Escola graduada Ignasi Iglésies. Façana a Girona

Diari de Girona

El dia 3 de setembre de 1933 es va inaugurar a Girona l’escola Ignasi Iglésias. Hi van participar l’alcalde de la ciutat, Miquel Santaló, el president de la Generalitat, Francesc Macià, i el ministre d’Instrucció Pública, Marcel·lí Domingo.

Es compleixen, doncs, en aquest curs, els setanta-cinc anys i la seva comunitat educativa es disposa a commemorar de forma adequada aquest aniversari,  reprenent amb empenta renovada els actes que es feren amb motiu del cinquantenari i amb els ulls posats  en la història, però sobretot posats en el present i el futur dels infants que ara en gaudeixen.

Situada al barri de Pedret i a l’arrencada de la muntanya de Montjuïc era el símbol de la nova orientació republicana en matèria d’educació, tant pel que fa a les característiques de l’arquitectura escolar com, sobretot, pel que fa els continguts i l’esperit que animava un projecte de renovació pedagògica basat en el predomini de l’escola pública i en els postulats dels models educatius més moderns.

L’educació i l’habitatge per als treballadors se situarien al cor mateix de les preocupacions i de les prioritats de la República i és per això que, coincidint amb la construcció de l’escola Ignasi Iglesias, l’Ajuntament de Girona va encetar també un projecte de construcció de cases per a obrers en el mateix sector, que va avortar en poc temps i que ha deixat només una mínima mostra de l’arquitectura popular que s’hi proposava.

L’escola, obra de l’arquitecte Ricard Giralt Casadesús, s’inscriu en els nous postulats de l’arquitectura racionalista que impulsaven Le Corbusier i Josep Lluís Sert i que, a Catalunya, s’expressarien de forma organitzada a través dels arquitectes integrats en el GATPAC (Grup d’arquitectes i tècnics per al progrés de l’arquitectura contemporània). Giralt no figura entre els socis del GATPAC, però és evident que comparteix els trets essencials de la seva activitat i, pels textos i les obres que li coneixem, podem ben bé assegurar que el nostre arquitecte estava totalment impregnat dels ideals republicans i de la voluntat de renovació dels models arquitectònics heretats del noucentisme, massa marcats per uns postulats de classicisme i tradició, com queda suficientment palesat en els textos, la cronologia, l’anàlisi de l’obra que es recull en el llibret que li dedicà l’any 1982 el Col·legi d’Arquitectes de Girona i on la major part de la informació va ser recollida i aportada per Montserrat Moli.

L’adopció dels nous materials i de les noves formes més simples, més rectilínies, formades per cossos rectangulars i per elements circulars, és fàcil d’endevinar, encara ara, en la geografia urbana de les ciutats de Catalunya. De fet, si pensem en l’escola Ignasi Iglésias no és difícil de trobar ressonàncies semblants en obres com el Club Nàutic de Donosti, de 1928-1929; alguns dels projectes de cases i equipaments de Sixt llescas, singularment el projecte d’edifici de serveis d’aeroport, de 1919, presentat a l’exposició de projectes de la galeria Dalmau; el Club Nàutic del port de Barcelona, de German Rodríguez Arias de 1932, o estrictament coetànies de 1933, l’edifici de Sert, Subirana i Torres Clavé per a dispensari centre antituberculós i, molt singularment, el tipus de construcció estàndard per als camps d’aterratge de la Generalitat de Francesc Fàbregas.

Així ho acredita Josep Gonzàlez Agapito (“Escola i República: l’espai i les pràctiques escolars” a Educació, municipis i cultura, Barcelona, Centre d’Estudis Històrics Internacionals, 2006, coordinat per Rafael Aracil i Antoni Segura), quan afirma que “Prototipus d’aquestes noves escoles, que plasmen els valors de l’escola republicana i la renovació pedagògica seran, per exemple, l’escola Ignasi Iglesias de Girona (1933), actualment anomenada Montjuïc, dissenyada per Ricard Giralt Casadesús, al costat de l’escola Blanquerna de Barcelona (1932), de Jaume Mestres”.

La inauguració va tenir un gran impacte ciutadà, va donar lloc a un article de Carles Rahola, “Unaescola modèlica”,  incorporat en el Suplement literari de L’Autonomista d’octubre de 1933, i va ser l’objecte d’un opuscle editat per l’Ajuntament de Girona que, sota el títol “Homenatge a Ignasi Iglésias”, recollia les plantes de l’edifici, el cost, les característiques, els serveis, la cantina, i un nodrit grup de fotografies que acrediten la modernitat de les instal·lacions, el mobiliari, i els elements de la nova higiene escolar plenament incorporada en els programes pedagògics del moment.

Encara avui, setanta-cinc anys més tard, i malgrat els afegits posteriors que han desvirtuat el model, l’escola Montjuïc emergeix com un far blanc de cultura i pedagogia encarat a la visió més completa i monumental d’una de les façanes de la ciutat històrica. Aquest diàleg entre la modernitat i el pes de la història hauria d’il·luminar permanentment amb goig els mestres i els alumnes d’aquesta escola.

Uns anys més tard i també amb projecte de Giralt i amb una tipologia constructiva similar, l’Ajuntament va editar un altre opuscle, en aquest cas per certificar l’acte de col·locació de la primera pedra de l’escola Prat de la Riba, al barri de les Pedreres. Aquest acte, el 24 de juliol de 1938, va ser presidit pel president de la Generalitat, Lluís Companys, amb participació del conseller de  Cultura, Carles Pi i Sunyer, l’alcalde de la ciutat, Pere Cerezo, i el conseller de Cultura de l’Ajuntament, Josep M. Dalmau Casademont. Però malgrat el simbolisme de l’acte, l’estat avançat de la guerra n’impedí la seva materialització.

En un cas i altre se sintetitza tot el programa escolar de la República i de la Generalitat, com exemplifica el malaguanyat Joan Puigbert en el seu treball “Pedagogia i arquitectura: un projecte de civilisme populista” a La tradició moderna, actes de les jornades organitzades pel COAC a Girona.

Puigbert ens posa en contacte amb la polèmica ciudatana i municipal entre el Govern de la ciutat i els regidors de la Lliga Regionalista a l’oposició, que consideraven que la inversió realitzada era excessiva i que totes les modernitats plantejades no eren estrictament necessàries i que amb la mateixa inversió s’haurien pogut realitzar tres escoles, això sí, com diu Puigbert des del “supòsit que l’escola pública ha de ser merament subsidiària”.

Puigbert ens situa entre el civilisme conservador i el civilisme populista, entre les opcions elitistes dels noucentistes i les opcions més populistes del racionalisme arquitectònic del GATPAC. El fet interessant, però, és que molts dels elements del reformisme noucentista estaven incorporats en els projectes republicans. Així, el trànsit d’un model d’arquitectura a un altre seria menys significatiu i traumàtic que la confrontació entre aquells sectors que negarien els valors transformadors de la cultura i l’educació i que des de les seves opcions conservadores negarien el dret a aquests valors a una part de la societat privant-la de les potencialitats democràtiques del reformisme modernitzador.

Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí.