Diari de Girona

Mai no em cansaria de resseguir amb els ulls cansats a primera hora del vespre, els volums il•luminats i perfectes que s’esglaonen des de Sant Pere de Galligants fins als murs septentrionals de la Catedral. Sovint és el plaer més íntim que em reservo per agafar forces i concloure una dura jornada de treball. Deixo anar la mirada per les obres i les clarors, m’entretinc en els perfils desdibuixats dels xiprers, intueixo en la foscor més profunda els escenaris de tota la vida que em són coneguts. Passo dies seguits podent només perdre’m amb la mirada.

Hi ha dies, però, que em reservo el plaer de caminar pels carrers de la ciutat. De refer recorreguts coneguts, de trepitjar llambordes, d’alçar el cap per repassar els ràfecs i les façanes, d’aspirar profundament la humitat terrosa de la vegetació del Galligants.

Surto de casa gairebé sempre pels volts de les set i m’acomiado displicentment d’aquests paisatges, quan vaig just de temps. Si surto abans m’endinso uns metres cap a la vall de sant Daniel. Repasso els horts i el riu i m’adono, fins al trencant de la pujada a la Torrassa, que el sol ixent s’escampa horitzontal des de les muntanyes de Sant Miquel i els Àngels per les cotes altes de la ciutat antiga i talla, amb una línia virtual de llum, el paisatge entre la geometria il•luminada pel sol dels volums de la Catedral i Sant Feliu i les ombres humides dels vessants vegetals del passeig Arqueològic. La ciutat se m’apareix poèticament com un gelat de tall, de dos colors, i la serenor blavíssima de la matinada retalla siluetes perfectes i d’una netedat aclaparadora. M’enfilo aleshores pels jardins John Lennon fins l’entrada de la muralla cap a la capella de Santa Llúcia i inicio, lentament, els descens esglaonat arran de muralla entre lledoners atapeïts de fulla tendra que no trigarà gaire a agafar una foscor verdíssima quasi negra.

Si vaig més curt de jornal m’acontento amb el recorregut conegudíssim del carrer del Llop fins a Sobreportes, que segurament sabria fer a ulls clucs, però que no faré perquè em perdria la lenta i solemne ascensió a la nostra acròpolis particular encerclada per muralles potents i encaixada en un turó presidit per una immensa escalinata. Després, si encara em puc quedar, m’endinso pels carrerons estrets i sento bategar la ciutat que es desperta, les botigues que tímidament es desvetllen, els proveïdors de la florista, que reparteixen flors i reciten amables prèdiques polítiques quasi en el desert.

Em costa més, en canvi, de trobar moments a primera hora de la tarda. Però aquest dimecres he pogut aparcar a la plaça de la Constitució i esgarrapar minuts de feina i trepitjar la riba esquerra de l’Onyar. Transitar per la plaça de la Constitució i asseure’m en una terrassa davant del Mercadal, de cara a les palmeres constitucionals i a la vista de la porta de l’Eiximenis, que espera la sortida dels alumnes. S’acosta un moment la Maria Geli, que es sorprèn de veure’m assegut tranquil·lament i m’explica les darreres evolucions del negoci de la fotografia des de la irrupció massiva de les càmeres digitals. Les mares i els pares de l’Eiximenis, més mares que pares, s’agrupen en cercles de tertúlies amables tot esperant les cinc de la tarda.

Una mare s’acosta i em diu que mai no he escrit de les mares de l’Eiximenis i que porten moltes generacions de mares i pares donant vida a la plaça i fent ús dels bancs que hi ha instal•lats. I m’adono que és cert. Que cada dia durant el curs, pares, mares i avis repeteixen quotidianament el ritual d’acompanyar els fills i néts a l’escola, segurament més urbana, que hi ha a Girona, igual com a la tarda els recullen o esperen que surtin de l’aula. Són instants d’espera tranquil·la, de tertúlia oberta, de preocupacions i neguits compartits. És l’hora que la plaça i els bancs s’omplen de vida i alegren l’espai tan sovint transitat i menys sovint ocupat per servir d’esbarjo, descans i refugi. Les mares de l’Eiximenis han compartit plaça i han compartit escola i fa uns anys vam compartir consell escolar quan, en el repartiment municipal dels consells, jo mateix em vaig reservar aquesta escola per seguir de prop els neguits i desigs dels pares i mares. Parlàvem de pati i persianes, d’obres i plaça, de projectes educatius. Aquest dimecres he fet un pont amb aquests pares i mares de moltes èpoques que han seguit fidelment el ritual diari de l’aproximació displicent i pausada a l’escola dels fills. I he repetit el plaer quotidià de trepitjar el carrer i les llambordes i trobar la rialla franca i alegre d’unes mares no gaire sorpreses de veure’m tranquil·lament assegut en els seus escenaris diaris a tocar dels bancs que han usat mentre deixaven jugar els infants.

Satisfet i reconfortat pel moment he fet unes quantes visites a la Delegació del Govern, he tret el cotxe de la plaça de la Constitució i m’he anat a trobar amb l’Anna Pagans i l’Àlex Sáez, primer a Taialà i més tard a can Ninetes a explicar les bondats de l’Estatut i les raons profundes del sí en uns actes organitzats, és clar pel partit.

Si voleu veure l’article editat cliqueu aquí.