Introducció a la reedició de Hores angleses, de Ferran Soldevila, a cura d’Enric Pujol. Barcelona, adesiara, 2011

Al començament del 1970, el professor Jordi Nadal Oller em va proposar d’anar a Anglaterra, a la Universitat de Liverpool, a ensenyar-hi català i castellà en substitució temporal del professor Joan Lluís Marfany. Vaig dir-li que sí.

Jo havia acabat la carrera de filosofia i lletres, branca d’història general, el setembre del 1969. Tenia vint-i-un anys i havia reduït els dos darrers cursos a les convocatòries de juny i de setembre d’aquell any, després de renunciar a la matrícula oficial de quart i tornar-me a matricular com a alumne lliure de quart i cinquè. Un cop llicenciat, em vaig dedicar a fer la tesina, dirigida pel professor Carlos Seco Serrano, que vaig defensar, a la Universitatde Barcelona, el juny del 1970; el primer semestre d’aquell mateix any havia fet una substitució a l’Institut Milà i Fontanals de Barcelona. Casat a final de juliol, a mitjan setembre emprenia el viatge a Liverpool amb la meva dona.

La proposta del professor Nadal m’havia arribat quaranta-cinc anys més tard que la que Joan Estelrich havia fet a Ferran Soldevila el 4 de març del 1925: «L’Estelrich m’ha proposat d’anar a Liverpool de lector de literatures hispàniques. Després d’algunes vacil·lacions he acceptat. Fins que ho veuré no ho creuré.»

[1]

Ferran Soldevila va exercir la docència ala Universitatde Liverpool en els cursos 1926-1927 i 1927-1928. Nascut el 1894, tenia trenta-tres anys quan es va traslladar a Anglaterra i ja comptava amb un considerable prestigi científic i un bon nombre de publicacions.

Allí va trobar el professor Edgar Allison Peers, aleshores ànima única dels estudis hispànics després de la seva incorporació a l’esmentada universitat el 1920 i de l’assoliment de la càtedra d’espanyol el 1922. El professor Allison Peers hi fundà l’any següent el Bulletin of Spanish Studies, en el qual Soldevila va col·laborar amb certa assiduïtat i que en els anys confusos i agitats de la dècada dels trenta esdevingué un referent per als temes culturals i polítics que havien d’afectar Espanya i Catalunya.

Coneixent les estretes relacions entre Joan Estelrich i Francesc Cambó, és molt probable que l’opció d’encetar estudis de català a Liverpool formés part dels plans de mecenatge que, en diversos camps de la política i de la cultura, Cambó afavoria. A més, cal tenir en compte la dedicació d’Estelrich, per encàrrec dela Lliga, a aprofundir en la internacionalització de la cultura catalana com un camí per a donar-li prestigi i un reconeixement més universal. En realitat, la tasca d’Estelrich anava més enllà, i pretenia neutralitzar els efectes dela Dictadurade Primo de Rivera i mostrar a l’exterior l’existència del plet català amb Espanya, que era un tema central del catalanisme polític en aquell moment.

Liverpool era, doncs, un terreny adobat perquè Allison Peers hi havia fet els seus estudis sobre Ramon Llull. I no abandonà la seva predilecció pels temes hispànics i catalans en els anys següents. En efecte, l’obertura catalana i espanyola a la Universitatde Liverpool, que ell mateix havia iniciat el 1922, el va dur a escriure diverses publicacions sobre els anys més convulsos de la història contemporània del país, sobre l’Estatut, sobre la guerra civil i les seves conseqüències… Tot això es reflectí també en les pàgines singulars que el Bulletin va reservar, durant els anys de la guerra civil i de la primera postguerra, a les cròniques fetes des de Madrid i Barcelona, algunes de les quals foren signades per Soldevila.[2]

Ferran Soldevila va aprofitar els anys de l’estada a Liverpool per a continuar amb el seu costum de fer un dietari i prendre notes i apunts sobre la vida i els hàbits dels anglesos, sobre la societat i sobre la vida a la mateixa universitat.

Arraconades mentre es dedicava a escriure la Història de Catalunya que Cambó li havia encomanat per a l’editorial Alpha, Soldevila reprengué aquestes notes i, juntament amb alguns articles de premsa que ja havia anat publicant, les va convertir en les Hores angleses.[3]

Un cop em vaig haver decidit, l’any 1970, aanar a Liverpool, el professor Nadal em va fer a mans un dia el volum Al llarg de la meva vida, que llavors acabava de publicar Edicions 62, i em va dir: «Llegeix les Hores angleses de Ferran Soldevila. T’aniran bé per a fer-te una idea de què hi vas a fer i de què t’hi trobaràs.» Hi havia, en aquesta admonició, un to imperatiu, convincent. I vaig fer-li cas. Em van captivar de seguida el format de dietari, les anotacions de caràcter més personal, l’estricta quotidianitat i les observacions sempre interessants sobre la vida, els costums i la societat britànics.

