions que es contenen en aquest recull ampli acrediten l’existència d’alguns desequilibris territorials i del manteniment d’alguns dèficits i, sobretot, de la continuïtat d’alguns endarreriments. Així és ben cert que la manca encara de definició clara de les autoritats europees i espanyoles en matèria de transport, pel que fa la priorització de l’arc mediterrani és un oblit clamorós d’una obvietat reclamada per la geografia i per l’economia des de fa moltes dècades. De fet, en el terreny teòric ningú no podria discutir que tota la producció agrícola i industrial, que es concentra en la façana marítima mediterrània de la península, hauria de poder sortir cap al nord, amb naturalitat, per un corredor costaner que hauria de cobrir, és clar, el País Valencià i Catalunya abans d’enfilar les grans xarxes que condueixen a centreeuropa. Pel que fa els endarreriments n’hi ha prou amb constatar la contradicció en els ritmes entre la nova terminal de l’aeroport i les comunicacions ferroviàries amb aquesta infraestructura, o el calendari, encara imprecís, dels grans accessos al port, viaris i ferroviaris, que han de donar sortida cap al centre d’Europa a tots els productes tractats en les àrees logístiques i de transport dels ports de Tarragona i de Barcelona.

Però malgrat aquestes evidències puc afirmar que per primera vegada en moltes dècades hi ha motius per a l’optimisme i per començar a mirar el futur amb confiança. Primer perquè després de molt de temps, el Govern de Catalunya ha saldat finalment un vell dèficit planificador i, ara, disposem del marc legislatiu i de planificació que cobreix les infraestructures del transport terrestre (Pla d’infraestructures del transport de Catalunya, juliol 2006), les infraestructures portuàries (Pla de ports de Catalunya, febrer 2007), les aeroportuàries (Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports de Catalunya, gener 2009), i les lleis i l’estructura empresarial que emmarquen l’horitzó de creixement de tots aquests àmbits. Emparats per aquest marc planificador, avui Catalunya disposa d’una cartera de projectes àmplia i sòlida, que pot donar resposta a totes les necessitats que es plantegen, tant a l’escala local com a una escala més àmplia. En realitat, avui hi ha totes les condicions per a donar cobertura a les necessitats de mobilitat de persones i mercaderies en termes de sostenibilitat i eficàcia com ho palesa l’aprovació del Pla de transport de viatgers per carretera (gener 2009) i amb adequació a un patró de creixement definit pels diferents Plans territorials parcials que cobreixen ja la pràctica totalitat del territori de Catalunya.

La planificació és la condició necessària, però encara no la condició suficient. Convertir en realitats tangibles les infraestructures planificades i projectades depèn, en bona mesura, de disposar dels recursos econòmics suficients per abordar amb un escreix d’inversió l’escreix de dèficit acumulat.

En aquest sentit, la signatura del Pacte nacional per a les infraestructures (16 d’octubre de 2009) formula un consens bàsic i ambiciós per a la priorització i realització d’aquestes inversions.

També aquí hi ha motius per a un moderat optimisme perquè finalment, després de molts anys de penúria, podem afirmar que ara portem ja tres anys consecutius amb més inversió que mai, tant en termes absoluts com en termes relatius. Atrapar el temps i el retard és ara l’objectiu primordial en què s’ha de bolcar tota la societat catalana i totes les administracions en un gran projecte col·lectiu, compartit i assumit amb entusiasme per tothom. Amb entusiasme i sense reticències, a punt d’abordar assignatures pendents com l’eix pirinenc, l’acabament de l’N-II, l’ N- 340, l’N-230, les solucions viàries del Maresme, els accessos viaris ferroviaris al port i a l’aeroport, el traspàs de les rodalies i l’aplicació del corresponent Pla de millora i inversions, el desdoblament de les vies fins a Vic, la modernització de la connexió entre Barcelona i Manresa, la construcció de la Línia orbital ferroviària, o la construcció de la nova línia Cornellà Castelldefels i tot el programa d’inversions en grans infraestructures que està duent a terme el Govern de la Generalitat, i que ha començat ja a donar els seus fruits, amb el primer i el segon Pla d’eixos viaris, amb les grans inversions a la xarxa de metro de l’àrea metropolitana de Barcelona i amb les obres d’ampliació i modernització de la xarxa de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya a Terrassa i Sabadell.

Amb entusiasme i sense reticències sabent que un bon parc d’infraestructures, unes xarxes adequades de transport i mobilitat són la condició imprescindible per recuperar l’activitat econòmica, reprendre el lideratge del dinamisme empresarial, crear ocupació de qualitat i generar la riquesa i el benestar que ens són imprescindibles per a poder atendre, amb recursos suficients, els ambiciosos programes de polítiques socials que la ciutadania espera i els governs prometen. Però les promeses s’han de poder pagar i per a fer-ho és indispensable, és de vital importància, trencar l’asfíxia acumulada amb infraestructures que tot just ara es comencen a adequar en la seva dimensió i capacitat a les necessitats d’un país de prop de vuit milions d’habitants.