La referència inicial a la proposta d’Estelrich, que no sortia en les edicions del 1938 i del 1947, em servia directament de pont amb els orígens de la feina que anava a fer. I això va permetre, sens dubte, que, abans mateix d’anar a Liverpool, ja em sentís com una de les baules d’una cadena molt llarga i prestigiosa que, seguint la petja de Soldevila, havia continuat la seva tasca. Era un dels camins que l’Institut d’Estudis Catalans havia trobat per combinar la difusió internacional de la cultura catalana en el món de l’hispanisme anglosaxó i la sortida a l’estranger de joves professors àvids de coneixements i necessitats d’oxigen en l’ambient universitari força irrespirable de l’època. Es tractava de complir un principi que el mateix Soldevila havia deixat escrit en el seu dietari britànic:

«Però em sembla indubtable que difícilment coneixerà el seu poble aquell qui no conegui altre poble que el seu» (prefaci de l’abril del 1929).

Fent aquest camí, passaren successivament pel Departament d’Estudis Hispànics de la Universitatde Liverpool: Ferran Soldevila (1926-1927 i 1927-1928), Joan Triadú (1948-1949 i 1949-1950), Jordi Carbonell (1950-1951 i 1951-1952), Jordi Rubió i Lois (1952-1953 i 1953-1954), Ramon Gubern (1954-1955 i 1955-1956, que fou el primer a ser oficialment Assistant lecturer in Spanish and Catalan), Josep Fontana (1956-1957), Enric Lluch (1957-1958), Jordi Nadal (1958-1959), Joaquim Molas (1959-1960 i 1960-1961), Joaquim Marco (1961-1962), Ramon Sumoy (1962-1963, 1963-1964 i 1964-1965), Xavier Serrahima (1965-1966 i 1966-1967), Joan Lluís Marfany (1967-1968, 1968-1969 i 1969-1970, quan esdevé lecturer de plantilla) i Joaquim Nadal (1970-1971 i 1971-1972). Passats aquests dos darrers cursos, Joan Lluís Marfany es reincorporà de manera definitiva a la seva plaça.[4]

Joan Lluís Marfany havia consolidat, doncs, la seva plaça de lecturer, i amb ell s’hauria d’haver acabat aquesta relació. Però les circumstàncies van fer que vingués com a professor convidat ala Universitat Autònoma de Barcelona, aleshores acabada de crear, i al Col·legi Universitari de Girona en el curs 1970-1971. Era l’escletxa que es va obrir i que va permetre afegir modestament el meu nom a la llista que acabo d’esmentar.

A les acaballes del curs 1970-1971, Marfany va decidir allargar un any més la seva estada ala Universitat Autònoma, i, amb el vistiplau del professor Geoffrey W. Ribbans, director de l’School of Hispanic Studies, el mateix Marfany i jo vam acordar allargar també un curs més, 1971-1972, la meva relació ambla Universitatde Liverpool.

Mentre estudiava la carrera, havia assistit als Estudis Universitaris Catalans, a les classes de Joaquim Molas i Ramon Aramon, que en aquella època, de forma clandestina i fins a la intervenció de la policia, es feien en un pis de la família Mascareñas, ala Rondade Sant Pere. Allí vaig tenir notícia també, de l’activitat docent de Soldevila, interrompuda quan jo tot just acabava de començar la carrera.

Hi havia, però, clares ressonàncies de Soldevila en el món una mica misteriós, minoritari i clandestí dels Estudis Universitaris Catalans, que es desenvolupaven amb una precarietat perfectament descriptible, però amb l’afany de no trencar la sòlida tradició que havia representat en temps dela Repúblical’experiència dela Universitat Autònoma. Aquests vincles em donaven un bagatge mínim per conèixer el context de tot allò que Soldevila representava i també la ruptura, la fractura, del 1939 en el conjunt dels grans projectes intel·lectuals i acadèmics de Catalunya. A l’Autònoma coincidiren Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives, dues generacions d’historiadors de primeríssim nivell i de complementarietat indiscutible, malgrat algunes discrepàncies públiques.

Si tornem a Liverpool, el temps transcorregut entre el 1926 i el 1970 havia consolidat un projecte d’escola d’estudis hispànics que havia fet créixer la llavor sembrada per Allison Peers.

Quan vaig arribar-hi, dirigia el departament, com he dit abans, Geoffrey W. Ribbans, que parlava un català perfecte, havia fet recerca a Catalunya i havia publicat el llibre Catalunya i València vistes pels viatgers anglesos del segle xviiiè (1955). Amb ell formaven el claustre —cito de memòria— Harold Hall, Norman Lamb, Derek W. Lomax, Ann Mackenzie, James Higgins, Alex Longhurst, John Kinnear i el mateix Marfany.

Vaig trobar una biblioteca ben nodrida, que oferia, a més, totes les facilitats i la possibilitat d’anar directament als llibres gràcies a un catàleg topogràfic eficacíssim i taules de treball a tocar de les prestatgeries. Vaig trobar també, com Soldevila, un ambient ben distès: petits grups, seminaris, tutories, cursos monogràfics i molt especialitzats. Jo venia d’una tradició generalista i sintètica. I a Liverpool vaig poder dedicar pràcticament tot un curs a fer la dissecció, fins al darrer detall, de Bearn, de Llorenç Villalonga.

Certament, el sistema universitari britànic partia d’una gran tradició i del principi inexcusable de la mobilitat dels estudiants. El sistema de beques i de residències facilitava aquesta mobilitat, que es confirmava també en l’amplíssima gamma de sortides professionals, la majoria de les quals no tenien res a veure, si més no directament, amb l’objecte de la titulació. A Liverpool mateix, els estudiants feien bo l’argument explicat per Soldevila en relació amb el sentit de la dotació i la fundació dels estudis hispànics a Oxford: un millor coneixement del mercat llatinoamericà!

Quan Ferran Soldevila va arribar a Liverpool, s’instal·là primer a West Kirby i, finalment, a Birkenhead —com nosaltres quaranta-cinc anys més tard—, a la península formada pels estuaris de dos grans rius, el Mersey i el Dee, aquest ja al país de Gal·les. Amb aquesta diferència cronològica de gairebé mig segle, vaig creuar durant dos cursos, cada dia laborable, el túnel del Mersey per anar a la universitat, com ho degué fer ell. I vaig viure les mateixes sensacions, vaig contemplar els mateixos paisatges i vaig visitar les mateixes ciutats (Edimburg i Glasgow, Oxford i Cambridge, el districte dels llacs, Stratford-on-Avon, Londres i, sobretot, Chester, tan a tocar!) que ell.

I una evidència compartida en l’arquitectura i l’estructura social de Liverpool, la ciutat ennegrida pel fum, tocada per la crisi, marcada per la decadència de les ciutats de la primera revolució industrial, la crisi del carbó, de l’acer, del tèxtil i del comerç transatlàntic. Probablement encara més en el meu cas que en el de Soldevila. Quan les fileres inacabables de cases modestes, arrenglerades i aparellades, s’anaven abandonant i s’anaven tancant per protegir-les del vandalisme, mentre es dibuixava de manera creixent la geografia sòrdida de la reculada, la gran contradicció era justament aquesta: suburbis inacabables, vagues i crisi social en el context de la fi de l’abundància i de la grandesa de l’imperi.

Era una societat eficaç que alhora es descomponia, però amb dècades d’avantatge pel que fa a les prestacions i les garanties socials. Era un sistema fiable.

Amb Hores angleses a les mans i al pensament, fou allí on vaig començar a trobar gust a les anotacions de dietari. Les que conservo de Liverpool, en les agendes de color blau fosc de la universitat, són les més escadusseres, intermitents i lacòniques. Però són el punt d’arrencada de més de quaranta anys de dietaris.

A mesura que el professor Enric Pujol ha anat publicant nous dietaris de Soldevila, la fidelitat inicial i iniciàtica ha crescut en mi, i, il·lusòriament, he volgut pensar que algun dia potser els meus dietaris conformarien un univers amb alguna similitud amb els textos de l’autor d’Hores angleses. Sovint ho he viscut amb afany d’emulació, sempre conscient de l’abisme que ens separa i de la dimensió extraordinària de la seva obra historiogràfica, que en el meu cas, i per vàries raons, és molt modesta i mínima. Sigui com sigui, me’n sento deutor.

He donat a conèixer fragments de memòria i de dietari que han vist la llum en circumstàncies diverses. Així, els anys d’infantesa i adolescència es troben en el meu Primer llibre de família (2007), publicat arran d’una celebració familiar. També corresponen a aquesta etapa vital els textos dedicats als primers anys d’escola i d’institut, recollits en el capítol «Alguns escenaris de la memòria», del llibre Girona, ciutat viva i de colors (1999). Segregats dels dietaris, vaig publicar fa un quant temps uns Quaderns de viatge (2006), que recullen anotacions de viatges que he fet als Estats Units, la Gran Bretanya, Xile i Israel, i alguna consideració de caràcter general en el capítol de realitat i utopia «El meu viatge a Ítaca», publicat com a colofó del volum. Finalment, amb caràcter unitari i com una prova en brut, sense elaborar, massa telegràfica, massa sintètica, sovint massa puntual, vaig publicar el Dietari 2003 (2006), els apunts d’un any electoral. Aquí vaig trobar l’entrebanc que havia trobat el mateix Soldevila en el moment de traduir els apunts i les notes en una redacció fluida i contínua, i també per això vaig optar, com ell, més per la transcripció notarial que per la reelaboració a partir de les dades i la fidelitat trencadissa de la memòria.

Són, certament, materials desiguals i a vegades d’un to massa personal, però que posen de manifest fins a quin punt sóc, en aquest sentit, deutor del llegat, de l’exemple, del testimoni i del fil de la memòria de les Hores angleses de Ferran Soldevila.

Soldevila escriu el 9 de maig del 1928:

«He anat a Chester per veure les curses de cavalls. […] A Chester, la multitud pels carrers i omplint l’hipòdrom. Vista deliciosa: la vasta pelouse, el riu Dee, arbredes altes i espesses, les muralles —ara guarnides de gentada—, la via fèrria —passa un tren vermell, passa un tren groc.»

Hem tornat a Liverpool, hi vam ser el 29 i el 30 de setembre del 2007. Copio de l’anotació corresponent al 29 de setembre:

«Arribem a Chester a les deu. Els carrers encara s’estan despertant. Trobem de seguida les galeries cobertes i alçades tan característiques. Fem el recorregut de la muralla. Trobem un esquirol, entrem a la catedral, viva de catequesi. Hi ha diversos racons on s’expliquen en rotllana històries i contes. Hi ha un confort més domèstic, menys litúrgic, que a les nostres catedrals. Em truca en Xerardo que dina amb en Pasqual. Chester té qualitat urbana i comercial. Hi ha gent mudada esparsa. Sembla com si hi hagués diversos casaments a l’ajuntament i a la catedral. Dinem al carrer principal. Quan sortim, passa gent mudada. Li pregunto al cambrer si hi ha un casament. Em respon que no. Que és el darrer dia de la temporada de les curses de cavalls. De cop ens adonem que hi ha una riuada de gent, mudada sorprenentment, i en algun cas primàriament, grotescament. Tipus rapats més habituats a la granota de treball que al traje. Nusos de corbata immensos i no ajustats, colls oberts, malgrat tot. És tot un poble que es bolca en l’esdeveniment.

Marxem a Birkenhead: Prenton, Oxton, Fairview Road, Birch Road. Hi hauria arribat, però el GPS ens hi porta amb exactitud. La casa és igual. Hi viu un oriental des de fa set anys. L’ha comprada i ha unificat els dos habitatges. Va morir el carnisser, el fill es va suïcidar després de donar-se a la beguda i de comprovar que la carnisseria no anava prou bé. La mare va emmalaltir ja molt gran i va vendre. Em sorprèn la continuïtat dels espais físics, dels entorns, de la realitat material, i el caràcter canviant, gens estàtic, de la dimensió humana. Hi ha a vegades una permanència física que a Liverpool transcendeix les persones i les circumstàncies. Em quedo ennuegat.»


[1] Ferran Soldevila, Al llarg de la meva vida, pàg. 9.

[2]  Així, per exemple, l’article que el mateix Allison Peers va publicar el 1933 al Bulletin of Spanish Studies, vol. X, núm. 37, i reeditat com una separata amb el títol: «The Catalan Statute and the Cortes», i, sobretot, els seus llibres successius: The Spanish Tragedy (1936), Catalonia Infelix (1937), The Spanish Dilemma (1940) i Spain in Eclipse (1943). La referència a la col·lecció que Edgar Allison Peers va aplegar sobre el conjunt dels temes hispànics, i molt especialment sobre la guerra civil i Catalunya, es pot trobar al recull de Derek W. Lomax, «The Peers Collection in Liverpool University Library», Iberian Studies, II, 1, 1973, pàgs. 40-51.

[3]  Per resseguir la trajectòria de Ferran Soldevila cal sobretot referir-se al llibre de Rosa Montoriol i Sabaté: Ferran Soldevila,1894-1971.Una aproximació biobibliogràfica. Catarroja, ed  Afers,1994. I al llibre d’ Enric Pujol: Ferran Soldevila. Els fonaments de la historiografia catalana contemporània. Catarroja, ed. Afers,1995.El mateix Pujol és l’editor dels diversos dietaris que s’han anat publicant de forma successiva tant els de la guerra i l’exili ,com els dietaris retrobats.

[4] Tota aquesta informació, extreta de la publicació anual The University of Liverpool. Calendar, m’ha estat facilitada pel professor Marfany, amb l’advertiment addicional que a partir del professor Carbonell tots van ser Assistant lecturer i que en el meu cas de suplència directa vaig recuperar el títol acadèmic de Temporary lecturer, que havien tingut abans Soldevila i Triadú.